President Rajoy...uuusssshhh...

A mesura que van passant els dies estic adonant-me de que cada cop tinc més arguments per pensar que el PP guanyarà les eleccions del dia 9 de març; i només em va faltar veure el "debat" del dilluns per acabar d'enfonsar-me.

Abans que res, aclarir que poso "debat" entre cometes perquè crec que el que ens van col·lar l'altra nit no era un debat ni res que s'hi assemblés. Tan controlats havien d'estar els temps i tan preparats estaven els guions de l'un i de l'altre que en cap moment hi va haver discussió ni contrast d'idees; sinó que el que vam veure va ser una contraposició de monòlegs. Cada candidat exposava el seu monòleg amb interrupcions de dos minuts que l'altre candidat aprofitava per anar articulant el seu. Semblava un muntatge de l'APM fet amb fragments de diferents intervencions inconnexes i descontextualitzades. Això no és debat ni és res! això és una pantomima!..amb lo macos que eren els Gonzalez vs Aznar!

Malgrat tot, vaig treure la meva particular conclusió del "debat"; i em va sorprendre molt veure que la meva opinió contrastava absolutament amb els resultats que van fer públics els mitjans de comuniació.

Segons el meu criteri, el bon jan del Mariano va guanyar el debat a l'estil Real Madrid.
El Bambi va tenir dos moments estel·lars, sí, quan va mostrar les regularitzacions d'immigrants a partir del bonobús i quan es va preguntar com era possible que al final de la darrera legislatura d'Aznar ETA estés acabada quan després, ells mateixos, van atribuir-los l'autoria de l'atemptat de l'11-M. Això van ser dos bons partits, estil Barça (Celtic i Llevant) en mig d'una temporada gris, desenfocada i descol·locada que per a Zapatero van ser la resta de les dues hores del "debat".

En Rajoy per la seva banda, tot i caure en els dos errors que acabo de comentar, va estar molt més regular, més gris, menys estel·lar, sí. Però més efectiu. Millor preparat i amb molts més arguments. Amb un discurs molt més ferm i amb un to de veu molt menys crispat (havia pres pope en Zapatitos? estava espitós!). Va tractar sobre l'educació, immigració, imflació, atur i vivenda; temes que són els que afecten el ciutadà normal i corrent. Mentre l'altre només treia gràfics i més gràfics del seu carpessano de 4t d'ESO. Lamentable.

Li va espetar a la cara al candidat del PSOE que perquè va negociar amb ETA. Segons el meu punt de vista, una ocasió única per a Zapatero per a lluïr-se defensant la seva teoria sobre la pau; però per contra, en Zapatitos es va passar la pregunta pel forro, no la va contestar. Com si sentís ploure. Per què? perquè en el seu guió no hi entrava aquest tema i perquè no té arguments (jo sí els tindria) per defensar-se. Perquè és un titella sense idees; només uns dolços ulls blaus i cara de no haver trencat mai un plat, que fan guanyar vots.

Rajoy parlava de la (encara) vigent legislatura, i Zapatero saltava parlant de fa 4 anys enrere. Parlant de l'11-M, de les teories de la conspiració i anunciant amb traca i platerets que sí, que efectivament, si no hagués estat pels atemptats de l'11-M, ell no hauria guanyat aquelles eleccions. Donant a entendre que les argumentacions esgrimides pel PP els dies previs al 14-M del 2004 sobre aplaçar les eleccions, estaven fonamentades.

En Zapatero, segons el meu punt de vista, es va destruir. No només políticament, sinó també la seva imatge de TALANTE. Interrompia continuament, amb frases repetitives de nen de 5 anys: "retíralo...retíralo...retíralo"..uf!

No sé com païr-ho això. El cor em diu que tant de bò no governi el PP, però el cap em diu que el Senyor de los ilillos està molt més preparat que el senyor amic dels famosos bohemis adictes al gest ^.

Per acabar, una reflexió:

Des de que es va reestablir la democràcia i que a Espanya hi ha, de nou, eleccions lliures, aquest és el primer cop que el candidat a la reelecció està frec a frec a les enquestes amb el candidat de l'oposició. Fins ara sempre, sempre, el candidat a la reelecció no lluitava per repetir govern, sinó que la lluita estava en assolir la majoria absoluta: segon govern de González, majoria absoluta. Segon govern d'Aznar, majoria absoluta.
Mireu com estem ara. Frec a frec.

Aneu traïent la pols al vostre castellà perquè el 10 de març tindrem president gallec. (Tant de bò que no!)

Free Kosovo. Escac i mat.

Els darrers vint anys la realitat balcànica s’ha caracteritzat per tot un seguit de catastròfics despropòsits i vergonyes humanitàries absolutament intolerables. El caldo de cultiu generat per la convergència en un territori concret de diverses sensibilitats socials i religioses va convertir l’antiga Iugoslàvia en un camp de batalla brutal, sanguinari i despietat inconcebible en el sí d’una Europa que començava a unir-se i marcava les pautes del seu esdevenir en el proper segle XXI.
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.

El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.

Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”

I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.

Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.

Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.

Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.

Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.

Delicat, oi?

Vaga de mestres i professors

Pel proper dia 14 hi ha convocada, per part dels sindicats majoritaris, una vaga de mestres i professors en defensa de l'ensenyament públic i en contra de la nova Llei d'Educació que el Departament d'Educació vol proposar en un futur.

Presumiblement, el seguiment de la protesta serà majoritari i un percentatge molt alt dels docents de Catalunya exerciran el seu dret a vaga.

Jo aniré a treballar.

Segurament, hi haurà poca gent que estigui més a favor que jo del sistema públic d'ensenyament; i poca gent el defensarà posant-hi més entranyes de les que jo hi poso en la seva defensa. Els que em coneixeu sabeu que tota la meva escolarització ha estat en col·legis públics, i no només això, sinó que me'n sento molt orgullós.

Aleshores, per què no faig vaga si, segons diuen els sindicats, aquesta nova llei que proposen des del govern, presumiblement, encamina l'ensanyament públic cap a una privatització encoberta?

Doncs, senzillament, perquè ARA NO ÉS EL MOMENT PER FER UNA VAGA.

M'explico:

La vaga és un dret que tenim els treballadors com a mesura de força davant la patronal, o en aquest cas el govern, per mostrar el nostre desacord amb la gestió dels nostres llocs de treball i les nostres condicions laborals.

Jo estic en desacord en que es convoqui una vaga de docents ara perquè el que el Conseller Maragall ha donat a conèixer són el que en un futur serien les bases del que conformaria l'esborrany del que, en un reiterat futur, acabaria sent una proposta de llei que hauria de passar tots els tràmits parlamentaris per aprovar-se i, un cop fet això, convertir-se, ara sí, en una nova llei d'educació.

Per a més inri, aquestes bases encara estan obertes al diàleg i a les aportacions que tothom vulgui fer-hi.

Estic d'acord en que algunes d'aquestes propostes que han sortit a la llum són, si més no, polèmiques, i que poden dur a interpretacions controvertides. No entraré però a valorar-les: en primer lloc perquè segurament no n'estic prou informat, i en segon lloc perquè s'hauria d'esperar a que es publiqués un esborrany del projecte de llei, per tenir l'articulat a les mans i poder-lo valorar objectivament.

La meva protesta va encaminada cap a l'actitud dels sindicats i cap a com estan portant aquesta situació. La vaga és un dret, sí. Però també és un últim recurs. És la cavalleria pesada que no s'ha de treure a escena si no és que no hi ha més remei. I ara, no és el moment.

Quden moltíssims tràmits a fer i moltíssim temps perquè aquesta llei arribi al Parlament, es discuteixi, es puleixi i s'aprovi. Moltíssim temps que és el que els sindicats tenen per dialogar amb el govern i fer veure en què no estan d'acord.

Jo crec que fer una vaga a aquestes alçades el que fa és desautoritzar els sindicats; convertir-los en interlocutors NO vàlids i en representants nefastos pels interessos dels treballadors. Treure la cavallria pesada a aquestes altures és com dir: "no tinc arguments, no sé defensar-me, només sé contraatacar de forma desmesurada en un mal moment". I això ens deixa a tots amb el cul a l'aire de cara a futures negociacions perquè a partir del dia 14 els sindicats seran interlocutors no vàlids amb qui el Govern ja no negociarà. És a dir, si ara ja ho feia poc, imagineu d'ara en endavant...

Encara queda molt temps i encara hi ha molts cartutxos a cremar abans que aquesta llei passi els tràmits parlamentaris que en permetin l'aplicació; i una vaga s'ha de reservar fins el moment en que es té l'articulat definitiu, i com a últim recurs.

Hem llençat la cavalleria a la primera de canvi i ara ens hem quedat amb la reraguarda descoberta.

No faré vaga ara perquè no vull sentir-me còmplice de la no savoir faire dels sindicants majoritaris de l'Ensenyament. (Ens deixen amb el cul a l'aire!!)

La llei de la igualtat

Trobo que és absolutament lamentable i reprovable que es tiri endavant la Llei de la igualtat entre homes i dones.

Queda molt bonic a primera vista si no profunditzem una mica en el significat d’aquesta llei. Però si us dediqueu a pensar-hi durant un parell de minuts us adonareu que una llei d’aquest estil, l’únic que fa, és cavar una mica més fondo en l’esquerda que hi ha entre homes i dones a l’hora d’oferir igualtat d’oportunitats i igualtat de drets.

Que per llei sigui obligatori que el 40% dels membres d’una llista electoral hagin de ser dones és lamentable, incoherent, estúpid i molt misogin. Que per obligació s’hagi de tenir un 40% de dones és només una mesura per fer bonic. Simplement això. És perquè el cap de llista d’un partit polític pugui sortir a la foto de bracet de dues dones, a poder ser en bikini, al més pur estil 1, 2, 3.
És un acte d’hipocresia política; tot i que això no ens hauria d’estranyar ja que hipocresia i política haurien d’aparèixer com a sinònimes en el diccionari de la Llengua.

Realment s’està fomentant la igualtat entre homes i dones si per obligació he de posar un mínim de dones en la meva llista? Segur? Igualtat no seria que en la meva llista electoral hi anessin les persones més preparades en cada camp independentment del seu gènere? Penso que igualtat hauria de referir-se a “indiferència”, és a dir: a tenir en cada lloc de treball la persona millor qualificada; entenent com a “persona” a ésser humà, ja sigui dona o home.
Que per llei s’hagi de tenir un 40% de dones en una llista és un exercici de discriminació positiva. I no ens equivoquem; no agafem “positiva” com la paraula més important, sinó que ens hem de fixar en “discriminació” que vol dir evidenciar una diferència.

Que la llei sobre la igualtat es basi en evidenciar la diferència se’m fa poc més que incomprensible, antagònic, absurd i menyspreable.

Si realment es vol acabar amb la discriminació, si realment es vol assolir la igualtat d’oportunitats, si realment es vol acabar amb els estereotips, i sincerament crec que això és absolutament necessari perquè en aquest país les dones ocupen càrrecs de menor rang en les empreses i cobren menys que homes d’igual condició laboral pel simple fet de ser dona, el que s’ha de fer és exercir la igualtat, veure que és així, que és real i no fer lleis de cara a la galeria per poder presumir com ho fa l’empresari que té contractat un treballador amb una discapacitat!
Aquesta és una llei tan insultant per el col·lectiu femení que crec que seria necessària una mobilització en contra; és una llei altament discriminatòria, perquè el que s’està afavorint és que a les dones se les valori per el fet de ser dones i no per les seves capacitats, la seva intel·ligència i la seva preparació.

“Ets dona? Doncs et fitxo, perquè sempre queda bé. Que ets Enginyera? I què!?...com si vols ser camionera. L’important és que ets dona. Ja en tinc una per la llista, la farem secretària d’alguna cosa i au!”

Al tanto amb aquests gols que ens volen col·lar per l’escaire.
Si per assolir la igualtat hem de fer-ho a còpia de lleis hipòcrites, vol dir que estem molt endarrerits en aquest camp; i per tant, no ens hauríem de congratular de quant en som de moderns i avançats, sinó que hauríem d’avergonyir-nos-en. La llei que promouen no se la creuen ni ells, i desenganyem-nos, no tindrà cap repercussió a nivell domèstic. El cromosoma XX continuarà estant discriminat.