President Obama

Els que llegiu aquest blog des de fa algun temps ja haureu detectat la meva predilecció per Barack Obama; i tenint en compte que aquesta setmana s'ha fet la cerimònia de la seva investidura com a president dels Estats Units trobo que és molt oportú fer-ne una petita reflexió aquí.

Ja he escrit sobre els motius de la meva admiració cap aquest afroamericà que ha arribat a ser president; crec que ara toca escriure sobre els per què de les meves esperances i sobre si un home sol pot ser capaç de donar un tomb radical al funcionament del nostre decadent món.

Davant les veus dels escèptics que darrerament s'estan alçant en vers les capacitats d'Obama i en vers la frustració que, segons diuen, tots viurem fruit d'unes espectatives sobredimensionades, em veig obligat a defensar i a argumentar les meves esperances que són les de molts. Davant aquells que es deixen endur per un pessimisme que anomenen "realitat" em veig obligat a fer-los veure que és el seu propi pessimisme qui els arrossega; perquè són persones com els que ara dubten després d'haver-se alçat amb l'estandart d'Obama a les mans qui poden fer trontollar el seu projecte.

Crec que la missió de tots, americans i no americans, en aquest moment és la de confiar, la de somiar, la de col·laborar per construir aquests somnis perquè només així serà possible que entre tots ho aconseguim.

La força de l'esperança, la força de la confiança que ens projecta l'ombra d'Obama és la mateixa força que pot fer que tot això canvïi. Que la confiança que ell ens dóna es reinverteixi en els mercats; que l'esperança que ell ens irradia es reinverteixi en les nostres accions de cada dia. Perquè si el despatx Oval només està ocupat per una persona, el món el formem tota la resta i som tots nosaltres qui hem de contribuir a que aquest únic home pugui redirigir tot el nostre món cap a una direcció correcta.

Aquells qui s'anomenen escèptics jo els anomeno traïdors de la causa humana que avui ens incumbeix perquè l'assoliment d'aquesta causa depèn directament de la confiança que tots tinguem en els nostres somnis i en les nostres possibilitats. I la figura de Barack Obama ha arribat fins on ha arribat perquè molts de nosaltres, de nou americans i no americans, hem vist en ell el reflex dels nostres somnis. No posem doncs traves al seu pas perquè amb ell viatja el nostre futur.

Jo confio en ell.

Raons per envair Andorra

Andorra, el país dels pirineus! o Andorra, l'escapada!...Andorra, Andorra, Andorra, Andorra!!..joder! ni que fossin els Estats Units o la Xina; per favor!

Andorra és una petita cagadeta de mosca al mig de les muntanyes, plena de tabac dolent barat i alcohol amb els mateixos adjectius. També són aplicables els mateixos adjectius a la policia andorrana (especialista en crear tals embussos de trànsit que poden arribar a colapsar tot el putu país...que ja sabem que no es molt gran, però és que per la mateixa regla de tres tampoc poden cabre-hi tants cotxes!!), a les carreteres andorranes, a la seva política econòmica...etc.

És a dir, que realment el que hauríen de dir és: "Andorra, el país lleig, col·lapsat, dolent i barat! vine i trafica amb nosaltres!".

El lema de l'Escapada sí que té més sentit! perquè la veritat és que escapar d'Andorra és una puta quimera! com pot ser tan difícil! Collons! si hi ha una merda d'scalextric a mode de xarxa viària doncs que siguin conseqüents i que no facin pistes d'esquí sobredimensionades a les seves possiblitats d'accés, ni fotin botigues per tot arreu si no poden fotre pàrkings cony! que si volen agafar tanta gent que haguessin fotut el putu país al mig dels monegros òstia! i l'haguessin fet més ample cony! que al mig de tanta muntanya no hi cap res! i per si fos poc, els putus guàrdies de trànsit, que per cert van vestits com els basurerus de Port Aventura, encara la lien més! És matemàtic: després d'un embús de mitja hora, segur que acabes passant pel costat d'un guàrdia que va bufant el pitu com el subnormal de Torrente 2 i, a partir d'allà, ja no hi ha embús....fins que albiris el proper guàrdia a 2km que estarà liant el seu embús particular.

Putu país! Si no saben fer bé les coses que no les fotin! si la seva superfície és més petita que un pis de protecció oficial que fotin un aforamen limitat al cony de país ostia! Ah no, clar, que si no llavors no poden fer diners gràcies a la gent que trafica amb el tabac dolent i barat i el whisky i tot això.

És un país de fireta....que quina raó d'existir té? la de causar càncer de pulmó i sirrosi als seus veïns del sud? au va! i a més, la caca i el pipi dels andorrans qui la neteja? si no tenen ni depuradora!! els hi hem de rentar el cul els de baix? I una merda home!

Des d'aquí faig una crida a tothom perquè feu un boicot a Andorra! i aquells que no hi esteu d'acord, aneu a Andorra i quan veieu lo bé que us ho passeu ja us afegireu al boicot ja.

I a més, perquè això no pugui tornar a repetir-se, emplaço a tots aquells que tingueu previst viatjar a la zona properament, que cada cop que travesseu l'Aduana deixeu un totxo; per anar construint, poc a poc, una presa a la frontera i, al final, construir un embassament de mida curiosa entre Catalunya i França. Els primers dies estarà plè de cigarrets flotant...i algun cadàver, però no passa res, la majoria són portuguesos.

Col·laboreu i arreglem una mica entre tots el sud d'Europa! Andorra caca! Andorra caca!

Ara sembla que sí que si

"Any nou vida nova" sempre hem sentit dir. I gairebé sempre, al cap d'un parell o tres de dies ens preguntem: vida nova? de què?. I és que gairebé sempre passa que qualsevol dia de gener de l'any nou que tot just comença es podria dissimular sense gaire esforç en el desembre passat. Però aquest cop no; serà perquè l'any nou és realment 9 o serà per el que serà, però el cas és que per mi sí que suposarà una vida nova.

Ara sí, ja tinc unes lluents claus noves per estrenar, a punt per desvirgar els panys del meu piset nou! Si tot va bé, en qüestió d'una setmana ja estaré operatiu al cent per cent al meu nou zulo de la dreta de Riera Blanca a punt per gaudir de la llibertat en el sentit més absolut d'aquesta maltractada paraula; independència, gallumbisme gratuït i menjar saborós i molt poc sà. Veure el futbol, beure birra, no fer-me el llit....siiiiiiiiii!!!! I estudiar, clar. I preparar-me les classes, i la feina i etc. Però no vull parlar de coses tristes ara que, per fi, sembla que les coses comencen a anar-me de cara.

No puc evitar esbossar un sumriure irreprimible quan penso en la meva música, el meu tò de llum, el meu silenci, els meus llibres; perquè a partir d'ara el meu temps lliure serà, per fi MEU. La decisió de quan dino, quan sopo, què dino, què sopo, quan vaig cap a casa, quan marxo cap a Valls, quan me'n torno a la ciutat gris; tot això només ho hauré de consultar i consensuar amb mi mateix i això és quelcom al que no sé si m'acostumaré. És fantàstic!!! YUHUUUUUUUUUUUUU!!!