A Bolívia vull anar!

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

El catxondo del guionista em tenia guardat un cop amagat per alterar, desmanegar, desorganitzar...etc una mica més la meva vida! De sobte i com qui no vol la cosa, el destí se les ha manegat per acabar fent-me compartir pis amb una senyora Boliviana que es diu Íngrid (nom impronunciable per a totes aquelles persones majors de 70 anys).

L'Íngrid és de Bolívia, però no és d'aquelles que porten aquella mena de bombín al cap, és més moderneta pobreta i fins i tot porta piercings. Però la cosa no deixa de ser surrealista; tot i que reconec obertament que si dugués el vestit típic del seu país la cosa ja seria la bomba; semblaria que esic vivint a Port Aventura.

El cas és que els meus tiets (persones que dia a dia se'm mostren com gent de més baixa reputació) per tenir la consciència tranquil·la i no haver de moure els seus vetustos cossos obesos per travessar el carrer, han agafat aquesta noia perquè es faci càrreg d'una àvia en post-operatori amb la que estic vivint. De manera que, de retruc, m'han enxufat la boliviana a mi també.

Fins aquí vale, no deixa de ser curiós, però vale. El pitjor és que aquesta noia s'està a casa (de la iaia) 24 h al dia, és a dir, que dorm allà. I casa la iaia no es caracteritza per les seves dimensions faraòniques precisament; i només hi ha un lavabo que, per a més inri (així és com la iaia anomena a la noia) no té baldó a la porta. No crec que la noia tingui l'afició d'anar obrint portes quan la gent està cagant, però un accident pot succeir a qualsevol! No sé tu, una mica raro tot plegat.

Jo intento donar-li conversa a la noia, que està molt cohibida, clar. Però els propers dies anirà a millor perquè ja li vaig ensenyar on guardem el vi i li vaig dir:

- Saca el vino para cenar mujer!, que ya verás que después se duerme mejor.

I a fè de món que deuria dormir prou bé la Inri perquè es va fotre tant vi com jo i un servidor se'n va anar al llit fotent unes "S" bastant importants...és que beure ofega les penes..i si no, te les distorsiona prou com per no pensar-hi durant unes hores.

Ai senyor....algú sap d'algun pis que es llogui per Barcelona??

Help!

Quines coses

Seguint l'exemple del blogger ign77 (Orange feelings, també molt recomanable), us explico una mica les experiències surrealistes que dia a dia van colpejant-me en aquest racó de Catalunya on les muntanyes són altes, els matins freds i la gent bastant especial...

El dimarts passat vaig veure l'òstia més gran del món mundial; una òstia digna de ser number one del you tube, una òstia majúscula una òstia d'aquelles que et fan tapar els ulls, d'aquelles que, en veure-la, fan que se t'escapi un: "Oupgghhh!!!"

Era l'hora del menjador i pujava de la sala de profes cap al departament després d'haver dinat. Just quan encarava el passadís del primer pis, on hi ha el departament, vaig quedar-me uns instants mirant per la finestra com jugaven a futbol els cadellets; i mentre gaudia d'aquests instants de pau i de silenci dins el centre, en un angle pervers de la meva visió, en un punt no excessivament enfocat (per desgràcia) vaig veure un moviment estrany, us explico:

Hi havia un grupet de nenes assegudes en dos bancs de fusta amb respatller que havien posat un davant de l'altra i que estaven situats paral·lels a la pista de ciment on hi ha els camps de futbol i de bàsquet. Total, que una de les nenes, l'anomenarem XX, es va posar dreta en un dels bancs (el que estava de cara a la pista de ciment), i amb un gràcil moviment va saltar per sobre del respatller del banc que tenia al davant (d'esquena a la pista de ciment) amb la mala fortuna d'ensopegar amb el respantller d'aquest i precipitar-se, traçant un perfecte arc de cirfumferència amb el fron a l'aire, directe de cara cap a la pista.

Qualsevol de nosaltres hauria parat el cop amb les mans, però els nens de l'ESO són molt especialets i ella deuria pensar: "Ui no! que amb les mans em pentino! millor parar el cop amb el jeto"...el resultat us el podeu imaginar. Espectacular!

Aquest matí he viscut una altra experiència una mica més asquerosa:

Quan baixo del tren he de pujar a la carretera a fer autostop perquè algú em porti fins l'institut, que està a uns 5km. Cada dia passa algun company que et recull i et porta fins allà.

Aquest matí m'ha recollit un company que anomenarem YY amb el seu 4x4; molt agraït, evidentment, he pujat al cotxe i mentre el "bon dia" de rigor i tal, que noto una fortor una mica estranya dins el cotxe. En un principi no li dono més importància, penso: "cony, quina olor més rara", però a mida que passaven els minuts allò era cada cop més insuportable...se m'ha col·lapsat la pituïtària i casi em marejava i tot...YY anava xarrant a la seva bola escoltant Catalunya Ràdio mentre a mi se'm posaven els ulls en blanc. No sé si ha estat per l'evidència de les bàsques que em venien o què, però al final YY ha deixat anar, com qui no vol la cosa:

"Potser noteu una mica d'olor rara" i jo que penso: "¿¿una mica?? joder! estic apunt de desmaiar-me"...però clar, he respost un correcte:" ah..no..vols dir?". I el cony de YY va i diu: "És que ahir portava el gos aquí assegut i es va marejar i va vomitar"..

Quèèèèè!!!??? Me cagun la puta! porto 10 minuts respirant eflubis de rojat de putu gos!?!? i a més em dius que va rojar on estic assegut?? quin fàstig! la veritat és que el que no em passi en aquest racó del món no em passarà enlloc. O és que algú mai s'ha assegut damunt d'un rojat fresc de gos??

Cuideu-vos

Aires del Montseny

Rotllo Doctor en Alaska vaig pululant pel món fins fer cap un ombrívol poble a la falda del Montseny. Si jo fos Davi Lynch i no un pobre contribuent ras, crec que aprofitaria per rodar alguna epílog de Mulholland Drive i Twin Peaks aquí. No perquè cregui que existeix cap relació argumental entre la meva vida i aquesta peli i sèrie, només és que no he entès mai els arguments de David Lynch i tampoc acabo d'entendre gaire bé l'argument de la meva vida per aquestes contrades. Possiblement la relació sigui el surrealisme bàsicament.

La cosa és la següent: es tracta de llevar-te ben d'hora al matí, baixar al metro i agafar el tren; tot això en una Barcelona càlida fins a cansar en la que pots estar a 28ºC a les 7 del matí, i un cop dins el tren iniciar un viatge a través d'isotermes que cada cop estan més juntes: 27ºC, 25ºC, 23ºC...fins arribar als 11ºC ò 12ºC habitals de cada matí a les 8h aquí on sóc ara; però no me n'he de fer mala sang perquè només som a l'octubre i ja m'han dit que l'any passat al novembre estaven a -5ºC alguns dies al matí. Així que l'argument de Doctor en Alaska crec que cada dia m'escau més, sobretot per la part de "Alaska".

El surrealisme continua un cop abrigat i adaptat a la temperatura; i és que el tren em deixa a més de 5 km d'allà on he d'anar, exactament al mig del bosc, metre amunt, metre avall. De manera que has d'agafar un caminet, pujar a la carretera i esperar a que allà algú et reculli.

El dimarts estava a l'estació aclimatant-me quan vaig sentir un cotxe que s'apropava amb música màquina a tot drap. No vaig girar el cap, però (gràcies a l'efecte Doppler) vaig notar que s'aturava. No vaig donar-li més importància fins que vaig sentir una fina veueta que em preguntava: "Dónde va?!"

No vaig donar-me per aludit en un primer instant, però en insistir la fina veueta, va aconseguir cridar la meva atenció. Vaig girar el cap i vaig veure que des d'un Peugeot205 de l'any 80 una dona d'edat avançada es dirigia a mi entre batecs i batecs d'un subbouffer (o com s'escrigui) absolutament sobredimensionat per la mida del cotxe en el que es trobava.

Vaig respondre-li, a viva veu per superar els espetecs dels "xumba-xumba" que emetien els bafles del cotxe, que anava a Palau i em va dir amb un graciós accent peruà:

"Pués suba nomás, que le llevo!".

Vaig arribar a l'institut a l'hora, dins una carraca amb música a tot drap; i mentre baixava del cotxe la dona em va comentar:

- Ahorita mismo me voy a la farmássia porque tengo un doló de cabeeesssa..

Jo no vaig gosar, perquè m'havia fet un favor i no volia afendre-la, però vaig estar a punt de respondre-li:

- no me extranya, con la música que lleva...

Però ves a saber, potser el bacalao la feia ser més bona persona i per això feia favors altruïstament a pobres desamparats com jo.

Pel que fa a la feina, no té desperdici. La fauna que hi predomina és, si més no, curiosa. No sé si és el fet de passar-me 3 hores al tren cada dia, però em fixo (encara més de l'habitual) molt en tothom i els diagnostico dins la meva pròpia escala de patologies diverses; i aquí dalt, de divesitat n'hi ha molta.

Confiem en que, de moment, no se me n'encomani cap altra que l'encostipat que ja duc a sobre...que déu n'hi dó.

He arribat a pensar que això dels mega constipats potser és una maledicció que el Montseny fa pagar a tots aquells que, com jo, hem pensat: "estic al cul del món" tan aviat com hem posat els peus a terra en aquestes contrades.

Doneu-me ànims!..i Frenadol!