Els darrers vint anys la realitat balcànica s’ha caracteritzat per tot un seguit de catastròfics despropòsits i vergonyes humanitàries absolutament intolerables. El caldo de cultiu generat per la convergència en un territori concret de diverses sensibilitats socials i religioses va convertir l’antiga Iugoslàvia en un camp de batalla brutal, sanguinari i despietat inconcebible en el sí d’una Europa que començava a unir-se i marcava les pautes del seu esdevenir en el proper segle XXI.
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.
El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.
Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”
I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.
Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.
Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.
Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.
Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.
Delicat, oi?
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.
El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.
Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”
I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.
Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.
Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.
Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.
Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.
Delicat, oi?
1 comentari:
Bones Roger!
Perdó en la tardança! Ara ja torno a tenir la paradeta cap amunt.Si bé és cert que és una zona on queden molts rancors i que podríem dir que està en perillosa dinàmica com bé dius, jo diria que si una majoria de la població decideix proclamar l'autodeterminació, no crec que sigui cosa del estat veí o de cap més estat prohibir-los-hi.
Jo no crec que en aquest cas es faci apologia de la raça pròpia, simplement és que si degut a les circumstàncies dues comunitats no saben conviure és millor estar separades per estalviar mals menors. En quant a les polítiques i els governs de Sèrbia crec que deixen molt a desitjar i sí, és cert que la comunitat europea necessita potser uns anys a perdonar certes imatges vistes als Balcans, moltes per culpa dels serbis.
En quant al teu post quan deies que aquest territori era abans serbi i no albanès, seria com si ara els àrabs que van ocupar la península tornessin i diguessin que aquesta terra era seva. La història va evolucionant, hi ha una dinàmica de certs pobles que van i venen però el que compte crec que és lo que la majoria de la població de la zona decideix en democràcia.
De totes maneres és un tema força complex. I crec que ens queda força lluny, no sabem tots els condicionants. A mi el que més m'emprenya és la actitud espanyola.
Publica un comentari a l'entrada