Has d'escriure alguna cosa

"Has d'escriure alguna cosa" em repeteixo cada vegada que faig un cop d'ull al blog, però resulta que hi ha èpoques que són notablement menys prolífiques que d'altres i en les que sembla que prèmer les lletres del teclat de l'ordinador requereixi un esforç titànic.

En defensa pròpia he de dir que no fa tant que no escric, de fet vaig penjar un post nou no fa gaire però va ser bastant efímer i aviat es va despenjar per motius diversos. D'altra banda he de reconèixer que havia promès un post sobre com havia anat al viatge a Londres i que no l'he fet. No us penseu que encara segueixo allà, que va! fa 1 mes que vaig tornar, el que passa és això que dic, que hi ha èpoques en les que escriure requereix esforços titànics.

Això fa pensar una mica. Segurament si la meva vida fos..què et diré ara...com la del James Bond, cada dia podria escriure pàgines i pàgines, de manera que, per una senzilla regla de tres dedueixo que la meva vida, més aviat, s'assimilaria a la d'algun animal del zoo. No sé, trieu el que vulgueu, qualsevol m'està bé. Jo triaria el Tigre, no per la majestuositat del felí en qüestió sinó per que està rallat.

Mira, ara el viatge a Londres em vindrà que ni pintao per escriure alguna cosa. Allà va:

El cas és que Londres és molt gran. I hi ha moltes coses a veure, però sobretot moltes coses a viure. Suposo que molts de vosaltres ja hi haureu anat algun cop i que ara us descobriré la sopa d'all, però m'és igual, necessito treure'm de sobre la pressió d'escriure alguna cosa nova.

Doncs com deia, hi ha molt per viure...i no em refereixo a llocs com Camden o el Soho; estic pensant en el transport públic. Naltrus estàvem en un hotel un pèl allunyat del centre i cada dia ens movíem en metro i/o bus a oysterazo limpio*, i la veritat és que és molt curiós. És curiós perquè si vas a la City veuràs que tothom va entrajat com si anés de casament; si vas a Camden veuràs que tothom va tirat com si anés a okupar, vomitar, pegar i graffitejar alguna cosa, i si te'n vas a Westminster veuràs que tothom porta una càmara de fotos i és guiri. La gràcia del metro i/o bus és que tot això ho tens junt en un sol vagó; i la mescla és, poc o molt curiosa. Perquè pots trobar-te assegut entre un kinki i un gentleman que mútuament s'estan ignorant però que són ben conscients de que hi ha l'altre al costat; i mentre l'un rebutja ideològicament a l'altre, tinc la sospita, que, simultàniament, cada un desitjaria estar en el lloc de l'altre.

Filosofia d'anar per casa a banda, a Londres s'hi menja fatal. No és culpa dels xefs ni dels productes, estic segur que la iaia va allà a fer una truita i li queda dolenta...deu ser algo ancestral de la zona; ¿existeix la genètica geogràfica? no sé com dir-ho. És com la incapacitat dels noruecs de ballar la dansa del ventre...Allà no s'hi pot menjar i ja està. No és culpa de ningú.

Alguns de seguida caureu en el tòpic i pensareu que el que sí s'hi pot fer és beure. Doncs tampoc. La birra és aigua amb gas. Els guiris són delicats i no beuen birra de més de 3º i això fa que la desitjada "Pinta" esdevingui un gran got torturador impossible de buidar...ah! i per si algú té la il·lusió de menjar el típic fish&chips, podeu anar a la Sirena i agafar uns lloms de lluç arrebossat, d'aquells que l'arrebossat fa 2cm; li poseu maonesa i unes patates i voilà! Welcome to London!

Malgrat tot, val molt la pena anar-hi perquè, com va dir aquell:

Osti tu! això d'aquí és el futuru!

*NOTA PER A PROFANS: A Londres pots comprar una targeta que et permet viatjar en transport públic lliurement per la ciutat tants camins com vulguis; i aquesta targeta rep el nom de oyster. Ale, ja està, un toc pedant al blog.