neurones al paro

2009-03-14T13:42:00.000+01:00

Euskadi. Petit racó del món on, per activa i per passiva, es passen sistemàticament pel forro els drets humans bàsics. Els uns en nom de la "llibertat" i els altres en nom de la "justícia". I al final, entre una cosa i l'altra s'ha acabat formant una estranya amalgama difícil de digerir en la que ni uns ni els altres i, sobretot, absolutament ningú pot estar-hi content.

Aquest darrer més hem pogut ser testimonis d'un nou capítol de l'etern joc de despropòsits que suposo la política estatal i comunitària amb les eleccions al Parlament Basc. Ara resulta que PSOE i PP podrien pactar a Euskadi per tal de treure del poder als nacionalistes mentre que a Madrid aquestes dues agrupacions polítiques es tiren els trastos pel cap acusant-se mútuament de frau, d'espionatge, de corrupció, de nepotisme...i les demandes judicials entre uns i altres van que volen.

En què quedem? Si ja teníem sospita de que la política d'aquest país no era més que un circ, ara ja en veiem el cartell amb lletres lluminoses que anucnia CIRCUS!

I si ens hi aturem a pensar una mica més, la cosa es torna, si cap, encara més aberrant:

La creuada del PP per il·legalitzar sistemàticament partits polítics bascos funciona com una màquina ben engrassada; i més quan el PSOE els fa de palmero.

D'acord que és indignant que responsables d'un partit polític no condemnin els atemptats perpetrats per la banda terrorista ETA; i d'acord que l'enaltiment del terrorisme suposa un delicte; però il·legalitzar un partit polític és ètic en democràcia? No ho és! no es pot il·legalitzar un partit que representa el reflex de la voluntat d'una part del poble. Quina democràcia és aquesta? Compte! perquè el PP i el PSOE sumen prou majoria al congrés com per, si volen, proposar la il·legalització del partit polític que vulguin perquè, malgrat que el poder judicial hauria de ser un òrgan independent, des que els jutges del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional són escollits a dit per els líders polítics d'aquests dos partits que cap d'aquests dos òrgans jurídics ho són d'independents.

I a més: Amb quina poca vergonya poden PP i PSOE il·legalitzar un partit polític? en base a què? al codi civil? al codi penal? ambdós inscrits en el marc de la constitució??

D'acord que l'enaltiment del terrorisme és il·legal, i no condemnar un atemptat (que ja em direu de què serveix fer-ho, però buenu) és una opció personal (recordeu la llibertat de pensament??). Però que me'n dieu de la corrupció? què me'n dieu de l'estafa? que me'n dieu del nepotisme? això són DELICTES! Sí, delictes. No parlem de si és o no políticament correcte; estem parlant de delictes. I si són els delinqüents qui manen en aquest estat de merda ja em direu a on anirem a parar. Si són els delinqüents qui il·legalitza partits per eliminar competència expliqueu-me per què ningú no se'n queixa.

Podria algun il·luminat establir una diferència significativa entre el govern espanyol i la Camorra Napolitana? Ells manen, dominen la policia, i són corruptes.

Potser hauriem de canviar el títol de la Constitució per passar a anomenar-la GOMORRA.

President Obama

2009-01-25T19:29:00.002+01:00

Els que llegiu aquest blog des de fa algun temps ja haureu detectat la meva predilecció per Barack Obama; i tenint en compte que aquesta setmana s'ha fet la cerimònia de la seva investidura com a president dels Estats Units trobo que és molt oportú fer-ne una petita reflexió aquí.

Ja he escrit sobre els motius de la meva admiració cap aquest afroamericà que ha arribat a ser president; crec que ara toca escriure sobre els per què de les meves esperances i sobre si un home sol pot ser capaç de donar un tomb radical al funcionament del nostre decadent món.

Davant les veus dels escèptics que darrerament s'estan alçant en vers les capacitats d'Obama i en vers la frustració que, segons diuen, tots viurem fruit d'unes espectatives sobredimensionades, em veig obligat a defensar i a argumentar les meves esperances que són les de molts. Davant aquells que es deixen endur per un pessimisme que anomenen "realitat" em veig obligat a fer-los veure que és el seu propi pessimisme qui els arrossega; perquè són persones com els que ara dubten després d'haver-se alçat amb l'estandart d'Obama a les mans qui poden fer trontollar el seu projecte.

Crec que la missió de tots, americans i no americans, en aquest moment és la de confiar, la de somiar, la de col·laborar per construir aquests somnis perquè només així serà possible que entre tots ho aconseguim.

La força de l'esperança, la força de la confiança que ens projecta l'ombra d'Obama és la mateixa força que pot fer que tot això canvïi. Que la confiança que ell ens dóna es reinverteixi en els mercats; que l'esperança que ell ens irradia es reinverteixi en les nostres accions de cada dia. Perquè si el despatx Oval només està ocupat per una persona, el món el formem tota la resta i som tots nosaltres qui hem de contribuir a que aquest únic home pugui redirigir tot el nostre món cap a una direcció correcta.

Aquells qui s'anomenen escèptics jo els anomeno traïdors de la causa humana que avui ens incumbeix perquè l'assoliment d'aquesta causa depèn directament de la confiança que tots tinguem en els nostres somnis i en les nostres possibilitats. I la figura de Barack Obama ha arribat fins on ha arribat perquè molts de nosaltres, de nou americans i no americans, hem vist en ell el reflex dels nostres somnis. No posem doncs traves al seu pas perquè amb ell viatja el nostre futur.

Jo confio en ell.

Raons per envair Andorra

2009-01-04T19:13:00.005+01:00

Andorra, el país dels pirineus! o Andorra, l'escapada!...Andorra, Andorra, Andorra, Andorra!!..joder! ni que fossin els Estats Units o la Xina; per favor!

Andorra és una petita cagadeta de mosca al mig de les muntanyes, plena de tabac dolent barat i alcohol amb els mateixos adjectius. També són aplicables els mateixos adjectius a la policia andorrana (especialista en crear tals embussos de trànsit que poden arribar a colapsar tot el putu país...que ja sabem que no es molt gran, però és que per la mateixa regla de tres tampoc poden cabre-hi tants cotxes!!), a les carreteres andorranes, a la seva política econòmica...etc.

És a dir, que realment el que hauríen de dir és: "Andorra, el país lleig, col·lapsat, dolent i barat! vine i trafica amb nosaltres!".

El lema de l'Escapada sí que té més sentit! perquè la veritat és que escapar d'Andorra és una puta quimera! com pot ser tan difícil! Collons! si hi ha una merda d'scalextric a mode de xarxa viària doncs que siguin conseqüents i que no facin pistes d'esquí sobredimensionades a les seves possiblitats d'accés, ni fotin botigues per tot arreu si no poden fotre pàrkings cony! que si volen agafar tanta gent que haguessin fotut el putu país al mig dels monegros òstia! i l'haguessin fet més ample cony! que al mig de tanta muntanya no hi cap res! i per si fos poc, els putus guàrdies de trànsit, que per cert van vestits com els basurerus de Port Aventura, encara la lien més! És matemàtic: després d'un embús de mitja hora, segur que acabes passant pel costat d'un guàrdia que va bufant el pitu com el subnormal de Torrente 2 i, a partir d'allà, ja no hi ha embús....fins que albiris el proper guàrdia a 2km que estarà liant el seu embús particular.

Putu país! Si no saben fer bé les coses que no les fotin! si la seva superfície és més petita que un pis de protecció oficial que fotin un aforamen limitat al cony de país ostia! Ah no, clar, que si no llavors no poden fer diners gràcies a la gent que trafica amb el tabac dolent i barat i el whisky i tot això.

És un país de fireta....que quina raó d'existir té? la de causar càncer de pulmó i sirrosi als seus veïns del sud? au va! i a més, la caca i el pipi dels andorrans qui la neteja? si no tenen ni depuradora!! els hi hem de rentar el cul els de baix? I una merda home!

Des d'aquí faig una crida a tothom perquè feu un boicot a Andorra! i aquells que no hi esteu d'acord, aneu a Andorra i quan veieu lo bé que us ho passeu ja us afegireu al boicot ja.

I a més, perquè això no pugui tornar a repetir-se, emplaço a tots aquells que tingueu previst viatjar a la zona properament, que cada cop que travesseu l'Aduana deixeu un totxo; per anar construint, poc a poc, una presa a la frontera i, al final, construir un embassament de mida curiosa entre Catalunya i França. Els primers dies estarà plè de cigarrets flotant...i algun cadàver, però no passa res, la majoria són portuguesos.

Col·laboreu i arreglem una mica entre tots el sud d'Europa! Andorra caca! Andorra caca!

Ara sembla que sí que si

2009-01-01T20:32:00.003+01:00

"Any nou vida nova" sempre hem sentit dir. I gairebé sempre, al cap d'un parell o tres de dies ens preguntem: vida nova? de què?. I és que gairebé sempre passa que qualsevol dia de gener de l'any nou que tot just comença es podria dissimular sense gaire esforç en el desembre passat. Però aquest cop no; serà perquè l'any nou és realment 9 o serà per el que serà, però el cas és que per mi sí que suposarà una vida nova.

Ara sí, ja tinc unes lluents claus noves per estrenar, a punt per desvirgar els panys del meu piset nou! Si tot va bé, en qüestió d'una setmana ja estaré operatiu al cent per cent al meu nou zulo de la dreta de Riera Blanca a punt per gaudir de la llibertat en el sentit més absolut d'aquesta maltractada paraula; independència, gallumbisme gratuït i menjar saborós i molt poc sà. Veure el futbol, beure birra, no fer-me el llit....siiiiiiiiii!!!! I estudiar, clar. I preparar-me les classes, i la feina i etc. Però no vull parlar de coses tristes ara que, per fi, sembla que les coses comencen a anar-me de cara.

No puc evitar esbossar un sumriure irreprimible quan penso en la meva música, el meu tò de llum, el meu silenci, els meus llibres; perquè a partir d'ara el meu temps lliure serà, per fi MEU. La decisió de quan dino, quan sopo, què dino, què sopo, quan vaig cap a casa, quan marxo cap a Valls, quan me'n torno a la ciutat gris; tot això només ho hauré de consultar i consensuar amb mi mateix i això és quelcom al que no sé si m'acostumaré. És fantàstic!!! YUHUUUUUUUUUUUUU!!!

Ja no tinc pis!

2008-12-17T13:36:00.002+01:00

I'm back

Reapareixo en el món dels bits després d'una llarga, pesada, penosa i estressant etapa d'unes tres setmanes on, m'ha passat una mica de tot.

El cas és que ja no tinc pis i que tot plegat ha acabat com el Rosari de l'Aurora.

Fa dues setmanes vaig quedar amb la Basset per anar al susudichu pis per fer l'inventari i tal; i el dimecres passat, mentre passejava tan tranquil·lament per via Laietana, em truca i em diu que ja ni hi ha pis ni hi ha res perquè la propietària té un problemapersonalmoltgreu i ara no pot llogar.

A mi se'm va inflar la vena del costat dret del front, em vaig arromengar, i me'n vaig anar a l'altra puta punta de Barcelona a trencar les cames a algú. Quan vaig arribar a la immobiliària no vaig voler donar la mà al senyor Enric H. (avui ja amb una denúncia en tràmit a l'Agència catalana de consum) perquè, segons vaig argumentar: "cada cop que et dono la mà acabeu donant-me pel cul" (en clara referència a quan em van dir que el ditxós pis no estaria disponible fins el mes de gener).

Us estalvio la discussió que va venir a continuació. Només comentar que va ser la més forta que jo mai hagi tingut i que, si no ens vam pegar va ser perquè no ho he fet mai...que si no li faig menjar el putu ficus (a més, amb el ramalassu de plumero que tinc això hauria reforçat la meva imatge varonil davant la Sara que estava allà al peu del canó observant la meva vomitona de testosterona).

El cas és que, deprimit, desesperat...vaig deixar de buscar armes de llarg abast amb mira telescòpica per internet per tornar a buscar pisos i...què em trobo??? VOILÀ! si senyor! el mateix susuduchu pis en lloguer en una altra immobiliària.

Vaig treucar-hi i em diuen que aquell pis ja està llogat.

Iamgineu un cohet enlairant-se des de Cap Canyaveral...molt bé, aquest era el meu estat de fúria.

Plego de la feina i me'n vaig de pet a aquesta nova immobiliària que em diu que el pis està llogat des de fa dues setmanes. Recapitulem:

Quan a FINCAS BLANCO em diuen que ho tirem endavant i que anem a fer l'inventari, aquell pis ja està llogat per algú altre.
Quan em diuen que la propietària té un problemapersonalgreu, és mentida.
Quan discutim i em diuen que és la propietària que es fa enrere i s'embranquen en una discussió en la que em diuen cap quadrat i em tracten de "tu tiu"...ho fan per sostenir una mentida.
No han fet la seva feina perquè no han llogat el pis, cosa per la qual jo els havia contractat.

L'endemà de saber això, em presento allà de nou, els explico que han de saber que ho sé tot i els demano un full de reclamació i denúncia on, a més de tot això, recalco el tracte vexatori rebut per part del "sr."Enric H. de l'oficina de FINCAS BLANCO de l'Av. de Madrid de Barcelona.

Estic a l'espera de que hi hagi una resolució al respecte. Només vull que em tornin els diners dipositats fins aleshores (300 euros) i que consti que a FINCAS BLANCO hi treballa gent que, a més de ser incompetents, són uns maleducats.

Ja us explicaré què tal. De moment, limiteu-vos a no entrar en aquestes finques, en sortirieu escaldats!

Home, sweet home...

2008-11-25T12:43:00.003+01:00

Senyores i senyors: ja tinc pis!

Ja tinc el meu propi zulo en el qual és possible fregir un ou ferrat mentre t'estàs assegut a la tassa del wàter llegint el pronto.

Efectivament les dimensions del pis deixen bastant que desitjar, però per el demés està prou bé: electrodomèstics, sofà, dues habitacions, etc.

El que no em convenç gens és la tia de la immobiliària que me l'ha col·lat. És una rubiadebote de quaranta i tants que cada matí passa hora imitja davant el mirall intentant corregir-ser per aparentar-ne dinou; cosa que no aconsegueix. Per sota dels 3cm de "pote" que porta a la cara se li poden intuir dues grans bosses sota dels ulls, d'aproximadament de litre i mig cada una el que li confereix certa aparença de Basset.

El cas és que després de firma un pre-acord (això de llogar un pis és més complicat que fitxar el Tierry Henry) ara m'han dit que no estarà disponible fins el gener. Clar, això no m'ha molat. I no m'ha molat que dissabte em diguessin que estaria disponible en "uns dies" i que ahir ja fos "un mes i mig". De manera que aquest matí, m'he dutxat, m'he vestit (predominantment de negre) m'he posat les ulleres per donar-me un aire més seriós, i me n'he anat cap a l'oficina (a l'altra punta de barcelona) tot articulant mentalment el discurs que els deixaria anar quan entrés per la porta.

Quan hi he sigut al davant m'he arromengat les mànigues, m'he escurat la gola i...cap dins!

Us estalvio els detalls. Bàsicament els he dit que em sentia enganyat, que entre "uns dies" i "un mes i mig" hi havia una substancial diferència tant qualitativa com quantitativa; que volia entrar al pis abans del dia 15 de desembre i que si no ho aconseguien m'estariem putejant, cosa que no els convenia ja que jo era el dels calés.

No sé si ha sonat convincent o no, perquè tot això ha estat pronunciat amb veu tremolosa, però, almenys, jo m'he quedat més tranquil.

Així que bé, de moment encara no sé si tinc pis o no tinc pis. Si tinc pis aviat o si el tinc l'any que vé o si no tinc pis i a sobre he perdut la pasta que ja he pagat a mode de reserva. Però buenu, tot això són nimietats si, com m'ha passat a mi, després de fotre la bronca et quedes ben a gust, i amb la personalitat reforçada en veure com la senyora Basset s'acollonia davant la teva presència en negre i, sobretot, amb ulleres d'iltel·lectual.

Com trobar pis a Barcelona i no morir en l'intent.

2008-11-18T12:39:00.006+01:00

Intento concentrar-me per escriure mentre al passadís una mena d'abort que, déu sabrà per què, va aconseguir sobreviure, està muntant l'espectacle escridassant a tothom mentre calça una gorra bruta de gairó que es pensa que li queda genial quan el que ralment fa és etiquetar-lo amb el qualificatiu de: "seràsimbècilniñatodemerda"...

Buenu, odi irracional cap a certs especímens a banda, les darreres setmanes han estat una mica estressants degut al fet d'estar buscant pis a Barcelona per escapar-me de ca la iaia (llegir "A Bolívia vull anar").

La veritat és que hi ha molt mercat ara mateix, però també és cert que els pisos volen; ja sigui perquè la gent s'ha llançat al lloger en veure que era impossible l'opció d'una compra, ja sigui perquè les agències, perdó, volia dir: les PUTES agències, s'han llançat com mosques a la merda per tornar a fer el seu agost.

El cas és que, ja sigui a través d'agència, ja sigui a través de particulars, quan te'n vas veure un pis vius una situació bastant incòmoda; en especial si, com jo, busques un pis moblat perquè preveus una estada més o menys curta.

Quan entres a visitar un pis moblat, la primera pregunta que et vé al cap és: "Qui collons hi vivia aquí?" la segona és: "Vols dir que aquesta habitació no l'he vist en alguna peli porno?"... i la tercera apareix per sinèrgia de les dues anteriors: "Representa que he de dormir en aquest matalàs/sofà/dutxa...etc?".

No sé quina falera té la gent per les cortines de gassa fúcsia, o per les pintures de colors lila o verd kiwi (que coneixent la meva tendència intrínseca a la migranya resultaria un suïcidi)...i què me'n dieu de les habitacions sense finestres?

- No , és que aquí hi dormia el meu germà deforme Slot...

És que no hi trobo cap altra expicació tu...ai no sé.

D'altra banda m'agradaria arribar-me un dia al gremi/col·legi d'arquitectes de Catalunya i preguntar-los si el fet de posar finestres en cel oberts encarades a les canonades de plom de fa 200 anys té algun avantatge tècnic que desconec, però el cert és que Barcelona n'és plè!. És fantàstic, et lleves el matí, obres la finestra i enlloc de sentir els ocellets cantant i l'olor d'herba sents les rates xisclant i l'olor del cagalló que llisca a dos pams de la teva cara per dintre de la canonada que tens al davant.

Tot plegat és prou depriment com per no trobar tant tètric el fet de viure amb la iaia i la "Inri".

De totes maneres seguiré buscant, i la veritat és que ja he ampliat una mica més els meus criteris de cerca i ja miro també pisos sense moblar. Fotre un IKEAzo o un Expomobiazo tampoc surt tan car si així t'assegures de que les úniques ladilles que et trobaràs al sofà són les teves...glups!

Desitjeu-me sort!

Road to the White House

2008-11-04T14:40:00.006+01:00

Avui és un dels dies més importants a la nostra vida; com cada vegada que canvia el cul que seu a la cadira del Despatx Oval.

Malgrat tot, tot un reguitzell de persones amb ànima de "pro-" es neguen a reconèixer-ho escudant-se darrere d'un antiamericanisme fàcil. Avui ja he sentit un parell de cops la frase:

- A mi m'és igual, jo sóc totalment antiamericà/na (donar entonació de pedant en llegir la frase, del tipus: "jo estic per sobre de tot això")

Realment no sé què vol dir ser antiamericà/na, i malgrat no saber-ho em costa d'entendre que algú pugui ser antiamericà o antiamericana...i menys si els seus arguments són el fast food, o polítiques errònies dels darrers anys.

El cert és que si el fast food s'ha escampat per tot arreu és perquè els altres països babejem amb el que fan els americans i els obrim la porta; i si babejem amb el que fan els americans és per alguna cosa. Perquè són una de les democràcies més antigues; perquè són una de les majors potències econòmiques, perquè són (sí, ho són!) els responsables d'inombrables processos de pau, perquè són els responsables de l'estabilitat que hi ha hagut al món els darrers 50 anys...

Algú podrà pensar que també són els responables del canvi climàtic perquè són un dels països que més contaminen, però qui estigui lliure de pecat en aquest sentit, que tiri la primera pedra. Altres diran que també són els culpables de l'actual escalada de violència fruit de la seva invasió de l'Iraq, o que es passen la resta del planeta pel forro perquè es pensen els millors...

Per què són tan importants per a tots nosaltres aquestes eleccions d'avui? Per què és tan important que en 24h Barack Obama o John McCain arribin a la Casa Blanca? doncs perquè depenent de qui guanyi, totes aquestes coses negatives podran canviar radicalment; i agradi o no agradi; se sigui antiamericà/na o no se'n sigui, no hi ha volta de full: el que passa a Washington, ens afecta a totes i a tots.

Aquestes són les autèntiques eleccions en les que ens hi juguem el futur. Oblideu-vos de la Carrera de San Jerónimo i del Parlament de Catalunya...i fins i tot de Brusseles perquè cap d'aquestes institucions no fa res sense estar mirant constantment de reüll el que passa als EUA. Que mani qui vulgui a Espanya, que la nostra economia, la nostra seguretat, el nostre futur en definitiva, està subeditat al que succeeixi avui a Amèrica. Per això és un dels dies més importants en la nostra vida; perquè avui es pot decidir el futur del món fins l'any 2016...i això és molt de temps.

El personatge més important del món està apunt de canviar; i si els presagis són certs, per primer cop, aquest serà un home de raça negra; una raça que ha estat discrimada als EUA, de forma explícita, fins fa 40 ò 50 anys; i avui, Barack Obama, és apunt de convertir-se en president. ¿Algú es pot imaginar una situació similar a Espanya per exemple? que d'aquí 20 anys hi hagi un president musulmà?...o per no anar tant a l'extrem. Tan antiamericans que som, i tant que en despotriquem; mirem-nos el melic: ¿Algú s'imagina un president d'Espanya català? Si parlem de països repugnants, no cal trevessar l'Atlàntic per trobar-ne. La major part del borrissol es queda al melic.

VOTE FOR BARACK OBAMA!

A Bolívia vull anar!

2008-10-21T14:18:00.003+02:00

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

El catxondo del guionista em tenia guardat un cop amagat per alterar, desmanegar, desorganitzar...etc una mica més la meva vida! De sobte i com qui no vol la cosa, el destí se les ha manegat per acabar fent-me compartir pis amb una senyora Boliviana que es diu Íngrid (nom impronunciable per a totes aquelles persones majors de 70 anys).

L'Íngrid és de Bolívia, però no és d'aquelles que porten aquella mena de bombín al cap, és més moderneta pobreta i fins i tot porta piercings. Però la cosa no deixa de ser surrealista; tot i que reconec obertament que si dugués el vestit típic del seu país la cosa ja seria la bomba; semblaria que esic vivint a Port Aventura.

El cas és que els meus tiets (persones que dia a dia se'm mostren com gent de més baixa reputació) per tenir la consciència tranquil·la i no haver de moure els seus vetustos cossos obesos per travessar el carrer, han agafat aquesta noia perquè es faci càrreg d'una àvia en post-operatori amb la que estic vivint. De manera que, de retruc, m'han enxufat la boliviana a mi també.

Fins aquí vale, no deixa de ser curiós, però vale. El pitjor és que aquesta noia s'està a casa (de la iaia) 24 h al dia, és a dir, que dorm allà. I casa la iaia no es caracteritza per les seves dimensions faraòniques precisament; i només hi ha un lavabo que, per a més inri (així és com la iaia anomena a la noia) no té baldó a la porta. No crec que la noia tingui l'afició d'anar obrint portes quan la gent està cagant, però un accident pot succeir a qualsevol! No sé tu, una mica raro tot plegat.

Jo intento donar-li conversa a la noia, que està molt cohibida, clar. Però els propers dies anirà a millor perquè ja li vaig ensenyar on guardem el vi i li vaig dir:

- Saca el vino para cenar mujer!, que ya verás que después se duerme mejor.

I a fè de món que deuria dormir prou bé la Inri perquè es va fotre tant vi com jo i un servidor se'n va anar al llit fotent unes "S" bastant importants...és que beure ofega les penes..i si no, te les distorsiona prou com per no pensar-hi durant unes hores.

Ai senyor....algú sap d'algun pis que es llogui per Barcelona??

Help!

Quines coses

2008-10-10T11:29:00.003+02:00

Seguint l'exemple del blogger ign77 (Orange feelings, també molt recomanable), us explico una mica les experiències surrealistes que dia a dia van colpejant-me en aquest racó de Catalunya on les muntanyes són altes, els matins freds i la gent bastant especial...

El dimarts passat vaig veure l'òstia més gran del món mundial; una òstia digna de ser number one del you tube, una òstia majúscula una òstia d'aquelles que et fan tapar els ulls, d'aquelles que, en veure-la, fan que se t'escapi un: "Oupgghhh!!!"

Era l'hora del menjador i pujava de la sala de profes cap al departament després d'haver dinat. Just quan encarava el passadís del primer pis, on hi ha el departament, vaig quedar-me uns instants mirant per la finestra com jugaven a futbol els cadellets; i mentre gaudia d'aquests instants de pau i de silenci dins el centre, en un angle pervers de la meva visió, en un punt no excessivament enfocat (per desgràcia) vaig veure un moviment estrany, us explico:

Hi havia un grupet de nenes assegudes en dos bancs de fusta amb respatller que havien posat un davant de l'altra i que estaven situats paral·lels a la pista de ciment on hi ha els camps de futbol i de bàsquet. Total, que una de les nenes, l'anomenarem XX, es va posar dreta en un dels bancs (el que estava de cara a la pista de ciment), i amb un gràcil moviment va saltar per sobre del respatller del banc que tenia al davant (d'esquena a la pista de ciment) amb la mala fortuna d'ensopegar amb el respantller d'aquest i precipitar-se, traçant un perfecte arc de cirfumferència amb el fron a l'aire, directe de cara cap a la pista.

Qualsevol de nosaltres hauria parat el cop amb les mans, però els nens de l'ESO són molt especialets i ella deuria pensar: "Ui no! que amb les mans em pentino! millor parar el cop amb el jeto"...el resultat us el podeu imaginar. Espectacular!

Aquest matí he viscut una altra experiència una mica més asquerosa:

Quan baixo del tren he de pujar a la carretera a fer autostop perquè algú em porti fins l'institut, que està a uns 5km. Cada dia passa algun company que et recull i et porta fins allà.

Aquest matí m'ha recollit un company que anomenarem YY amb el seu 4x4; molt agraït, evidentment, he pujat al cotxe i mentre el "bon dia" de rigor i tal, que noto una fortor una mica estranya dins el cotxe. En un principi no li dono més importància, penso: "cony, quina olor més rara", però a mida que passaven els minuts allò era cada cop més insuportable...se m'ha col·lapsat la pituïtària i casi em marejava i tot...YY anava xarrant a la seva bola escoltant Catalunya Ràdio mentre a mi se'm posaven els ulls en blanc. No sé si ha estat per l'evidència de les bàsques que em venien o què, però al final YY ha deixat anar, com qui no vol la cosa:

"Potser noteu una mica d'olor rara" i jo que penso: "¿¿una mica?? joder! estic apunt de desmaiar-me"...però clar, he respost un correcte:" ah..no..vols dir?". I el cony de YY va i diu: "És que ahir portava el gos aquí assegut i es va marejar i va vomitar"..

Quèèèèè!!!??? Me cagun la puta! porto 10 minuts respirant eflubis de rojat de putu gos!?!? i a més em dius que va rojar on estic assegut?? quin fàstig! la veritat és que el que no em passi en aquest racó del món no em passarà enlloc. O és que algú mai s'ha assegut damunt d'un rojat fresc de gos??

Cuideu-vos

Aires del Montseny

2008-10-02T13:06:00.004+02:00

Rotllo Doctor en Alaska vaig pululant pel món fins fer cap un ombrívol poble a la falda del Montseny. Si jo fos Davi Lynch i no un pobre contribuent ras, crec que aprofitaria per rodar alguna epílog de Mulholland Drive i Twin Peaks aquí. No perquè cregui que existeix cap relació argumental entre la meva vida i aquesta peli i sèrie, només és que no he entès mai els arguments de David Lynch i tampoc acabo d'entendre gaire bé l'argument de la meva vida per aquestes contrades. Possiblement la relació sigui el surrealisme bàsicament.

La cosa és la següent: es tracta de llevar-te ben d'hora al matí, baixar al metro i agafar el tren; tot això en una Barcelona càlida fins a cansar en la que pots estar a 28ºC a les 7 del matí, i un cop dins el tren iniciar un viatge a través d'isotermes que cada cop estan més juntes: 27ºC, 25ºC, 23ºC...fins arribar als 11ºC ò 12ºC habitals de cada matí a les 8h aquí on sóc ara; però no me n'he de fer mala sang perquè només som a l'octubre i ja m'han dit que l'any passat al novembre estaven a -5ºC alguns dies al matí. Així que l'argument de Doctor en Alaska crec que cada dia m'escau més, sobretot per la part de "Alaska".

El surrealisme continua un cop abrigat i adaptat a la temperatura; i és que el tren em deixa a més de 5 km d'allà on he d'anar, exactament al mig del bosc, metre amunt, metre avall. De manera que has d'agafar un caminet, pujar a la carretera i esperar a que allà algú et reculli.

El dimarts estava a l'estació aclimatant-me quan vaig sentir un cotxe que s'apropava amb música màquina a tot drap. No vaig girar el cap, però (gràcies a l'efecte Doppler) vaig notar que s'aturava. No vaig donar-li més importància fins que vaig sentir una fina veueta que em preguntava: "Dónde va?!"

No vaig donar-me per aludit en un primer instant, però en insistir la fina veueta, va aconseguir cridar la meva atenció. Vaig girar el cap i vaig veure que des d'un Peugeot205 de l'any 80 una dona d'edat avançada es dirigia a mi entre batecs i batecs d'un subbouffer (o com s'escrigui) absolutament sobredimensionat per la mida del cotxe en el que es trobava.

Vaig respondre-li, a viva veu per superar els espetecs dels "xumba-xumba" que emetien els bafles del cotxe, que anava a Palau i em va dir amb un graciós accent peruà:

"Pués suba nomás, que le llevo!".

Vaig arribar a l'institut a l'hora, dins una carraca amb música a tot drap; i mentre baixava del cotxe la dona em va comentar:

- Ahorita mismo me voy a la farmássia porque tengo un doló de cabeeesssa..

Jo no vaig gosar, perquè m'havia fet un favor i no volia afendre-la, però vaig estar a punt de respondre-li:

- no me extranya, con la música que lleva...

Però ves a saber, potser el bacalao la feia ser més bona persona i per això feia favors altruïstament a pobres desamparats com jo.

Pel que fa a la feina, no té desperdici. La fauna que hi predomina és, si més no, curiosa. No sé si és el fet de passar-me 3 hores al tren cada dia, però em fixo (encara més de l'habitual) molt en tothom i els diagnostico dins la meva pròpia escala de patologies diverses; i aquí dalt, de divesitat n'hi ha molta.

Confiem en que, de moment, no se me n'encomani cap altra que l'encostipat que ja duc a sobre...que déu n'hi dó.

He arribat a pensar que això dels mega constipats potser és una maledicció que el Montseny fa pagar a tots aquells que, com jo, hem pensat: "estic al cul del món" tan aviat com hem posat els peus a terra en aquestes contrades.

Doneu-me ànims!..i Frenadol!

Nous descobriments

2008-09-19T11:30:00.003+02:00

Avui comparteixo amb vosaltres un nou descobriment del món de la música que he trobat remenant per el gran calaix de sastre que és el Youtube. El senyor en qüestió es diu Estanislau Verdet i el mega hit: "Som tots uns desgraciats"; però n'hi ha d'altres com: "M'agradaria ser un Lemür" on hi apareixen frases com : "m'agradaria ser un llimac i babejar amb dignitat, no com un merda"....GENIAL!!! L'acabo de descobrir i ja en sóc un fan!

Personalment no m'agrada gaire el hip-hop; però això val la pena! Escolteu be la lletra, és boníssima...fins i tot diria que podria estar llegint algun dels posts que hi ha per aquí penjats jeje.

Algú va dir que la música catalana estava de baixa? el que passa és que no som amples de mires i quan parlem de música catalana ens limitem a pensar en el famós rock català que es queda amb Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Sau, Sangtraït i els Pets; i tota la colla de pseudogrups pseudoconeguts que van fer-se un lloc pujant al carro d'aquests cinc grups punters però, que de fet, mai no van arribar ni arribaran a estar al seu nivell; amb l'excepció, potser, dels Antònia Font.
Doncs resulta que en estils menys ortodoxos hi ha gent tan bona com l'Estanislau Verdet, amb lletres divertides i música amb una bona harmonía i molt molt digestiva. Us convido a no quedar-vos només amb el video que aquí us penjo i a buscar més material d'aquest paio, perquè val molt la pena!

La veritat és que aquest bitxo raro és digne d'anar-lo seguint; frases com: "he tornat a sortir amb l'inhalàmbric en comptes del mòbil" són pura poesia friki que valen molt la pena i que cal que ressonin amb estridència a través dels altaveus dels vostres ordinadors, ja siguin PC's o MAC (em moria per escriure una frase com aquesta)i alguna cosa em diu que es convertirà en el cantautor fetitxe del Goblin. Per cert, algú sap on es pot trobar una disfressa d'òs panda desinflat com la que porta el bò de l'Estanislau?

Tot s'hi val

2008-09-12T12:50:00.004+02:00

"Poca feina? Fes-te un blog!" Aquesta frase, títol d'un post d'un blog amic, altrament mooooolt recomanable (Maybe someday) m'ha fet recordar quin va ser el motiu de fons que em va dur a fer aquest blog. I donat que la situació actual no dista gaire d'aquella situació primigènia he decidit que he de començar a reengegar tot això i anar escribint sovint. A més, no cal que t'hagi passat res especialment espectacular per escriure, ni tan sols cal que tinguis un tema. Per exemple...avui fa fred, oi? doncs, comencem a divagar sobre el tema...

De sobte, així sense avisar, et lleves i dius: "cony! quin fred que fot avui"; i aquesta sensació física de sobte es tradueix en una sèria de reaccions fisiològiques com l'enduriment dels mugrons, la contracció dels genitals i que se't posi la pell de gallina. És impressionant! tot sol, automàticament succeeix.

La pell de gallina diuen que és per disminuir la superficie del cos que queda exposat a l'exterior i, per tant, fa que tinguis menys fred; la contracció dels genitals succeeix per acostar els testicles (en llenguatge tècnic en diríem "pilotes" o "ous") al cos i mantenir-los a una temperatura de maduració espermàtica correcta; i els tremolins consisteixen en contraccions ràpides de la musculatura encaminades a generar calor; però....¿per què es posen tiessos els mugrons?

Algun expert en el tema segurament us donarà una resposta tècnica del pal fisiològic que sonarà convincent, però jo tinc una teoria diferent al respecte i que, crec, és més encertada:

Un mugronet a punt per tallar vidre vindria a ser com un petit cartell de neons que diu: "Vine i toca'm". Així a primer cop d'ull pot semblar fred, valgui la redundància, de broma fàcil i babós; però res més lluny de la veritat. Compte amb els mugrons tiessos amics!! són una trampa mortal! són la viuda negra de l'atracció sexual!! perquè el que genera un "vine i toca'm" tetal (tetal: adv. Relatiu a la teta) és un contacte físic que, lluny de cercar el plaer sexual més immediat, el que busca és, simple i planament: Calor.

El noi o noia amb empinament tetal absorvirà la calor del palmell de les teves mans i de les puntes dels teus dits. L'empinament tetal és una trampa mortal encaminada a absorvir la vostra calor en benefici del subjecte tetalment empinat/ada sota l'engany d'una bona magrejada. L'energia ni es crea ni es destrueix; es transforma, es transfereix; i els mugrons empinats són grans centres transmissors de calor, d'energia que en qüestió de segons poden deixar les mans gelades d'aquell qui els toca...i ja sabeu el mal que fa quan et fots un cop en un dit que tens glaçat...

Així que quan vegeu un mugró tiessu, fixeu-hi bé els ulls, però amb les mans quietes! que malgrat que per contacte refreda les mans, a través de la vista escalfa el cos.

I recordeu: "teta que la mano no cubre, no es teta sino ubre"...i és que en el tema tetal també hi ha armes de destrucció massiva.

Has d'escriure alguna cosa

2008-09-09T17:11:00.005+02:00

"Has d'escriure alguna cosa" em repeteixo cada vegada que faig un cop d'ull al blog, però resulta que hi ha èpoques que són notablement menys prolífiques que d'altres i en les que sembla que prèmer les lletres del teclat de l'ordinador requereixi un esforç titànic.

En defensa pròpia he de dir que no fa tant que no escric, de fet vaig penjar un post nou no fa gaire però va ser bastant efímer i aviat es va despenjar per motius diversos. D'altra banda he de reconèixer que havia promès un post sobre com havia anat al viatge a Londres i que no l'he fet. No us penseu que encara segueixo allà, que va! fa 1 mes que vaig tornar, el que passa és això que dic, que hi ha èpoques en les que escriure requereix esforços titànics.

Això fa pensar una mica. Segurament si la meva vida fos..què et diré ara...com la del James Bond, cada dia podria escriure pàgines i pàgines, de manera que, per una senzilla regla de tres dedueixo que la meva vida, més aviat, s'assimilaria a la d'algun animal del zoo. No sé, trieu el que vulgueu, qualsevol m'està bé. Jo triaria el Tigre, no per la majestuositat del felí en qüestió sinó per que està rallat.

Mira, ara el viatge a Londres em vindrà que ni pintao per escriure alguna cosa. Allà va:

El cas és que Londres és molt gran. I hi ha moltes coses a veure, però sobretot moltes coses a viure. Suposo que molts de vosaltres ja hi haureu anat algun cop i que ara us descobriré la sopa d'all, però m'és igual, necessito treure'm de sobre la pressió d'escriure alguna cosa nova.

Doncs com deia, hi ha molt per viure...i no em refereixo a llocs com Camden o el Soho; estic pensant en el transport públic. Naltrus estàvem en un hotel un pèl allunyat del centre i cada dia ens movíem en metro i/o bus a oysterazo limpio*, i la veritat és que és molt curiós. És curiós perquè si vas a la City veuràs que tothom va entrajat com si anés de casament; si vas a Camden veuràs que tothom va tirat com si anés a okupar, vomitar, pegar i graffitejar alguna cosa, i si te'n vas a Westminster veuràs que tothom porta una càmara de fotos i és guiri. La gràcia del metro i/o bus és que tot això ho tens junt en un sol vagó; i la mescla és, poc o molt curiosa. Perquè pots trobar-te assegut entre un kinki i un gentleman que mútuament s'estan ignorant però que són ben conscients de que hi ha l'altre al costat; i mentre l'un rebutja ideològicament a l'altre, tinc la sospita, que, simultàniament, cada un desitjaria estar en el lloc de l'altre.

Filosofia d'anar per casa a banda, a Londres s'hi menja fatal. No és culpa dels xefs ni dels productes, estic segur que la iaia va allà a fer una truita i li queda dolenta...deu ser algo ancestral de la zona; ¿existeix la genètica geogràfica? no sé com dir-ho. És com la incapacitat dels noruecs de ballar la dansa del ventre...Allà no s'hi pot menjar i ja està. No és culpa de ningú.

Alguns de seguida caureu en el tòpic i pensareu que el que sí s'hi pot fer és beure. Doncs tampoc. La birra és aigua amb gas. Els guiris són delicats i no beuen birra de més de 3º i això fa que la desitjada "Pinta" esdevingui un gran got torturador impossible de buidar...ah! i per si algú té la il·lusió de menjar el típic fish&chips, podeu anar a la Sirena i agafar uns lloms de lluç arrebossat, d'aquells que l'arrebossat fa 2cm; li poseu maonesa i unes patates i voilà! Welcome to London!

Malgrat tot, val molt la pena anar-hi perquè, com va dir aquell:

Osti tu! això d'aquí és el futuru!

*NOTA PER A PROFANS: A Londres pots comprar una targeta que et permet viatjar en transport públic lliurement per la ciutat tants camins com vulguis; i aquesta targeta rep el nom de oyster. Ale, ja està, un toc pedant al blog.

God save the Queen (We will Rock You)

2008-08-01T12:11:00.003+02:00

Després d'un llarg temps sense donars senyals de vida degut a que he estat molt ocupat pensant en la mandra que em feia escriure al blog, més que res perquè no tenia moltes coses a explicar, avui ha arribat el dia en el que davant la disjuntiva de passar-me el matí davant el llibre de Física he preferit seure a l'ordinador i escriure una miqueta.

El cas és que dillus me'n vaig a Londres a passar una setmaneta (prometo post posterior) i volia compartir-ho amb tothom, especialment aquells que us passareu tota la setmana currant per aquí mentre jo m'inflo a fish & chips, pintes i pastissets de qüestionable valor nutritiu.

He de confessar però que vaig una mica a cegues. No he estat mai a Londres i quan he volgut mirar un plànol per posar-me en antecedents, ha resultat que la ciutat és tan gran que m'he cansat de buscar abans de trobar Picadilly Circus, el Big-Ben o Buckingham; però sí vaig trobar un dels monuments dignes de visitar de la ciutat: WEMBLEY! no sé si veuré el Parliament, però l'estadi cau segur (xut de Koemaaaaan....goooooool, gol, gol!!..ejem!) oh! i també haurà de caure una visita a l'abadia de Westminster per veure la tomba d'Isaac Newton, Rutherford, Kelvin i Darwin. A veure si entre tots una mica m'inspiren per tirar edavant aquestes opos; tot i que tenint en compte que darrerament estic amb la Quàntica i la Relativitat, les aportacions que pugui fer-me el pobre desfastat Sir Isaac em serviran de poc.

Objectius secundaris: fer-me una foto amb un dels soldats tiessos que fan guàrdia al palau reial amb aquell barret pelut enorme, fe-me una foto amb un bobby (tinc predilecció pels homes amb uniforme...uuiii), trucar des duna cabina telefònica vermella i pujar al pis de dalt d'un dels autobusos típics de Londres; tot i que darrerament crec que els han canviat i ja no són els típics, així que aquesta opció pot ser substituïda per qualsevol altra; com llogar un cotxe i fotre'm a la rotonda de Picadilly contra direcció!

Res més, lo bueno si breve, dos veces bueno!

God save the Queen, the Metallica, the Rolling Stones, i els Pets de Constantí!

Salut!

Vaga de transportistes

2008-06-16T21:19:00.005+02:00

La vaga de transportistes que ens ha afectat els darrers dies ha tingut importants repercussions econòmiques, a més de les repercussions socials que han derivat, en alguns casos en moments de pànic al més pur estil guerra freda; amb gent recol·lectant aliments en conserva per passar mesos tancats al búnker subsistint a base de blat de moro i tomàquets ressecs durant mesos.

El que més em va impactar va ser que el primer en esgotar-se fos l'aigua. Anaves al súper i les primeres estanteries en buidar-se eren les de les ampolles i garrafes d'aigua.

Ho vaig trobar curiós; primer perquè l'aigua ens arriba a tots a casa sense camions de pel mig. Obrim l'aixeta, i raja. Per tant, que la gent vagi a comprar aigua indica que la gent no confia en la salubritat del líquid element que els arriba a casa... I en segon lloc, ho vaig trobar curiós perquè: podent comprar cervesa, per què volem l'aigua?

Els efectes econòmics van ser diversos, per exemple, les benzineres van acabar l'estoc, i tots vam córrer a omplir el dipòsit just en el moment de la història en el que el combustible va més car. Quina incongruència, no? ¿què se n'ha fet de la llei del mínim esforç? per una setmana que hauria col·lat dir a la feina: "No puc venir a currar perquè el cotxe m'ha deixat tirat"...

Els agricultors, ramaders, empreses de vehicles, distribuïdores, etc. Van patir pèrdues multi milionàries (cosa que ens hauria de fer pensar en el dineral que ens estalviaríem si anéssim nosaltres mateixos a comprar als mercats); però aquests col·lectius cobraran indemnitzacions per part de les asseguradores, del govern o de les institucions europees. Malgrat tot però, hi ha un altre sector econòmic que també es va veure molt perjudicat per la vaga, però del que no se'n va parlar; un col·lectiu que no rebrà indeminització de cap mena i que també ha patit pèrdues, si més no, importants. Em refereixo a:

LES PUTES DE CARRETERA

Les putes de carretera, més conegudes com: "les noies de cinturó ample que són més eficaces que els radars per aconseguir reduir la velocitat a la que circulen els cotxes per la carretera", han sofert també pèrdues molt importants, molt més que, per exemple les àrees de servei de les autopistes, ja que, mentre que un carajillo i un donut generen el moviment de 3 euros de capital, una mamadeta a les 7:30 del matí, genera una transacció entre 5 i 10 vegades més valor que el carajillo i el donut.

Si els transportistes han fet vaga durant 4 ò 5 dies, i el volum de camions circulant per les carreteres s'ha reduït en un 90%, és fàcil deduir que el volum de negoci de les putes de carretera s'haurà vist reduït en un 90% durant una setmana, el que suposa un 20% mensual que repercutirà en el càlcul del PIB interanual.

Això semblarà una tonteria, però si us hi fixeu, en el proper càlcul de l'Euribor, això es notarà. Segur que puja per compensar.

I és que les putes de carretera tenen un paper molt important en aquest país:

Disminuir la velocitat dels cotxes a les carreteres

Augmentar la rendabilitat de l'obra pública

Alleugerar el volum de trànsit pesat de les vies on no hi ha servei

Augmentar el consum de preservatius de colors i gustos

Fent un càlcul ràpid, la vaga de transportistes ha generat unes pèrdues importantíssimes en molts sectors que mai rebran subvencions; les putes de carretera tenen un valor afegit importantíssim per l'economia d'aquest país.

Així que, si us plau, partir d'ara, quan vegis una puta de carretera, no passis mai per el seu davant sense dir-li res; ella mai no ho faria.

Torna a ploure

2008-05-27T12:13:00.003+02:00

No sé per què demano que em passin musiques per bluetooth, si després em desperto en sentir el soroll del mòbil vibrant sobre la taula abans que comenci a sonar la música que sempre arrenca amb una cadència a l'alça...A més, cada matí quan poso els peus a terra, allargo la mà ben ràpid per intentar parar el despertador del telèfon abans no comenci a sonar la música. Potser perquè prefereixo despertar-me també poc a poc, també amb una cadència a l'alça i no espantat de cop per l'estrident cançó del Dr Slump que sona cada dia a les 7.

M'estiro...més...més...sí!, fins aquí. Ostres, perquè és tan agradable estirar-se? i per què sempre toca llevar-te quan millor estàs dormint? ...Era l'Scarlett Johanson? estava somiant amb l'Scarlett Johanson o no...ja sóc incapaç de recordar-ho. Tant se val, vaig a posar la tele per entarar-me de les quatre notícies imprescindibles abans d'engegar el dia.

A veure què diu el Cuni... Guaita! l'Scarlett Johanson parlant de la peli de Woody Allen...

...¿he somiat amb l'Scarlett Johanson?

La noia del temps diu que plou.

Mmmm segons el radar meteorològic, a veure?, sí aquí hi plou.

Em llevo i enretiro les cortines del balcó que tinc a l'habitació.

Sí, plou. Que bé. Amb la falta que feia que plogués.

...S'hi està bé a la platja al maig. Pfff....potser ja seria hora que fes una mica de sol. Un parell de dies. El just per carregar les piles.

I ara que plou tant què faran? -torno a seure al llit-. Faran la canonada igual aquests pallassos del govern? pobre Conseller Baltasar. Té nom de Rei negre...i la veritat és que deu estar ben negre amb el càrrec que li han donat i el paper que està fotent. Quin paio més incompetent. Crec que cada dia de pluja se li clava a l'esquena com un punyal traïdor. Que curiós: un ecologista a favor de la sequera. Segur que posa ciris a Mahoma perquè foti un clatellot a St Pere (o un parell de piules) perquè no faci ploure més jeje.

Quina hora és? mmm..encara tinc temps.

En teoria no l'haurien de fer la canonada, no? Perquè van dir que era només per una situació puntual d'extrema gravetat que estàvem vivint. Doncs bé, si ara ja hi ha aigua en teoria no caldria no? Perquè no diuen que no cal? Van tardar 5 minuts en dir que ja es podien omplir piscines després que el primer vaixell carregat d'aigua amarrés a port; i ara que plou perquè no diuen que ja no hi haurà transvassament i que la canonada que han comprat l'aprofitaran per..no sé...reparar la famosa fuita de Badalona..ai no sé. Qui els entengui que els compri...

Però clar! com les obres continuin se'ls veurà la segona i tercera i fins i tot quarta capa del llautó, no? No crec que siguin tan burros. Suposo que...clar, és que deuen estar agafats pels ous per les empreses a les que es van adjudicar les obres, no? què faran ara? és molta pasta, clar. Vaja, quin lio. Potser els de Madrid els donaran un cop de mà i diran que ara, el transvassament, no. I així el govern ja no tindrà cap responsabilitat i el pobre Baltassar podrà tornar a empassar saliva jeje...ostres, en el fons, últimament som incapaços de fotre res sense Madrid. Quin cony d'Estatut vam fotre doncs?..ens van vendre un Estatut que deien que era potent, amb un gobern "amic" a Madrid...i cada cop estem més limitats...

..quina hora és?...osti...potser que espavili.

M'aixeco del llit i vaig a fer el pipi del matí.

El pipi es podria destil·lar - penso.

A veure si hi ha madalenes per sucar al cola-cao?..

"Si Cataluña quire guerra, tendrá guerra"

2008-05-13T11:54:00.001+02:00

"Si Cataluña quiere guerra, tendrá guerra"

Aquesta sentència, pròpia de règims militars pseudo-medievals on les amenaces i cops de puny sobre la taula eren el pa de cada dia a l'hora de mostrar la força i el punt de xuleria a base de dir les coses sense pensar-les, data de l'any 2008, exactament del 7 de maig del 2008. I el subjecte (eufemisme d'"energumen") que les va pronunciar no va ser un cap rapat, no va ser un qualsevol que surt a prendre el cigaló i comenta amb els companys de partida de mus, ni tan sols va ser Jiménez Losantos, no. La cosa és molt més greu. Qui firma aquesta sentència és ni més ni menys que Guillermo Fernández Vara, molt honorable (?) president d'Extremadura...per cert, del PSOE.

I és que la cabra tira al monte i de tal palo tal astilla. Si pensàvem que amb la retirada de Juan Carlos Rodríguez Ibarra la tírria extremenya vers Catalunya quedaria com a cosa del passat, anàvem ben equivocats; i és que ha estat molt pitjor el remei que la malaltia.

El (senyor) Fernández Vara va escupir aquestes paraules mentre es referia al nou sistema de finançament autonòmic que s'ha d'aplicar segons l'Estatut del 2006 aprovat per majoria absoluta al Congrés dels diputats de Madrid, amb els vots a favor del conjunt del PSOE ( partit al que pertany similar energumen), segons el qual, les percepcions econòmiques per a Catalunya s'han d'incrementar de manera notable d'acord amb la llei per compensar el dèficit fiscal (ja no parlo de l'històric acumulat) que pateix Catalunya que, avui en dia, ratlla ja el robatori.

Davant la intenció oficial del Ministre Pedro Solbes d'aplicar el nou finançament durant el curs 2008-2009, Fernández Vara va respondre:

"Entonces nos vamos a ver las caras, porqué si tocan nuestros intereses, nos van a encontrar"

El cas és senyor meu, que Extremadura rep molts més diners per habitant que Catalunya. De fet, darrere del País Basc i Navarra (ambdós, paradisos fiscals dintre d'una España incomprensible cada día més), Extremadura és la comunitat autònoma que més rep; en concret 2372 euors per habitant. Catalunya, la comunitat que més ha contribuït històricament a incrementar els ingressos de l'Estat, està en la 12ena posició d'aquest rànquing de comunitats que més reben (per a qui no estigui molt posat en el tema, Espanya té 17 comunitats autònomes), en concret, Catalunya rep 1950 euros per habitant més de 400 euros menys que els que reben els extremenys.

Evidentment, si Catalunya obté un nou sistema de finançament (no us feu il·lusions perquè ens acabaran donant pel cul com han fet sempre gràcies a la nostra incompetent classe política), haurà de rebre més diners i, presumiblement, en tocarien menys per els Extremenys (que per cert, són la comunitat autònoma que menys contribueix).

Segurament, si el president d'Extremadura tingués el graduat escolar i fos un ésser bípede, sabria que si és president d'alguna cosa és gràcies als catalans i la nostra lluita històrica per assolir l'Autonomia que després es va repartir a tothom com si fossin cromos gràcies al famós "café para todos" i que, per tant, la seva tírria segurament l'hauria de derivar cap a altres bandes (per què no al País Basc? a qui tothom llepa al cul sense saber encara per què? serà perquè tenen armes?...interessant i perillosa deducció...) i no cap als catalans precisament, gràcies als quals Extremadura avui en dia és Extremadura.

De totes maneres no cal patir, totes les pel·lícules tenen segones parts, i el Café para todos no n'és una excepció. El nostre Estatut retallat per tot arreu i amb recursos d'inconstitucionalitat al Tribunal constitucional imposats per el PP, amb penes i treballs es posarà en funcionament mentre, al darrere, altres comunitats han calcat el nostre estatut i l'han tunejat fins fer-lo fins i tot molt més potent, com és el cas del del País Valencià (estatut aprovat, per cert, per el PP i que evidentment no té cap recurs d'inconstitucionalitat ). No pateixi (senyor) Fernández Vara, que ja s'ho faran venir bé per millorar el finançament de tothom abans que el dels catalans per deixar-nos de nou a nosaltres a la cua i a vostè amb la butxaca ben plena.

Deprés ens pregunten per què volem la independència?

Visca Catalunya lliure!!

Sant Jordi

2008-04-22T12:17:00.003+02:00

Són matins assolellats i amb colors vius i tardes en les que sovint algun cap de núvol deixa caure quatre gotes per enretirar-se de nou al tard i deixar-nos gaudir d’un final de dia radiant.
Sant Jordi és un dia diferent, un dia molt de tothom, un dia especial dintre de cada ú perquè a diferència d’altres dates assenyalades de l’any, el 23 d’Abril no és festiu i això fa que sigui més nostre, més teu, més “meu” dintre de cada un de nosaltres. Cada Sant Jordi és especial perquè tu, perquè jo, el fem especial perquè dins nostre sentim que és Sant Jordi i sentim que és especial. No cal que ningú ens ho digui; ho sabem només en obrir els ulls quan les nostres pupil·les es contrauen irradiades per la llum especial que respira aquest dia.

Vas a treballar i, a diferència de la resta de dies, en sortir no tens ganes d’anar a casa, tens ganes de quedar-te al carrer, de caminar la rambla, de donar un tomb per la plaça de trobar-te gent que coneixes, d’escoltar mil converses a l’hora que es produeixen al teu voltant, de mirar el dors de cent llibres, de buscar la rosa més bonica. I no et sents empès per la pressió comercial, et sents empès pel que realment tens ganes de fer; perquè aquesta festa és teva, de dintre teu i per un dia, respons a la teva voluntat més íntima. Et compraràs o no el llibre, però segur que compraràs la rosa. La rosa com a símbol de tot allò que la cultura popular ens transmet mitjançant metàfores submergides en una llegenda:
La Llegenda de Sant Jordi.

Reis, Princeses, Cavallers, Dracs, Herois, Èpica...tots els ingredients d’una pel·lícula fantàstica amb el segell de Disney que resulta que marca una de les tradicions més maques de la nostra cultura; és curiós oi?
Suposo que tot radica en el nostre dia a dia; en el fet de cada dia, per cada un de nosaltres, està ple d’èpica; perquè tots nosaltres tenim la nostra princesa per algun lloc, perquè a tots ens amenaça un drac i perquè a tots ens agradaria ser els herois que pogués vèncer el nostre drac i viure amb la nostra princesa particular. Perquè el que aquesta llegenda representa és el somni que tots nosaltres anhelem complir algun dia; amb els nostres matisos particulars: el drac pot ser el banc, o la hipoteca, o el jefe...i la princesa pot ser el príncep, o qualsevol altre desig...però en cada un de nosaltres s’escriu també una llegenda. No tenim un cavall blanc ni segurament la protecció divina; i potser la nostra història s’allarga irremeiablement en el temps i se’ns farà molt difícil poder vèncer el drac; però estem segurs que un dia o altre ho aconseguirem. N’estem tant segurs que cada any regalem la rosa, com a mostra del nostre compromís, com a penyora, assegurant i assegurant-nos que, tard o d’hora, vencerem el drac i la nostra història podrà ser també digna de llegenda.

Newton i el J&B

2008-04-15T12:11:00.005+02:00

No us heu plantejat mai com els grans pensadors del passat van arribar a les seves sabies conclusions? com podien esbossar un "eureka!" de sobte en tenir una idea genial i comprendre de cop algun dels grans enigmes de la naturalesa?

Jo sí, sovint m'hi aturo a pensar i recentment, després de moltes hores de pensar i de donar-hi voltes, crec que he entès com es construeix tot i quines són les bases de tant precises connexions neuronals. Així que me'n torno als origens de la física moderna per replantejar-la de nou de zero. De manera que em planto al mig de la campinya anglesa, prop de Cambridge, sota un pomer compartint ombra amb el bon jan de sir Isaac Newton, segons abans que una oportuna poma es despenji de la seva branca per impactar sobre tan il·luminada closca.

Molt bé. Primer error: començar la història amb Newton ja ajagut a terra. Clar que no!! el més important és el que hi ha abans de tot això. Així que us convido a recular un parell d'hores abans i ara sí, ara sí som en l'escenari ideal per la ploriferació d'idees genials que expliquin el funcionament del nostre món: La Cantina!

L'Isaac està al bar, amb un bon got de whiskey a les mans i amb un bon pedal, rodejat dels seus col·legues, cada qual amb el seu pedal corresponent. Ai amics i amigues, oi que ara tot agafa més sentit?? Costa d'entendre que una migdiada sota un pomer aporti idees genials, però un bon pedal...Quants de nosaltres no hem tret teories sensacionals al voltant d'unes quantes ampolles ja buides de birra? No té cap mèrit això! Poc a poc tot va agafant sentit.

En Newton surt de la cantina borratxo, veu un pomer i diu als amics que té ganes de menjar una poma, els amics li diuen que no, i ell, que sí! i se'n va cap allà i intenta enfilar-se a l'arbre. Amb tot això, els amics se'n cansen, veuen passar un grup de noietes britàniques tajes i amb moreno gamba (made in Salou) i se n'hi van al darrere. Total, que se'ns queda l'Isaac tot tocat, intentant enfilar-se a un pomer. Evidentment no se'n surt i acaba per adormir-se sota el pomer fins que, dues hores més tard, una poma que li cau al mig de la closca, el desperta i, en plè deliri trascencental (més conegut com el moment: "tiu, que t'estimo moltíssim, ets el meu millor amic..") comença a pensar en : "osti tu...per què cauen les pomes ??"

Vist així, qualsevol de nosaltres podem ser objecte d'estudi per les generacions futures si escribim totes aquelles coherents teories que engendrem repenjats a una barra de bar ja enganxosa.

Jo mateix l'altre dia, en plè apogeu post sopar de celebració, brindis de celebració, birres de celebració etc. Vaig completar la Teoria de la Gravitació Universal (TGU) postulada per Newton a partir de la seva taja ara fa 350 anys i que estava incomplerta. Així que preneu nota perquè això s'estudiarà a Física d'aquí un parell de segles:

TGU: Annexos imprescincibles per entendre la dinàmica de l'Univers

1. La força amb la que dos cossos s'atrauen és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per tots dos.

2. La força amb la que un cos és projectat contra altres cossos en posar-se en contacte amb un tercer cos que traça una òrbita definida és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per el primer.

3. La repulsió gravitacional generada en un cos femení per un cos masculí és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per el segon.

...i 4:

El Robocop.

Timostar

2008-04-10T19:24:00.006+02:00

Dijous passat, sobre les 18h vaig rebre una trucada mentre esperava en una oficina d'Halcón viajes que una inepte dependenta en pràctiques entregués uns bitllets per l'AVE a un amic.

La trucada era del programa de puntos Movistar i el motiu de que em truquessin era oferir-me donar-me d'alta a un nou timo anomenat zona azul.

Com que el meu amic estava embarrancat en la verborrea sense sentit d'una pobre noia que no sabia ni on tenia la tecla d'enter a l'ordinador, vaig accedir a que m'expliquessin en què consistia l'oferta.

Abans d'avançar en la història, una pregunta que deixo a l'aire:

- Per què quan et truquen de telefònica se sent tan malament?? no és una incongruència? quina imatge donen al client si quan et truquen sembla que ho facin amb un telèfon mòbil de la 2a Guerra Mundial d'aquells als que s'ha de donar corda mentre viatgen en un tren de mercaderies per la tundra siberiana en mig d'una gran ventisca?? És quelcom que no entenc...no em cap al cap...em pertorba..no sé

Bé, seguim. L'oferta consistia en que per donar-me d'alta en la zona azul aquesta, ells em regalaven 20000 punts, sense cap contrapartida aparent. Em va demanar si em semblava bé i vaig dir que, si no hi havia cap contrapartida, sí. Un cop fet això em va fer una enquesta per saber si estava content amb el meu telèfon mòbil, que quines aplicacions que mancaven al meu terminal actual m'agradaria que tingués un hipotètic terminal nou; i finalment em va dir que, sumant els 20000 punts que m'havien regalat per la cara amb els meus punts cumulats em podien oferir un telèfon SonyEricsson patatín patatero i jo vaig dir que vale, que em semblava bé (INNOCENT!!!) a lo que ella va respondre que això implicava que jo em comprometés durant 18 mesos més de permanència a Movistar; i jo vaig dir que vale (total, si no pago a Movistar pagaré a una altra companyia, així que tant me fa) i ella em va comunicar que si volia fer-me enrere, tenia 15 dies per fer-ho sense cap problema.

Dimarts al matí rebo el mòbil nou, i en obrir-lo veig que és un telèfon que té unes prestacions inferiors a les que té el meu mòbil actual i penso: "Joder! seran cabrons!". És cert que la noia em va dir de quin model es tractava però...jo què sé!! no tinc un catàleg de telèfons memoritzat entre cella i cella, vaig pensar ( de nou INNOCENT!!!) que m'enviarien un telèfon guapo, com els que ofereixen a les noves altes i tal; però no.

Total, truco a Movistar per comentar la meva situació i fer marxa enrere en el cotracte, tal i com m'havien dit que es podia fer. Em diuen que per això he de trucar al programa de puntos Movistar al 4636 (número no gratuït amb tarificació igual a la d'una trucada movistar-movistar) i hi truco.

De nou, la qualitat del sò dista molt de ser ínfima. Estic parlant amb un tiu que en aquell moment està embolicat amb el seu ponxo de colors enfilat dalt d'un burro baixant del Machu-Picchu. Després d'explicar-li la història (10 minuts perquè la qualitat del sò era tan dolenta que no ens enteníem) em diu que passa la meva trucada a un agent """especialitzat""". Espero durant més de 5 minuts escoltant, amb sò precari, la cançó de Moby. Al cap de 5 minuts em despenja una teleoperadora que em diu el seu nom i tal qual, em penja la trucada. És a dir: 17 minuts de trucada pagant jo, per res.

Què vaig fer? torno a trucar.

Parlo amb un altre noi en condicions similars de sò, i després d'uns deu minuts em diu que va a consultar, que "aguarde por favor" això són 10 minuts més. Quan es digna a tornar a parlar amb mi em diu que he d'enviar un fax i em dóna el número.

Al vespre redacto un fax amb les meves dades i la meva sol·licitut, i al matí vaig per enviar-lo. No hi ha manera que el fax s'envïi, i un responsable de correus em pregunta si aquell número és correcte perquè és un número molt raro.

Aleshores em dirigeixo a una botiga Movistar per poder parlar cara a cara amb algú. Li explico la història a una noia que em diu que no hi pot fer res, que el que es fa per telèfon s'ha d'arreglar per telèfon...i finalment afegeix la coletilla: "No s'ha de fer mai res per telèfon perquè després passa el que passa"

Perdona?? què?? passa el que passa? assumeixes tu, treballadora de Movistar, que la teva empresa, Movistar, utilitza les trucades a clients per estafar-los?...crec que està clar que sí.

Què faig? torno a trucar al 4636 i aquest cop m'atèn una noia. De carrerilla li explico tot fins l'última coma, sense entrabancar-me i acabant amb la frase: "deme el número de fax correcto puesto que el que me facilitaron ayer era falso".

Em diu que va a consultar-ho, la qual cosa suposa 5 minuts més de Moby i quan torna em diu que no cal enviar cap fax, que m'ho pot solucionar ella des d'allà. No m'ho puc creure. Aleshores em pregunta si estic segur que cap familiar o veí meu no ha rebut el meu mòbil. Em quedo amb una boca que sembla l'esboranc de Bellvitge.

- Que no! que el móvil lo tengo yo, que es un puto walkie-talkie y no lo quiero y por este motivo quiero dar marcha atrás en el contrato (imbécil!!).

Em diu: Había entendido mal, voy a consultarlo. No se retire.

La qual cosa suposen 10, 10!!! minuts de Moby. Quan torna em diu: Para esto tiene usted que enviar un fax (AAAAAARRRRRRRRRRRGGGHHHH!!!!) al número tal. Donant-me el mateix número que m'havia donat el dia anterior l'altre paio.

Li dic que no, que allò és una estafa i li demano que em dóni la direcció postal de la seva oficina per enviar-hi un bureau-fax i assegurar-me així que reben la meva solicitut. I em diu que serà impossible.

- Vamos a ver, dónde trabaja usted? Está en un edificio en una calle o trabaja en la Estación espacial? - li dic

- en un edificio - contesta estòicament.

- Pués quiero la dirección de este edificio.

- Éso va a ser imposible señor.

Li dic que allò és il·legal, que totes les empreses tenen un domicili postal i un NIF i....però buenu, no hi ha manera. Al final desisteixo. Porto 27 minuts de trucada i li dic que vale, que ja n'hi ha prou, -que et dónin pel cul a tu i a tots els que tens a menys de 300m de radi- penso, però no li dic.

- Quiere el señor hacer alguna otra consulta?

- !!!????...qué? esto es cachondeo?? voy a colgar! porque estoy pagando yo!!

- Muy bién, muy amable gracias por su...tututututu...

Real como la vida misma. No he exagerat res del que he escrit, al contrari, us he estalviat coses.

Així que a partir d'ara, quan us truquin oferint-vos qualsevol cosa no accediu a res, són uns mafiosos i se les saben totes....imagineu, una empresa que no té ni domicili...increïble. I ens tenen a tots enganxats pels collons....tant a homes com a dones.

Pareu compte!

No al transvassament!

2008-04-01T11:28:00.004+02:00

Assisteixo estupefacte a una recent guerra, fins ara inèdita entre les comarques catalanes, deguda a la extrema sequera a la que ens enfrontem tot just quan falten dos mesos per arribar a l'estiu.

Les conques del Ter i del Llobregat, de les que s'abasteix la metròpoli de Barcelona, estan seques i els seus pantans es buiden com es buida una banyera quan en treus el tap; i els de can Fanga s'han posat nerviosos i, com aquell soldat cagat de por que surt corrent de la trinxera disparant a tort i a dret sense apuntar enlloc per poder arribar a un altre refugi, el govern comença a llançar propostes, tan poc certeres com les bales del soldat desesperat.

D'entre totes (les dessaladores també tenen tela, però de moment no en dic res), les propostes de trasnvassament d'aigua de l'Ebre o del Segre, em semblen les més desafortunades, inviables i immorals.

Resulta però que a can TV3, a can Catalunya Ràdio, a can RAC1 etc etc (i per extensió a la gran majoria de la seva audiència, Barcelona) el tema del criteri, de la ideologia, de la personalitat, del saber estar, del mantenir l'opinió amb les seves conseqüencies, és a dir, els principis, els han oblidat. I si fa uns anys tots a una ens encoratjàvem perquè el PP no portés l'aigua de l'Ebre a Múrcia, ara els tarragonins i els lleidatans som tractats d'insolidaris per oposar-nos a que aigua d'aquí es porti a Barcelona.

És tal el nivell de crispació que s'està creant que l'altre dia al programa dels matins de TV3 un contertuli va dir textualment:

"No ens volen donar aigua, als de Barcelona no ens volen ni veure però després bé que volen els euros de Barcelona!"

I ningú no el va replicar.

Euros de Barcelona?? ostres, jo els que utilitzo són els euros de la UE, no sabia que Barcelona tenia moneda pròpia, però sabent-ho, si me n'ofereixen no n'acceptaré perquè naltrus utilitzem els euros de la Unió Europea i a les botigues no n'accepten d'altres.

Trobo vergonyós, vorejant l'insult que se'ns digui que som uns insolidaris...però com poden?? Econòmicament parlant, la província de Tarragona és la que més ha crescut en els darrers anys, i crec que som prou autosuficients com perquè un contertuli de TV3 (televisió nacional de barcelona) s'erigeixi com el portaveu d'UNICEF que porta pà i eurus als pobres moribunds del sud.

I ja posats, potser que ens plantegem més coses. Que som insolidaris?? miri senyor meu, si fossim insolidaris potser hauríem de fotre una central nuclear a la diagonal i una altra a Sant Cugat perquè puguin funcionar els llumets de Nadal del Corte Inglés. Que a Tarragona som tan insolidaris que en tenim QUATRE de CENTRALS NUCLEARS, ah! i també una tèrmica de cicle convinat que quedaria monísssima al mig del Parc Güell. També els hauríem de recordar que si tant insolidaris fossim, potser hauríem d'enfonsar el Fòrum per construir-hi una refineria de petroli, perquè els cotxes de Barcelona no funcionen amb l'aire del cel...i com no paren de recordar-nos: "som 5 milions de persones que passem set"..i tant! i els seus cotxes també!

Insolidaris?? mmmm...ho dubto. Quantes sirenes té instal·lades el senyor Cuní prop de casa seva que l'avisin en cas d'accident químic? nosaltres moltes...vivim en mig del complex petroquímic més gran d'europa, ara, això sí: les seus de les empreses estan a la Diagonal contant els "euros de barcelona" que en realitat respirem nosaltres.

Tothom està d'acord en contra de la MAT, però clar, és que a Girona son rics i tenten arbres i són tan monos que ningú els diu que són uns insolidaris que s'oposen a portar electricitat a Barcelona. Collons! aquí hi ha un greuge comparatiu bastant important...no ens enganyem: des de sempre es mira al nord amb il·lusió, i al sud amb cara de fàstig, i nosaltres limitem amb Barcelona per el sud.

Voleu que siguem insolidaris? doncs cap problema: D'AIGUA, NI UNA GOTA.

Per què? perquè aquí tampoc no hi plou i perquè aquí som 500000 persones que també patim set. Potser si deixessin de regar el parc güell i que la sargantana deixés de vomitar litres i litres d'aigua cada dia, i no reguessin els jardins de pedralbes, i deixessin de regar els carrers cada cap de setmana a la 01:00h de la matinada, potser si paressin TOTES les fonts, potser si TV3 deixés de regar la gespa del seu voltant, potser si es reparessin les fuites de les canonades que perden 11000 litres d'aigua a Badalona, potser....potser llavors...però no, ens oblidem d'una cosa: això suposaria que Barcelona fos solidària amb ella mateixa i això no passa mai, bé, sí, només a la Marató...de TV3, clar.

Que bonic és el turisme!

2008-03-17T18:40:00.003+01:00

En aquestes èpoques de l'any en que, poc o molt, tothom té uns quants dies de vacances te n'adones de l'estupidesa humana, sobretot quan t'ho mires una mica des de fora i intentant imaginar què pensaria de nosaltres una civilització extraterrestre que ens observés des de fora.

"Vacances" és un terme que deu provenir del llatí suposo però sóc molt profà en matèria lingüísitca, ara bé, no cal ser un erudit per adonar-se que de "vacances" a "vagància" no hi dèu haver massa diferència a nivell d'arrels lingüístiques. El cas és que poc a poc anem perdent de vista que les vacances són per descansar, fins arribar al punt de pensar que, potser, enlloc de "vacances" les hauríem d'anomenar "estressant-se's".

"Què faràs aquestes vacances?"-et pregunta la gent. I tu respons: "no ho sé, res". Aleshores ells, mantenint el seu centre de gravetat inmòbil llencen una mica el cap cap enrere i deixen anar un expressiu: "ah"- que sempre va acompanyat d'um: "jo me'n vaig a jordània"*

((*) Jordània, Suïssa, París, Londres, NY...tant se val)

I tu penses: "joder...sóc un pringat. Em quedaré a casa veient, una darrere l'altra totes les pel·lícules que, per l'època de l'any, són de rigor: Ben-uhr, Els deu manaments, Jesus de natzaret, Rei de reis (i tot el llarg etcètera que tots tenim en ment) mentre la gent se'n va de picos pardos per Europa!"

El cas és que després, quan estàs a casa avorrit i pensant en l'enveja que et fa la gent que se'n va por ahí, poses la tele i surt la informació del trànsit i, tot seguit, com si es dissolés en un gran got d'aigua calenta, tota l'enveja que senties desapareix:
17 km de cua a l'AP7 a Tarragona, cues interminables per facturar al Prat, vols perduts per culpa de les cues, presses corredisses...uf! de bon una me n'he salvat tu! visca la precarietat vacacional!

La gent se'n va de casa per desconnectar, per canviar d'aires, per descansar i es troben atrapats en infernals embussos de trànsit que els fan perdre mig dia de vida i mig miocardi als cors neguitosos, per arribar tard, cansats i de mal humor a un apartament en el que estaran molt menys còmodes que a casa seva i, a sobre, amb el company de feina com a veí, o amb el veí que no et cau bé al pis de sota...sempre, sempre acabes troban-te algú. I a sobre, algú que no et cau bé i que et fa veure que les teves vacances no eren tan excepcionals com creies, i que, a sobre et fa adonar que el teu gust per viatjar és tan pèssim com el del jilipolles amb el que t'acabes de trobar. Però tot això és normal, perquè recorda, tothom venia a la mateixa direcció que tu; per això hi havia l'embús!

Els que opten per l'avió pateixen un tràfec diferent, per vé que no molt més agradable. Has d'arribar a l'aeroport, que no té perquè ser cosa fàcil, i un cop allà intentar facturar les maletes abans que es tanqui l'hora d'embarcament. Falten 10 minuts perquè això passi, encara tens 4 parelles al teu davant que estan facturant fins i tot a l'agüela, i a sobre, el noi que s'encarrega del check-in és un sapastre que no sap enganxar bé les etiquetes a les nanses de les maletes i que porta mitja hora tontejant amb la companya del seu costat que, per cert, va molt més depressa fent que, la cua en la que ella despatxa vagi molt més ràpid que la teva i llavors recordes que fa una hora t'havies canviat de cua perquè veies que en la del noi hi havia menys gent...i ara entens per què!

Si no perds el vol, arribaràs al teu destí, a un lloc que no coneixes de res, amb massa equipatge i et cagaràs amb l'operardor turístic perquè l'hotel que t'han venut només s'assembla al del catàleg en els botons de l'ascensor i, a sobre, t'hauràs de passejar per els carrers d'on sigui que hagis anat a parar amb la motxilla penjada al davant perquè algú ja s'ha encarregat de dir-te que allà, hi ha molt mangui de turistes (això us ho diran d'Itàlia, Londres, Barcelona, Turquía, Egipte, etc).

En definitiva, que la gent que va de vacances se la reconeix de seguida perquè estan cremats (i no em refereixo només al color gamba típicament guiri), enfadats, perduts, i amb la motxilla penjada sobre la panxa...i el pitjor, sabent que a la tornada hauran de soportar de nou les caravanes a la carretera i el mal tràngol dels aeroports.

Imagineu-vos que sou marcianos i que des del vostre OVNI gti observeu tot això: Quan els humans tenen temps lliure per descansar es dediquen a ...patir i agobiar-se!! envair ciutats i amogollonar-se al voltant d'un plat de paella dolenta en una terrassa on passen cotxes a mig metre.... Millor no envaïm la Terra, que com descobreixin la vida extraterrestre ens monten un Marina d'Or a Plutó i col·lapsen les autopistes interestel·lars perquè, per norma general, descansar tranquils a casa, amb una cerveseta i mirant fotos de quan érem petits, no se'ls dóna bé a aquests humans...

Visca la vagància! ui...me'n vaig, que fan "Las sandalias del pescador"! Passi-ho bé!

tinc pipi

2008-03-04T23:38:00.006+01:00

Les persones tenim la virtut de complicar-nos la vida gratuïtament de la manera més absurda escudant-nos en l'excusa de la modernitat, de ser més in o estar més a la última. Entenc que cal adaptar-nos als nous temps, evolucionar i entendre el món que ens envolta, però potser no cal dur-ho a extrems. Per exemple, quan ens decidim a anar al lavabo:

Són les 18:30h, d'aquí mitja hora començo anglès i vaig a fer un cafetó per fer una mica de temps. Entro a una cafeteria i en un petit mostrador a la meva dreta hi veig exposat un apetitós donut de xocolata. Peco. No tinc gana però la gula és una amiga plasta que sempre m'acompanya. Com que el meu propòsit a l'hora d'entrar a la cafetería era prendre un cafetó, també me'n demano un. Sec a una petita tauleta i espero a que em portin el cafè i el donut.

Al cap d'una estona m'agafen ganes d'anar a fer un riu; ens passa sovint a les persones, i senyalant una porta que queda a la meva esquerra pregunto al cambrer si aquella és la porta del lavabo. Em respon assentint amb el cap. Així que m'aixeco i entro al lavabo i davant meu em trobo dues portes. El llum està apagat i com que no conec el local no sé quin dels dos és l'urinari d'homes. Podria encentre el llum, però no m'atrau la idea de refregar la mà per la paret d'un lavabo "públic" fins trobar l'interruptor.

Solució? mirar d'aprop el cartellet i veure quin lavabo és el d'homes.

En la porta de la meva esquerra, s'hi veu un petit cartronet rectangular en el que hi ha dibuixada una figura rubbensiana nua, d'esquena, que està pentintant-se mentre es mira en un mirall.

En la porta de la meva dreta, la metixa figura, que no s'està pentinant.

Els dibuixos són molt macos, però...quin és el lavabo d'homes? Per eliminació, dedueixo que la figura que no es pentina, i encerto. Serà que els nois no ens pentinem.

Tant costa escriure "Dones" a un cantó i "Homes" en l'altre? Per què ens entestem en complicar-ho? En alguns locals et trobes un Sol i una Lluna. Molt bé, el Sol és masculí i la Lluna femení. Això és lògic perquè el Sol és una estrella i la Lluna un satèl·lit. Algun altre cop m'he trobat un Volcà. Així de primeres: lavabo d'homes o de dones? Depèn del que hi hagi en l'altra porta! i decideixes per eliminació: si en l'altra porta hi ha un cohet, una pistola, un tren...serà que el volcà és el de dones. I si el que hi trobem és un bosc, una planta, o una fruita; serà que el volcà és el d'homes.

Per quan un local en el que en el lavabo d'homes i trobem una bola vermella i en el de dones una vola taronja? Sí home sí!! la bola vermella és Mart, i la bola taronja és Venus! si està claríssim. Mart era el déu de la guerra i Venus la deesa de la bellesa; per tant, el d'homes és Mart i el de dones és Venus.

Però què cony passa!? que només vull anar a pixar coi! si vull enigmes ja llegiré el Codi DaVinci un altre cop! Que això m'agafa amb 70 anys i fluixera de pròstata i em pixo a terra! Que al darrere de la porta hi ha una tassa de wàter que fa molta pudor i en la que, segurament, hi ha una lleparada de l'última cagarada home! deixa la poesia visual per un altre moment; aquí la gent s'hi caga i s'hi pixa!

Què volen? que la caguem (mai millor dit) en resoldre l'enigma i que protagonitzem una situació violenta? no en tinc cap ganes de trobar-me de cara amb una senyora amb la faixa a mig pujar; i segur que les noies no es daleixen per trobar-se de cara un paio que juga a fer punteria al forat del pixadero i a gastar la pastilleta blava que hi posen (sí, això és el que fem).

Potser per això les noies van sempre en grup al lavabo; perquè entre totes poden decidir millor quin és el lavabo adequat.

Un gran món el dels lavabos de bar; un gran món...

Si algun dia tinc un bar propi, al lavabo de paios hi dibuixaré una gran polla! i en el de dones un tros de cony! ni eufemismes visuals ni res home! les coses clares!

Us convido a que compartiu amb mi en aquest blog els dibuixos surrealistes que us aneu trobant pel món dels bars i demés. A veure què en traiem! Mentrestant, jo portaré un orinal a la motxilla pel que pugui ser.

President Rajoy...uuusssshhh...

2008-02-27T20:21:00.007+01:00

A mesura que van passant els dies estic adonant-me de que cada cop tinc més arguments per pensar que el PP guanyarà les eleccions del dia 9 de març; i només em va faltar veure el "debat" del dilluns per acabar d'enfonsar-me.

Abans que res, aclarir que poso "debat" entre cometes perquè crec que el que ens van col·lar l'altra nit no era un debat ni res que s'hi assemblés. Tan controlats havien d'estar els temps i tan preparats estaven els guions de l'un i de l'altre que en cap moment hi va haver discussió ni contrast d'idees; sinó que el que vam veure va ser una contraposició de monòlegs. Cada candidat exposava el seu monòleg amb interrupcions de dos minuts que l'altre candidat aprofitava per anar articulant el seu. Semblava un muntatge de l'APM fet amb fragments de diferents intervencions inconnexes i descontextualitzades. Això no és debat ni és res! això és una pantomima!..amb lo macos que eren els Gonzalez vs Aznar!

Malgrat tot, vaig treure la meva particular conclusió del "debat"; i em va sorprendre molt veure que la meva opinió contrastava absolutament amb els resultats que van fer públics els mitjans de comuniació.

Segons el meu criteri, el bon jan del Mariano va guanyar el debat a l'estil Real Madrid.
El Bambi va tenir dos moments estel·lars, sí, quan va mostrar les regularitzacions d'immigrants a partir del bonobús i quan es va preguntar com era possible que al final de la darrera legislatura d'Aznar ETA estés acabada quan després, ells mateixos, van atribuir-los l'autoria de l'atemptat de l'11-M. Això van ser dos bons partits, estil Barça (Celtic i Llevant) en mig d'una temporada gris, desenfocada i descol·locada que per a Zapatero van ser la resta de les dues hores del "debat".

En Rajoy per la seva banda, tot i caure en els dos errors que acabo de comentar, va estar molt més regular, més gris, menys estel·lar, sí. Però més efectiu. Millor preparat i amb molts més arguments. Amb un discurs molt més ferm i amb un to de veu molt menys crispat (havia pres pope en Zapatitos? estava espitós!). Va tractar sobre l'educació, immigració, imflació, atur i vivenda; temes que són els que afecten el ciutadà normal i corrent. Mentre l'altre només treia gràfics i més gràfics del seu carpessano de 4t d'ESO. Lamentable.

Li va espetar a la cara al candidat del PSOE que perquè va negociar amb ETA. Segons el meu punt de vista, una ocasió única per a Zapatero per a lluïr-se defensant la seva teoria sobre la pau; però per contra, en Zapatitos es va passar la pregunta pel forro, no la va contestar. Com si sentís ploure. Per què? perquè en el seu guió no hi entrava aquest tema i perquè no té arguments (jo sí els tindria) per defensar-se. Perquè és un titella sense idees; només uns dolços ulls blaus i cara de no haver trencat mai un plat, que fan guanyar vots.

Rajoy parlava de la (encara) vigent legislatura, i Zapatero saltava parlant de fa 4 anys enrere. Parlant de l'11-M, de les teories de la conspiració i anunciant amb traca i platerets que sí, que efectivament, si no hagués estat pels atemptats de l'11-M, ell no hauria guanyat aquelles eleccions. Donant a entendre que les argumentacions esgrimides pel PP els dies previs al 14-M del 2004 sobre aplaçar les eleccions, estaven fonamentades.

En Zapatero, segons el meu punt de vista, es va destruir. No només políticament, sinó també la seva imatge de TALANTE. Interrompia continuament, amb frases repetitives de nen de 5 anys: "retíralo...retíralo...retíralo"..uf!

No sé com païr-ho això. El cor em diu que tant de bò no governi el PP, però el cap em diu que el Senyor de los ilillos està molt més preparat que el senyor amic dels famosos bohemis adictes al gest ^.

Per acabar, una reflexió:

Des de que es va reestablir la democràcia i que a Espanya hi ha, de nou, eleccions lliures, aquest és el primer cop que el candidat a la reelecció està frec a frec a les enquestes amb el candidat de l'oposició. Fins ara sempre, sempre, el candidat a la reelecció no lluitava per repetir govern, sinó que la lluita estava en assolir la majoria absoluta: segon govern de González, majoria absoluta. Segon govern d'Aznar, majoria absoluta.
Mireu com estem ara. Frec a frec.

Aneu traïent la pols al vostre castellà perquè el 10 de març tindrem president gallec. (Tant de bò que no!)

Free Kosovo. Escac i mat.

2008-02-16T16:30:00.002+01:00

Els darrers vint anys la realitat balcànica s’ha caracteritzat per tot un seguit de catastròfics despropòsits i vergonyes humanitàries absolutament intolerables. El caldo de cultiu generat per la convergència en un territori concret de diverses sensibilitats socials i religioses va convertir l’antiga Iugoslàvia en un camp de batalla brutal, sanguinari i despietat inconcebible en el sí d’una Europa que començava a unir-se i marcava les pautes del seu esdevenir en el proper segle XXI.
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.

El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.

Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”

I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.

Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.

Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.

Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.

Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.

Delicat, oi?

Vaga de mestres i professors

2008-02-12T10:20:00.000+01:00

Pel proper dia 14 hi ha convocada, per part dels sindicats majoritaris, una vaga de mestres i professors en defensa de l'ensenyament públic i en contra de la nova Llei d'Educació que el Departament d'Educació vol proposar en un futur.

Presumiblement, el seguiment de la protesta serà majoritari i un percentatge molt alt dels docents de Catalunya exerciran el seu dret a vaga.

Jo aniré a treballar.

Segurament, hi haurà poca gent que estigui més a favor que jo del sistema públic d'ensenyament; i poca gent el defensarà posant-hi més entranyes de les que jo hi poso en la seva defensa. Els que em coneixeu sabeu que tota la meva escolarització ha estat en col·legis públics, i no només això, sinó que me'n sento molt orgullós.

Aleshores, per què no faig vaga si, segons diuen els sindicats, aquesta nova llei que proposen des del govern, presumiblement, encamina l'ensanyament públic cap a una privatització encoberta?

Doncs, senzillament, perquè ARA NO ÉS EL MOMENT PER FER UNA VAGA.

M'explico:

La vaga és un dret que tenim els treballadors com a mesura de força davant la patronal, o en aquest cas el govern, per mostrar el nostre desacord amb la gestió dels nostres llocs de treball i les nostres condicions laborals.

Jo estic en desacord en que es convoqui una vaga de docents ara perquè el que el Conseller Maragall ha donat a conèixer són el que en un futur serien les bases del que conformaria l'esborrany del que, en un reiterat futur, acabaria sent una proposta de llei que hauria de passar tots els tràmits parlamentaris per aprovar-se i, un cop fet això, convertir-se, ara sí, en una nova llei d'educació.

Per a més inri, aquestes bases encara estan obertes al diàleg i a les aportacions que tothom vulgui fer-hi.

Estic d'acord en que algunes d'aquestes propostes que han sortit a la llum són, si més no, polèmiques, i que poden dur a interpretacions controvertides. No entraré però a valorar-les: en primer lloc perquè segurament no n'estic prou informat, i en segon lloc perquè s'hauria d'esperar a que es publiqués un esborrany del projecte de llei, per tenir l'articulat a les mans i poder-lo valorar objectivament.

La meva protesta va encaminada cap a l'actitud dels sindicats i cap a com estan portant aquesta situació. La vaga és un dret, sí. Però també és un últim recurs. És la cavalleria pesada que no s'ha de treure a escena si no és que no hi ha més remei. I ara, no és el moment.

Quden moltíssims tràmits a fer i moltíssim temps perquè aquesta llei arribi al Parlament, es discuteixi, es puleixi i s'aprovi. Moltíssim temps que és el que els sindicats tenen per dialogar amb el govern i fer veure en què no estan d'acord.

Jo crec que fer una vaga a aquestes alçades el que fa és desautoritzar els sindicats; convertir-los en interlocutors NO vàlids i en representants nefastos pels interessos dels treballadors. Treure la cavallria pesada a aquestes altures és com dir: "no tinc arguments, no sé defensar-me, només sé contraatacar de forma desmesurada en un mal moment". I això ens deixa a tots amb el cul a l'aire de cara a futures negociacions perquè a partir del dia 14 els sindicats seran interlocutors no vàlids amb qui el Govern ja no negociarà. És a dir, si ara ja ho feia poc, imagineu d'ara en endavant...

Encara queda molt temps i encara hi ha molts cartutxos a cremar abans que aquesta llei passi els tràmits parlamentaris que en permetin l'aplicació; i una vaga s'ha de reservar fins el moment en que es té l'articulat definitiu, i com a últim recurs.

Hem llençat la cavalleria a la primera de canvi i ara ens hem quedat amb la reraguarda descoberta.

No faré vaga ara perquè no vull sentir-me còmplice de la no savoir faire dels sindicants majoritaris de l'Ensenyament. (Ens deixen amb el cul a l'aire!!)

La llei de la igualtat

2008-02-03T13:55:00.000+01:00

Trobo que és absolutament lamentable i reprovable que es tiri endavant la Llei de la igualtat entre homes i dones.

Queda molt bonic a primera vista si no profunditzem una mica en el significat d’aquesta llei. Però si us dediqueu a pensar-hi durant un parell de minuts us adonareu que una llei d’aquest estil, l’únic que fa, és cavar una mica més fondo en l’esquerda que hi ha entre homes i dones a l’hora d’oferir igualtat d’oportunitats i igualtat de drets.

Que per llei sigui obligatori que el 40% dels membres d’una llista electoral hagin de ser dones és lamentable, incoherent, estúpid i molt misogin. Que per obligació s’hagi de tenir un 40% de dones és només una mesura per fer bonic. Simplement això. És perquè el cap de llista d’un partit polític pugui sortir a la foto de bracet de dues dones, a poder ser en bikini, al més pur estil 1, 2, 3.
És un acte d’hipocresia política; tot i que això no ens hauria d’estranyar ja que hipocresia i política haurien d’aparèixer com a sinònimes en el diccionari de la Llengua.

Realment s’està fomentant la igualtat entre homes i dones si per obligació he de posar un mínim de dones en la meva llista? Segur? Igualtat no seria que en la meva llista electoral hi anessin les persones més preparades en cada camp independentment del seu gènere? Penso que igualtat hauria de referir-se a “indiferència”, és a dir: a tenir en cada lloc de treball la persona millor qualificada; entenent com a “persona” a ésser humà, ja sigui dona o home.
Que per llei s’hagi de tenir un 40% de dones en una llista és un exercici de discriminació positiva. I no ens equivoquem; no agafem “positiva” com la paraula més important, sinó que ens hem de fixar en “discriminació” que vol dir evidenciar una diferència.

Que la llei sobre la igualtat es basi en evidenciar la diferència se’m fa poc més que incomprensible, antagònic, absurd i menyspreable.

Si realment es vol acabar amb la discriminació, si realment es vol assolir la igualtat d’oportunitats, si realment es vol acabar amb els estereotips, i sincerament crec que això és absolutament necessari perquè en aquest país les dones ocupen càrrecs de menor rang en les empreses i cobren menys que homes d’igual condició laboral pel simple fet de ser dona, el que s’ha de fer és exercir la igualtat, veure que és així, que és real i no fer lleis de cara a la galeria per poder presumir com ho fa l’empresari que té contractat un treballador amb una discapacitat!
Aquesta és una llei tan insultant per el col·lectiu femení que crec que seria necessària una mobilització en contra; és una llei altament discriminatòria, perquè el que s’està afavorint és que a les dones se les valori per el fet de ser dones i no per les seves capacitats, la seva intel·ligència i la seva preparació.

“Ets dona? Doncs et fitxo, perquè sempre queda bé. Que ets Enginyera? I què!?...com si vols ser camionera. L’important és que ets dona. Ja en tinc una per la llista, la farem secretària d’alguna cosa i au!”

Al tanto amb aquests gols que ens volen col·lar per l’escaire.
Si per assolir la igualtat hem de fer-ho a còpia de lleis hipòcrites, vol dir que estem molt endarrerits en aquest camp; i per tant, no ens hauríem de congratular de quant en som de moderns i avançats, sinó que hauríem d’avergonyir-nos-en. La llei que promouen no se la creuen ni ells, i desenganyem-nos, no tindrà cap repercussió a nivell domèstic. El cromosoma XX continuarà estant discriminat.

El barri del Raval

2008-01-26T14:59:00.000+01:00

La setmana passada ens llevàvem al matí amb la notícia de la detenció de 14 persones al barri del Raval de Barcelona, pressumptament implicades en una cèl·lula terrorista d'ideologia fonamentalista islàmica.

A mida que van anar passant els dies es van anar sabent més detalls sobre la detenció i poc a poc es va anar generant una corrent d'opinió en el barri i en alguns mitjans de comunicació enfocada en el que ha de ser políticament correcte. M'explico:

La societat catalana en general peca de pedant i de prepotent; i sovint ens dediquem a cercar, localitzar i identificar els problemes dels demés i obviem els nostres problemes intentant treure'n ferro recolzats en el tan nostrat pensament: "Això a Catalunya no passa".

Així les coses, de seguida els mitjans de comunicació van desplaçar-se al Carrer Hospital de Barcelona, lloc de les detencions, i es van buscar alguns testimonis de les detencions fins a conformar un mosaic composat per familiars dels detinguts i associacions dedicades a la integeració dels immigrants en un barri, el del Raval, que ha derivat amb els anys de barri dedicat a la prostitució a paradígma de gueto per a refugiats polítics.

El missatge definitiu durant els primers dies de la setmana passada va ser, doncs, similar al següent:

"És una llàstima que es filtrin notícies com aquestes detencions, sense fonament, perquè això dinamita la bona convivència que fins ara hi ha hagut sempre al Raval entre immigrants i autòctons. Segurament en pocs dies quedaran tots en llibertat, però serà molt difícil treure després l'estigma de pressumpte terrorista a qualsevol dels immigrants que viuen aquí."

I els testimonis que sonaven per les emissores catalanes eren de l'estil:

"El meu fill em pregunta que on és l'avi i perquè se'l van emportar. Què li he de dir al meu fill? el mal que estan fent a la meva família no me'l podran compensar mai."

Perquè clar, a Catalunya, aquestes coses no passen.

A mitjans d'aquesta setmana es feien públics els resultats de les primeres investigacions. Dos dels catorze detinguts eren posats en llibertat, se'ls pagava el bitllet d'autobús des de Madrid fins a Barcelona i se'ls demanava disculpes.

Dotze persones van passar a disposició judicial. Sis d'elles, pressumptes kamikazes, suïcides, disposats a immolar-se en transports públics, centres comercials de Barcelona i llocs de culte sunites. Els altres integrants del comando es dedicaven a la captació de gent al Pakistan, a l'obtenció d'explosius i, l'avi per el que el nen preguntava al seu pare, al rentat de cervell a través de la predicació en mesquites de la filosofia Tariq, absolutament contrària a la integració dels musulmans al món occidental i oposada a qualsevol relació amb occidentals més enllà del menyspreu i la condemna pel fet de ser infidels. Per cert, les mesquites on es predica la doctrina Tariq formen part del Consell islàmic de Catalunya i, suposo per tant, que reben també subvencions i totes les ajudes que fan falta. Però clar, no cal controlar el discurs que hi fan perquè a Catalunya aquestes coses no passen.

Hem de ser tots conscients que creure en "a mi això no em passarà mai" és un pensament infantil i absolutament infonamentat. Tampoc hem de viure sense que la camisa ens toqui el cos, però sí sent realistes i estant alerta perquè aquest, és un perill real.

L'islam és una religió que promou el respecte a qualsevol ésser viu i no hem de caure en l'error de pensar que qualsevol musulmà és un pressumpte terrorista igual que no pensem que tots els bascos són d'ETA; però cal deixar la correcció política de banda quan el que està en joc és la nostra llibertat, la nostra seguretat i fins i tot la nostra vida.

A Catalunya, i a tot arreu, aquestes coses poden passar, i passen. No s'hi val a tapar-se els ulls i fer veure que no es veuen. Ja hem jugat molts cops a fet i amagar i sabem que no pel fet de tapar-nos els ulls l'altre persona tampoc ens veu a nosaltres.

El Conseller Saura apareixia a la pantalla mig descamisat i amb les ulleres tortes i plenes de ditades; ha estat l'última persona en assabentar-se'n perquè els cossos de seguretat que ell mana no vigilaven el barri del Raval i no vigilaven els discursos que es divulgaven de les mesquites del Tariq....perquè clar, a Catalunya aquestes coses, no passen.

Ni us imagineu com em dol pensar això però, gràcies a déu encara hi ha guàrdia civil sota el comandament del govern espanyol patrullant per Catalunya, perquè si per nosaltres fos, Barcelona hauria esdevingut una gran barbacoa.

Per acabar només una darrera reflexió: El ministre ha afirmat que els atemptats havien de ser imminents; però que la quantitat d'explosiu que s'ha trobat era molt poc important i insuficnet per cometre qualsevol acte.

La meva pregunta és: no podria ser que els explosius que es van trobar fossin només les restes dels que ja s'han utilitzat i estan preparats amagats en qualsevol lloc de Catalunya apunt per començar la seva particular V de vendetta?? Ho sabrem en pocs dies...

Enquestes electorals

2008-01-18T11:51:00.000+01:00

Ahir a la tarda va trucar el telèfon a casa i vaig contestar jo demostrant la gran col·laboració que ofereixo en les feines domèstiques: administratiu.

A l'altra banda del fil telefònic ( i com vaig esbrinar més tard també a l'altra banda de qualsevol escola de dicció) una senyoreta amb veu estrident i accent marcadament xava em va demanar una mica del meu temps per respondre unes preguntes.

- Seran dos minutets només - em va assegurar, i jo vaig accedir. No perquè m'interessés especialment ser consultat, sinó perquè em rallo pensant que si no accepto respondre les preguntes potser la noia o noi en qüestió seran despatxats de l'empresa d'enquestes en la que treballen per no haver aconseguit persuadir un nombre mínim de persones per passar el tall.

Bé, sigui com sigui, vaig donar el meu consentiment. Vaig seure, i em vaig disposar a respondre amb eloqüència i sinceritat les preguntes.

A l'altra banda del telèfon, en un desptax emplaçat en un soterrani fosc i humit plè d'escarabats i paperassa per classificar, la noia va escurar-se la gola, va agafar el carpessano amb l'enquesta que tenia a l'abast de la seva mà dreta i se'l va posar davant els ulls. Va respirar fondo i va pitjar l'accelerador a fons:

- Està content amb l'actual gestió de govern?

- Va votar en les darreres eleccions?

- Creu que un pacte PSOE -CiU seria positiu per Catalunya?

- ...

Vocalitzar: v. Relatiu a la veu. 1. Parlar poc a poc i amb claretat per tal de facilitar la comprensió a l'interlocutor.

La noia, segurament contractada per obra i servei, no coneixia aquest verb. Va començar la bateria de preguntes a un ritme elevadíssim fins i tot trepitjant-se a ella mateixa, la qual cosa em va confirmar que cobrava per entrevista feta i no per hores; pronunciant igual els sons "s", "ss" i "x" i tot això empitjorat per el deficient sò que emeten els diminuts micròfons que les teleoperadores duen enganxat a la galta. Així les coses, les meves cinc primeres respostes van ser:

- Perdona?

- Pots repetir?

- Parles molt depressa

- Com?

- Pots tornar-hi si us plau?

Finalment vam aconseguir entendre'ns minimament i llavors va venir la segona tanda de preguntes, les que són del tipus: "respongui: molt bé, bé, regular, malament o molt malament".

M'encanten aquestes preguntes! Et fan sentir com El gran sancionador! agafo la visió de mi mateix vestit en cuir, amb les natges nues sortint a través de sengles forats al cul del pantalò arrapat i amb un fuet a la mà: "el gobierno a sido malote, eh?? quiere que le den su merecido, ehhh??" A més, crec que la meva imatge no dista molt de la realitat perquè aquestes preguntes són cent per cent sado-massoquistes, ningú pren mesures al respecte, només volen que els diguis que han sigut dolents.

Tot això s'allarga durant una bona estona, i quan ja et fa mal l'orella de tenir-la enganxada al telèfon i estàs maleïn-te a tu mateix pensant en el munt de coses útils que podries estar fent mentrestant, arriben les preguntes obertes, aquelles on has d'expressar la teva opinió i la pobra noia intenta copiar al peu de la lletra el que tu dius.

Personalement crec que aquesta part de l'enquesta no hauria de ser la última perquè els enquestats arribem a ella amb poca paciència al tinter i una mica de mala llet. Així que el que acaba succeïnt està cantat:

Aquesta és la teva.

T'oblides de la riuada d'empatia que has sentit quan has accedit a respondre l'enquesta, i et revenges de la incapacitat de vocalitzar de la noia, i et revenges per els deu minuts que portes enganxat al telèfon responent només "si", "no", " a vegades" i "molt malament". De manera que quan la noia et fa la primera pregunta, se't dibuixa un somriure malèvol a la cara:

- Que què milloraria de l'actual govern? (prepara't noia perquè avui t'has equivocat de número de telèfon, d'hora, i fins i tot de tanga)

Em sento culpable. Em sento culpable perquè no hauria hagut de vengar-me. No hauria hagut de submergir-me en el torrent de verborrea que em va innundar en aquell moment.

I em sento també culpable quan, a l'última pregunta vaig dinamitar tota l'enquesta provocant que la noia hagués d'arrencar el paper per llençar-lo a la paperera que tenia als seus peus de la qual n'escapaven alguns escarabats, i buscar sort en un altre número de telèfon:

- Enumeri de l'1 al 5 les principals preocupacions de la ciutadania:

- 1...accés a l'habitatge...mmmm...2...educació (escombrant cap a casa). 3..mmmm....la immigració, 4...a vereeee....la pau a orient mitjà i 5....5....L'ESTAT DE FORMA DE RONALDINHO!

Com cada dia

2008-01-11T19:56:00.000+01:00

Surto al carrer i sempre miro al cel. Potser avui plourà. Però no agafo el paraigües, només perquè no solc fer-ho mai.
Més tard, plou.
Aparco i surto del cotxe. Em miro la sola de la sabata del peu dret. Durant el trajecte a casa des de la feina, sentia una forta olor a merda dins el cotxe i em temo el pitjor. Està neta. Canvio de peu i sota el peu esquerre es materialitza el meu temor. Una bafarada seca amb certa tonalitat dolça em colpeja la pituïtària.
He de trobar algun estri prou contundent i a l'hora "d'usar i llençar" per desfer-me d'aquest indesitjat polissó.
El primer esglaó del portal on viu el gordo del gos servirà. Quan m'he desfet d'un seixanta per cent de la matèria marró penso que, segurament, un xiclet hauria estat molt pitjor i continuo la tasca.
Després de dinar, mirant Friends, em faig un rot que em deixa un cert regust a ou dur a la boca. Repasso el menú: llenties i berat amb ceba i tomàquet. No hi ha ou en el menú. El gust del rot és per tant un mal símptoma. A partir d'aquest moment sé que passaré la resta de dia observant-me intentant detectar el més menor dolor estomacal o remor intestinal. Possiblement a la nit vomiti, sobre les dues o les tres.

Vaig a l'habitació i m'estiro. Potser si faig una mig diada la cosa millori. Em vé un pet. No sé si deixar-lo fluir o no, pot ser que sigui un vent traïdor amb potencial per tenyir. Fixo la vista al sostre i relaxo l'esfínter per deixar-lo escapar prestant gran atenció a l'evolució de la ventositat fins la seva completa expulsió. Falsa alarma. Ha estat un pet normal. Com que estic estirat sobre el llit no puc tapar-me fins els ulls i respirar-lo. Es dilueix en l'ambient de l'habitació.

Són les sis de la tarda. Crec que he dormit unes dues hores i ara me'n penedixo perquè sé que això farà que em costi dormir a la nit. Descobreixo que no m'he tret les sabates quan m'he estirat i que una petita llardarada marró tenyeix els peus del meu nòrdic. L'esglaó del portal on viu l'home gordo del gos no havia eliminat al cent per cent la tifa. Respiro fondo. Vaig al labavo i agafo una tovalloleta humida de la que fan servir les mares per netejar el cul dels bebès. Frego el nòrdic fins que la pujada del color deguda a la humitat acumulada per el teixit amaga el marró de la merda. Suficient. Llenço la tovalloleta al wàter i no estiro de la cadena perquè hi ha sequera i s'ha d'estalviar aigua. De totes maneres avui plou. Em puc permetre el luxe. Estiro de la cadena.

Quant falta per sopar?

Bon Nadal!

2007-12-18T11:16:00.000+01:00

Religiós, no religiós? ...És curiós el Nadal, aquestes festes. És curiós tot el que envolta aquests dies i tot el que passa durant aquests dies.

El Nadal no deixa de ser una festa especial sigui quina sigui la teva manera de veure'l, perquè, segurament, és l'única etapa de l'any que no deixa indiferent a ningú.

Es tracta d'una festa ancenstral; molt més ancenstral del que ens pensem. Aquesta festa no neix amb el cristianisme, tot i que ara sigui una de les celebracions cristianes per antonomàsia, sinó que són unes dates de tradició pagana antiquíssimes. De fet, és l'emperador romà Constantí, el primer emperador cristià, qui sobre el segle IV es treu de la màniga la famosa data del 25 de desembre com el dia del naixement de Jesús; i ho fa així per fer-lo coincidir amb el dia del naixement de personatges mitològics com Baco i Mitras; déus reconeguts per tothom a l'ombra de l'imperi. Així, inventant-se que el cumple de Jesús era el mateix dia que el cumple de Baco i Mitras aconseguia que per un simple fenomen d'assimilació, la figura de Jesús quedés automàticament deificada a ulls del poble que poc a poc es va anar cirstianitzant.

Sigui com sigui, la parrafada aquesta vé a dir que el que ara anomenem Nadal, en directa referència a natal (Navidad = natividad), no és una festa cristiana, sinó que és una celebració que vé de molt abans referint-se al naixement d'antiquíssimes deitats. Són, per tant, unes dates que ja fa molts segles no deixen indiferent a ningú.

De fet, no cal tenir una activa vida espiritual per considerar que aquestes dates són especials. Moltíssima gent us dirà que odien el Nadal, que no els agraden les festes, que els deprimeix. Creieu que existeix alguna altra data al llarg de l'any que deprimeixi? potser hi ha algú que el deprimeixi...jo què sé...el 14 de juny? perquè el Nadal sí? És curiós, per això dic, que no deixa indiferent a ningú aquesta data. Sí, són uns dies especials; amb capacitat per deprimir i tot!

El Nadal s'ha convertit en la festa anual del consumisme compulsiu i irracional; la festa de l'àlmax, l'omeprazol i las sales de fruta Eno...i no és fantàstic? per què? per què tothom compra? per què la gent es fa regals? aquesta tradició també és pagana, per tant, hauria d'estar benagloriada per la gent que s'allunya de qualsevol fet religiós. Caram! englobem religió i consumisme...conceptes antagónics sobre el paper. Són dies especials, està clar..

El Nadal és la gran festa de la globalització. Sí, acabo de tenir un gran moment de lucidesa! Celebrem la globalització, la globalització irracional!

Posem un pessebre amb figuretes de fang que representen el naixement de Jesús, que no va ser per aquestes dates, però...és igual! i al costat hi posem un arbre en el que hi penjem boles, que penses: "què cony representa un arbre plè de boles? l'escombreta del WC després d'usar-la?". Però és igual, allà el tens, perquè diuen que als països nòrdics ho fan. No saps per què però compres coses inútils per gent que et comprarà coses inútils per el simple fet de que Baco i Mitras van nàixer, segons la mitologia romana, un 25 de desembre; i pel carrer trobes icones de la coca-cola (made in USA) que diuen "Ho, ho, ho", que no vol dir res en anglès ni en l'idioma de lapònia però que no sabem per què, ens transporta directament de nou a un pessebre, per cert, nevat, a palestina on el clima és mediterrani-semidesèrtic...però si nevat queda més maco, endavant!

Es posen llums al carrer per...per....per....per què coi es posen llums al carrer? per il·luminar les icones de la coca-cola que fan "Ho,ho,ho" ?

Sincerament, crec que aquestes dates tenen quelcom d'especial i, necessàriament, MOLT de màgic; perquè si no com s'explicaria que tot això es consideri normal? Alguna cosa flota en l'ambient que no detectem però que, d'alguna manera, ens transforma.

Malgrat tot, i per si no ha quedat clar, que consti que a mi, el Nadal, m'encanta!

Bon Nadal a tothom.

Punt d'inflexió

2007-12-13T11:25:00.000+01:00

Des de temps immemorials, l'espècie humana s'ha reproduït amb la finalitat de perpetuar el seu ADN (si voleu podeu dir-ne "aconseguir la vida eterna") i un cop ja reproduïts, els humans s'han dedicat a criar, alimentar i preparar el millor possible els seus cadells perquè arribin a una situació de predominància i així, segueixin ells també perpetuant el mateix ADN.

Senyores, senyors: el final de la nostra era s'acosta.

Per primera vegada en molts anys podem afirmar que una generació de cadells humans serà, amb tota seguretat, més pobra, amb menys recursos i moltes més dificultats que la dels seus predecessors.
Possiblement una situació com aquesta no es produïa des de la Guerra Civil; i és que des d'aleshores: besavis, avis, pares tots hem estat testimonis de que cada generació aconseguia ser més rica i més benestant que la generació anterior. Els nostres avis van viure millor que els nostres besavis; i els nostres pares han viscut millor que els nostres avis:
Els nostres avis no van anar mai de vacances, i en canvi els nostres pares fins i tot tenen segona residència. Els nostres avis no tenien cotxe, i els nostres pares no tenen prou dits a les mans per contar els cotxes que han tingut al llarg de la seva vida. Els nostres avis vivien a la casa del poble i menjaven de l'hort; i els nostres pares van començar cobrant 25000 pessetes, que després van ser 100000 i així anant sumant. Aquesta progressió quasi geomètrica que ha passat de generació en generació es trenca ara.
Les noies i nois que hem nascut entre 1975 i 1985 serem la primera generació en molts anys que serem més pobres que els nostres pares.
A nosaltres ens serà impossible tenir una feina estable als vint-i-pocs, ens serà impossible ser pares abans dels 35, mai podrem comprar-nos un pis de més de 75 metres quadrats i, ho sento, mai tindreu la caseta de la Cerdanya.
Estem en un punt d'inflexió, on tot ha esdevingut difícil i ens toca païr-ho. Cal que ens allunyem del reflexe dels nostres pares i que no intentem ser com ells, no agafar-los com exemple a seguir perquè juguem en dimensions completament diferents.
A què conduirà tot això? doncs penso que la nostra generació no serà l'última que habitarà el planeta, està clar. Aconseguirem reproduïr-nos, però a edats més elevades que no pas van fer-ho els nostres predecessors, i això es traduirà en gametes de pitjor qualitat i, per tant, en descendència més dèbil i pitjor preparada. Congratuleu-vos: sou una espècie en extinció. Ben aviat podrem anar traient qualificatius sàpiens a la nostra pròpia espècie fins arribar al dia en que ens presentin el nostre besnet Athuck.

Fins aleshores no us sentiu malament de seguir jugant a la Playstation als trenta-i-tants; les espècies en extinció han de gaudir d'alguns privilegis, encara que siguin mínims.

Sobre l'educació

2007-12-12T11:21:00.000+01:00

Fa uns dies van sortir publicats els resultats de l'informe Pisa sobre la qualitat de l'ensenyament a diferents indrets del món. Tots els mitjans de comunicació, associacions i sindicats de mestres s'han posat les mans al cap en veure els resultats que situen a Catalunya, i el global d'Espanya, en posicions més que discretes i molt allunyades dels resultats obtinguts pels països capdavanters.
Automàticament els governs reaccionen, el conseller d'educació surt en roda de premsa amb tot un seguit de solucions sota el braç i promet arribar,a mig termini, a resultats similars als obtinguts per Finlàndia en aquest últim exercici.

La veritat és que hauríem de mirar-nos més el melic en aquest cas i deixar de banda els models educatius que tenen en altres països. Finlàndia no ha de ser ni pot ser un referent a prendre com a exemple, perquè el que passa en aquest país a nivell d'educació i polítiques socials és absolutament paradigmàtic. El model finlandès és un paradígma, paraula que porta implícit el concepte d' "inabastable". Un paradígma s'ha d'admirar però no s'ha d'intentar assolir, perquè qualsevol intent de fer-ho ens portarà, irremeiablement, a una seqüència inacabable de fracassos.
Finlàndia és un país amb poc més de 5 milions d'habitants la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt baixa. A aquestes dades cal sumar-li l'elevat nivell de vida del que gaudeixen els finlandesos. Això fa que en les aules dels centres d'aquest país hi convergeixin: pocs alumnes, i molts recursos, la qual cosa desenvoca en una sinèrgia de qualitat en l'ensenyament que a Catalunya no podem, en cap mesura, ni tansols ensumar.
Aquí som més de 7 milinos d'habitants escampats per una superfície 10 vegades més petita, la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt elevada en algunes zones del territori. Per una simple regla de tres, això provoca massificació en les aules i que hi hagi una important manca de recursos a mans dels docents per poder dur a terme una feina de qualitat.

Ara bé, malgrat tot, hem de tenir en compte que aquest no és, ni de lluny, el principal problema.

A Catalunya, i també en el conjunt d'Espanya, l'educació no és independent, sinó que està estretament lligada a la ideosincràcia del govern. Això fa que a cada canvi de govern que es produeix li segueixi un projecte de nova Llei Orgància sobre l'educació amb la finalitat d'adaptar l'ensenyança als valors que el govern en qüestió creu més importants.
Degut a que la tramitació parlamentària de les lleis és altament costosa i llarga, en la majoria dels casos aquestes no arriben a entrar mai en vigor; o si ho fan, cauen dins d'una legislatura posterior en la qual pot haver succeït un canvi de color polític en el govern, que de nou, promourà una nova Llei sobre l'educació per revocar la que acaba d'entrar en vigor aprovada per el govern anterior.
Aquesta seqüència de despropòsits parlamentaris fa que, des de l'entrada en vigor de la malaurada LOGSE, Espanya està inmersa en un caòtic remolí de LOE's, LOCE's...etc que provoquen que existeixi per pat dels docents certa sensació de descontrol i inseguretat ja que a cada curs que comença canvien els currículums dictats per el ministeri, o departaments d'educació allà on aquest organisme mani, i per tant, cada professor ha de refer les seves programacions i adaptar-les a l'antull del ministre en qüestió. En què es tradueix a la llarga aquesta situació? Doncs només cal buscar al Google "Resultats informe Pisa 2006".

Segons el meu punt de vista, l'educació hauria de ser independent. Que la llibertat que té un professor per desenvolupar-se dintre de l'aula es fes extensiva al departament al qual pertanyi, i així fins el conjunt del centre. Els governs haurien de limitar-se a fixar objectius, però no continguts; o ni tan sols això. Ningú com les professores i professors sap quins són els conceptes importants a aprendre, perquè per això som educadors. I ningú com les professores i professors per conèixer l'autèntica composició de la societat i determinar per tant què cal aprendre bé i què servirà per obrir camí als nanos.
Si les escoles i instituts d'aquest país tinguessin la llibertat per redactar els seus propis currículums i per temporitzar les diferents assignatures, estic segur...bé, tinc la certesa absoluta, de que la qualitat de l'esenyament augmentaria moltíssim. El professorat estaria motivat i la seva motivació s'encomanaria als alumnes.

Els governs pequen de prepotents. Creuen que poden educar la societat com a ells els convé per poder crear tota una generació d'afins a la seva causa, al més pur estil de les dictadures més retrògrades, i això és un error molt gran.
Promouen per davant de l'educació i la formació dels nostres infants, els seus interessos electorals, i això no hauria de permetre's.

Em pregunto: Quina és la funció que realitzen els sindicats d'educació?

Hola món!

2007-12-10T17:01:00.000+01:00

Hola món!

Avui pot ser un gran dia, planteja-t'ho així. Surto en viu i en directe per el teu monitor sense que ni tan sols jo sàpiga què cony hi haurà escrit d'aquí una estona unes línies més avall.
M'he creat aquest bloc perquè és el que toca: o tens bloc, o no exiteixes. El matiex va pensar Athuck, quan els seus amics neanderthals li van dir que havien fabricat una roda. Ell va pensar: "Athuck, o et fas una roda o seràs l'últim mono"....mai millor dit: De fet, els avis d'Athuck eren realment monos, simis vull dir. Ja sabeu, la teoria de l'evolució i tal.
Total, que des d'Athuck fins a mi han passat mil·lenis però aquí estem; seguint la tendència que ens marca el nostre entorn.

Això és una notícia? Doncs bé, jo crec que no però és que no sé ben bé com funciona això i tenia ganes d'escriure alguna cosa per veure com quedava la pàgina i tal.

A per cert! respecte el títol del bloc; això de Neurones al paro vé del fet que podira ser un reflexe de la meva situació personal, però ara me n'adono que, no tinc neurones i que de fet, no estic al paro, així que és un eufemisme políticament correcte per anomenar la meva situació personal real, que vindria a ser: M'ESTIC TOCANT LES PILOTES.

M'agrada pensar i escriure sobre la marxa. Esperem que el senyor blogspot no em sensuri aviat...