Nous descobriments

Avui comparteixo amb vosaltres un nou descobriment del món de la música que he trobat remenant per el gran calaix de sastre que és el Youtube. El senyor en qüestió es diu Estanislau Verdet i el mega hit: "Som tots uns desgraciats"; però n'hi ha d'altres com: "M'agradaria ser un Lemür" on hi apareixen frases com : "m'agradaria ser un llimac i babejar amb dignitat, no com un merda"....GENIAL!!! L'acabo de descobrir i ja en sóc un fan!

Personalment no m'agrada gaire el hip-hop; però això val la pena! Escolteu be la lletra, és boníssima...fins i tot diria que podria estar llegint algun dels posts que hi ha per aquí penjats jeje.

Algú va dir que la música catalana estava de baixa? el que passa és que no som amples de mires i quan parlem de música catalana ens limitem a pensar en el famós rock català que es queda amb Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Sau, Sangtraït i els Pets; i tota la colla de pseudogrups pseudoconeguts que van fer-se un lloc pujant al carro d'aquests cinc grups punters però, que de fet, mai no van arribar ni arribaran a estar al seu nivell; amb l'excepció, potser, dels Antònia Font.
Doncs resulta que en estils menys ortodoxos hi ha gent tan bona com l'Estanislau Verdet, amb lletres divertides i música amb una bona harmonía i molt molt digestiva. Us convido a no quedar-vos només amb el video que aquí us penjo i a buscar més material d'aquest paio, perquè val molt la pena!

La veritat és que aquest bitxo raro és digne d'anar-lo seguint; frases com: "he tornat a sortir amb l'inhalàmbric en comptes del mòbil" són pura poesia friki que valen molt la pena i que cal que ressonin amb estridència a través dels altaveus dels vostres ordinadors, ja siguin PC's o MAC (em moria per escriure una frase com aquesta)i alguna cosa em diu que es convertirà en el cantautor fetitxe del Goblin. Per cert, algú sap on es pot trobar una disfressa d'òs panda desinflat com la que porta el bò de l'Estanislau?

Tot s'hi val

"Poca feina? Fes-te un blog!" Aquesta frase, títol d'un post d'un blog amic, altrament mooooolt recomanable (Maybe someday) m'ha fet recordar quin va ser el motiu de fons que em va dur a fer aquest blog. I donat que la situació actual no dista gaire d'aquella situació primigènia he decidit que he de començar a reengegar tot això i anar escribint sovint. A més, no cal que t'hagi passat res especialment espectacular per escriure, ni tan sols cal que tinguis un tema. Per exemple...avui fa fred, oi? doncs, comencem a divagar sobre el tema...

De sobte, així sense avisar, et lleves i dius: "cony! quin fred que fot avui"; i aquesta sensació física de sobte es tradueix en una sèria de reaccions fisiològiques com l'enduriment dels mugrons, la contracció dels genitals i que se't posi la pell de gallina. És impressionant! tot sol, automàticament succeeix.

La pell de gallina diuen que és per disminuir la superficie del cos que queda exposat a l'exterior i, per tant, fa que tinguis menys fred; la contracció dels genitals succeeix per acostar els testicles (en llenguatge tècnic en diríem "pilotes" o "ous") al cos i mantenir-los a una temperatura de maduració espermàtica correcta; i els tremolins consisteixen en contraccions ràpides de la musculatura encaminades a generar calor; però....¿per què es posen tiessos els mugrons?

Algun expert en el tema segurament us donarà una resposta tècnica del pal fisiològic que sonarà convincent, però jo tinc una teoria diferent al respecte i que, crec, és més encertada:

Un mugronet a punt per tallar vidre vindria a ser com un petit cartell de neons que diu: "Vine i toca'm". Així a primer cop d'ull pot semblar fred, valgui la redundància, de broma fàcil i babós; però res més lluny de la veritat. Compte amb els mugrons tiessos amics!! són una trampa mortal! són la viuda negra de l'atracció sexual!! perquè el que genera un "vine i toca'm" tetal (tetal: adv. Relatiu a la teta) és un contacte físic que, lluny de cercar el plaer sexual més immediat, el que busca és, simple i planament: Calor.

El noi o noia amb empinament tetal absorvirà la calor del palmell de les teves mans i de les puntes dels teus dits. L'empinament tetal és una trampa mortal encaminada a absorvir la vostra calor en benefici del subjecte tetalment empinat/ada sota l'engany d'una bona magrejada. L'energia ni es crea ni es destrueix; es transforma, es transfereix; i els mugrons empinats són grans centres transmissors de calor, d'energia que en qüestió de segons poden deixar les mans gelades d'aquell qui els toca...i ja sabeu el mal que fa quan et fots un cop en un dit que tens glaçat...

Així que quan vegeu un mugró tiessu, fixeu-hi bé els ulls, però amb les mans quietes! que malgrat que per contacte refreda les mans, a través de la vista escalfa el cos.

I recordeu: "teta que la mano no cubre, no es teta sino ubre"...i és que en el tema tetal també hi ha armes de destrucció massiva.

Has d'escriure alguna cosa

"Has d'escriure alguna cosa" em repeteixo cada vegada que faig un cop d'ull al blog, però resulta que hi ha èpoques que són notablement menys prolífiques que d'altres i en les que sembla que prèmer les lletres del teclat de l'ordinador requereixi un esforç titànic.

En defensa pròpia he de dir que no fa tant que no escric, de fet vaig penjar un post nou no fa gaire però va ser bastant efímer i aviat es va despenjar per motius diversos. D'altra banda he de reconèixer que havia promès un post sobre com havia anat al viatge a Londres i que no l'he fet. No us penseu que encara segueixo allà, que va! fa 1 mes que vaig tornar, el que passa és això que dic, que hi ha èpoques en les que escriure requereix esforços titànics.

Això fa pensar una mica. Segurament si la meva vida fos..què et diré ara...com la del James Bond, cada dia podria escriure pàgines i pàgines, de manera que, per una senzilla regla de tres dedueixo que la meva vida, més aviat, s'assimilaria a la d'algun animal del zoo. No sé, trieu el que vulgueu, qualsevol m'està bé. Jo triaria el Tigre, no per la majestuositat del felí en qüestió sinó per que està rallat.

Mira, ara el viatge a Londres em vindrà que ni pintao per escriure alguna cosa. Allà va:

El cas és que Londres és molt gran. I hi ha moltes coses a veure, però sobretot moltes coses a viure. Suposo que molts de vosaltres ja hi haureu anat algun cop i que ara us descobriré la sopa d'all, però m'és igual, necessito treure'm de sobre la pressió d'escriure alguna cosa nova.

Doncs com deia, hi ha molt per viure...i no em refereixo a llocs com Camden o el Soho; estic pensant en el transport públic. Naltrus estàvem en un hotel un pèl allunyat del centre i cada dia ens movíem en metro i/o bus a oysterazo limpio*, i la veritat és que és molt curiós. És curiós perquè si vas a la City veuràs que tothom va entrajat com si anés de casament; si vas a Camden veuràs que tothom va tirat com si anés a okupar, vomitar, pegar i graffitejar alguna cosa, i si te'n vas a Westminster veuràs que tothom porta una càmara de fotos i és guiri. La gràcia del metro i/o bus és que tot això ho tens junt en un sol vagó; i la mescla és, poc o molt curiosa. Perquè pots trobar-te assegut entre un kinki i un gentleman que mútuament s'estan ignorant però que són ben conscients de que hi ha l'altre al costat; i mentre l'un rebutja ideològicament a l'altre, tinc la sospita, que, simultàniament, cada un desitjaria estar en el lloc de l'altre.

Filosofia d'anar per casa a banda, a Londres s'hi menja fatal. No és culpa dels xefs ni dels productes, estic segur que la iaia va allà a fer una truita i li queda dolenta...deu ser algo ancestral de la zona; ¿existeix la genètica geogràfica? no sé com dir-ho. És com la incapacitat dels noruecs de ballar la dansa del ventre...Allà no s'hi pot menjar i ja està. No és culpa de ningú.

Alguns de seguida caureu en el tòpic i pensareu que el que sí s'hi pot fer és beure. Doncs tampoc. La birra és aigua amb gas. Els guiris són delicats i no beuen birra de més de 3º i això fa que la desitjada "Pinta" esdevingui un gran got torturador impossible de buidar...ah! i per si algú té la il·lusió de menjar el típic fish&chips, podeu anar a la Sirena i agafar uns lloms de lluç arrebossat, d'aquells que l'arrebossat fa 2cm; li poseu maonesa i unes patates i voilà! Welcome to London!

Malgrat tot, val molt la pena anar-hi perquè, com va dir aquell:

Osti tu! això d'aquí és el futuru!

*NOTA PER A PROFANS: A Londres pots comprar una targeta que et permet viatjar en transport públic lliurement per la ciutat tants camins com vulguis; i aquesta targeta rep el nom de oyster. Ale, ja està, un toc pedant al blog.