Bon Nadal!

Religiós, no religiós? ...És curiós el Nadal, aquestes festes. És curiós tot el que envolta aquests dies i tot el que passa durant aquests dies.

El Nadal no deixa de ser una festa especial sigui quina sigui la teva manera de veure'l, perquè, segurament, és l'única etapa de l'any que no deixa indiferent a ningú.

Es tracta d'una festa ancenstral; molt més ancenstral del que ens pensem. Aquesta festa no neix amb el cristianisme, tot i que ara sigui una de les celebracions cristianes per antonomàsia, sinó que són unes dates de tradició pagana antiquíssimes. De fet, és l'emperador romà Constantí, el primer emperador cristià, qui sobre el segle IV es treu de la màniga la famosa data del 25 de desembre com el dia del naixement de Jesús; i ho fa així per fer-lo coincidir amb el dia del naixement de personatges mitològics com Baco i Mitras; déus reconeguts per tothom a l'ombra de l'imperi. Així, inventant-se que el cumple de Jesús era el mateix dia que el cumple de Baco i Mitras aconseguia que per un simple fenomen d'assimilació, la figura de Jesús quedés automàticament deificada a ulls del poble que poc a poc es va anar cirstianitzant.

Sigui com sigui, la parrafada aquesta vé a dir que el que ara anomenem Nadal, en directa referència a natal (Navidad = natividad), no és una festa cristiana, sinó que és una celebració que vé de molt abans referint-se al naixement d'antiquíssimes deitats. Són, per tant, unes dates que ja fa molts segles no deixen indiferent a ningú.

De fet, no cal tenir una activa vida espiritual per considerar que aquestes dates són especials. Moltíssima gent us dirà que odien el Nadal, que no els agraden les festes, que els deprimeix. Creieu que existeix alguna altra data al llarg de l'any que deprimeixi? potser hi ha algú que el deprimeixi...jo què sé...el 14 de juny? perquè el Nadal sí? És curiós, per això dic, que no deixa indiferent a ningú aquesta data. Sí, són uns dies especials; amb capacitat per deprimir i tot!

El Nadal s'ha convertit en la festa anual del consumisme compulsiu i irracional; la festa de l'àlmax, l'omeprazol i las sales de fruta Eno...i no és fantàstic? per què? per què tothom compra? per què la gent es fa regals? aquesta tradició també és pagana, per tant, hauria d'estar benagloriada per la gent que s'allunya de qualsevol fet religiós. Caram! englobem religió i consumisme...conceptes antagónics sobre el paper. Són dies especials, està clar..

El Nadal és la gran festa de la globalització. Sí, acabo de tenir un gran moment de lucidesa! Celebrem la globalització, la globalització irracional!

Posem un pessebre amb figuretes de fang que representen el naixement de Jesús, que no va ser per aquestes dates, però...és igual! i al costat hi posem un arbre en el que hi penjem boles, que penses: "què cony representa un arbre plè de boles? l'escombreta del WC després d'usar-la?". Però és igual, allà el tens, perquè diuen que als països nòrdics ho fan. No saps per què però compres coses inútils per gent que et comprarà coses inútils per el simple fet de que Baco i Mitras van nàixer, segons la mitologia romana, un 25 de desembre; i pel carrer trobes icones de la coca-cola (made in USA) que diuen "Ho, ho, ho", que no vol dir res en anglès ni en l'idioma de lapònia però que no sabem per què, ens transporta directament de nou a un pessebre, per cert, nevat, a palestina on el clima és mediterrani-semidesèrtic...però si nevat queda més maco, endavant!

Es posen llums al carrer per...per....per....per què coi es posen llums al carrer? per il·luminar les icones de la coca-cola que fan "Ho,ho,ho" ?

Sincerament, crec que aquestes dates tenen quelcom d'especial i, necessàriament, MOLT de màgic; perquè si no com s'explicaria que tot això es consideri normal? Alguna cosa flota en l'ambient que no detectem però que, d'alguna manera, ens transforma.

Malgrat tot, i per si no ha quedat clar, que consti que a mi, el Nadal, m'encanta!

Bon Nadal a tothom.

Punt d'inflexió

Des de temps immemorials, l'espècie humana s'ha reproduït amb la finalitat de perpetuar el seu ADN (si voleu podeu dir-ne "aconseguir la vida eterna") i un cop ja reproduïts, els humans s'han dedicat a criar, alimentar i preparar el millor possible els seus cadells perquè arribin a una situació de predominància i així, segueixin ells també perpetuant el mateix ADN.

Senyores, senyors: el final de la nostra era s'acosta.

Per primera vegada en molts anys podem afirmar que una generació de cadells humans serà, amb tota seguretat, més pobra, amb menys recursos i moltes més dificultats que la dels seus predecessors.
Possiblement una situació com aquesta no es produïa des de la Guerra Civil; i és que des d'aleshores: besavis, avis, pares tots hem estat testimonis de que cada generació aconseguia ser més rica i més benestant que la generació anterior. Els nostres avis van viure millor que els nostres besavis; i els nostres pares han viscut millor que els nostres avis:
Els nostres avis no van anar mai de vacances, i en canvi els nostres pares fins i tot tenen segona residència. Els nostres avis no tenien cotxe, i els nostres pares no tenen prou dits a les mans per contar els cotxes que han tingut al llarg de la seva vida. Els nostres avis vivien a la casa del poble i menjaven de l'hort; i els nostres pares van començar cobrant 25000 pessetes, que després van ser 100000 i així anant sumant. Aquesta progressió quasi geomètrica que ha passat de generació en generació es trenca ara.
Les noies i nois que hem nascut entre 1975 i 1985 serem la primera generació en molts anys que serem més pobres que els nostres pares.
A nosaltres ens serà impossible tenir una feina estable als vint-i-pocs, ens serà impossible ser pares abans dels 35, mai podrem comprar-nos un pis de més de 75 metres quadrats i, ho sento, mai tindreu la caseta de la Cerdanya.
Estem en un punt d'inflexió, on tot ha esdevingut difícil i ens toca païr-ho. Cal que ens allunyem del reflexe dels nostres pares i que no intentem ser com ells, no agafar-los com exemple a seguir perquè juguem en dimensions completament diferents.
A què conduirà tot això? doncs penso que la nostra generació no serà l'última que habitarà el planeta, està clar. Aconseguirem reproduïr-nos, però a edats més elevades que no pas van fer-ho els nostres predecessors, i això es traduirà en gametes de pitjor qualitat i, per tant, en descendència més dèbil i pitjor preparada. Congratuleu-vos: sou una espècie en extinció. Ben aviat podrem anar traient qualificatius sàpiens a la nostra pròpia espècie fins arribar al dia en que ens presentin el nostre besnet Athuck.

Fins aleshores no us sentiu malament de seguir jugant a la Playstation als trenta-i-tants; les espècies en extinció han de gaudir d'alguns privilegis, encara que siguin mínims.

Sobre l'educació

Fa uns dies van sortir publicats els resultats de l'informe Pisa sobre la qualitat de l'ensenyament a diferents indrets del món. Tots els mitjans de comunicació, associacions i sindicats de mestres s'han posat les mans al cap en veure els resultats que situen a Catalunya, i el global d'Espanya, en posicions més que discretes i molt allunyades dels resultats obtinguts pels països capdavanters.
Automàticament els governs reaccionen, el conseller d'educació surt en roda de premsa amb tot un seguit de solucions sota el braç i promet arribar,a mig termini, a resultats similars als obtinguts per Finlàndia en aquest últim exercici.

La veritat és que hauríem de mirar-nos més el melic en aquest cas i deixar de banda els models educatius que tenen en altres països. Finlàndia no ha de ser ni pot ser un referent a prendre com a exemple, perquè el que passa en aquest país a nivell d'educació i polítiques socials és absolutament paradigmàtic. El model finlandès és un paradígma, paraula que porta implícit el concepte d' "inabastable". Un paradígma s'ha d'admirar però no s'ha d'intentar assolir, perquè qualsevol intent de fer-ho ens portarà, irremeiablement, a una seqüència inacabable de fracassos.
Finlàndia és un país amb poc més de 5 milions d'habitants la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt baixa. A aquestes dades cal sumar-li l'elevat nivell de vida del que gaudeixen els finlandesos. Això fa que en les aules dels centres d'aquest país hi convergeixin: pocs alumnes, i molts recursos, la qual cosa desenvoca en una sinèrgia de qualitat en l'ensenyament que a Catalunya no podem, en cap mesura, ni tansols ensumar.
Aquí som més de 7 milinos d'habitants escampats per una superfície 10 vegades més petita, la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt elevada en algunes zones del territori. Per una simple regla de tres, això provoca massificació en les aules i que hi hagi una important manca de recursos a mans dels docents per poder dur a terme una feina de qualitat.

Ara bé, malgrat tot, hem de tenir en compte que aquest no és, ni de lluny, el principal problema.

A Catalunya, i també en el conjunt d'Espanya, l'educació no és independent, sinó que està estretament lligada a la ideosincràcia del govern. Això fa que a cada canvi de govern que es produeix li segueixi un projecte de nova Llei Orgància sobre l'educació amb la finalitat d'adaptar l'ensenyança als valors que el govern en qüestió creu més importants.
Degut a que la tramitació parlamentària de les lleis és altament costosa i llarga, en la majoria dels casos aquestes no arriben a entrar mai en vigor; o si ho fan, cauen dins d'una legislatura posterior en la qual pot haver succeït un canvi de color polític en el govern, que de nou, promourà una nova Llei sobre l'educació per revocar la que acaba d'entrar en vigor aprovada per el govern anterior.
Aquesta seqüència de despropòsits parlamentaris fa que, des de l'entrada en vigor de la malaurada LOGSE, Espanya està inmersa en un caòtic remolí de LOE's, LOCE's...etc que provoquen que existeixi per pat dels docents certa sensació de descontrol i inseguretat ja que a cada curs que comença canvien els currículums dictats per el ministeri, o departaments d'educació allà on aquest organisme mani, i per tant, cada professor ha de refer les seves programacions i adaptar-les a l'antull del ministre en qüestió. En què es tradueix a la llarga aquesta situació? Doncs només cal buscar al Google "Resultats informe Pisa 2006".

Segons el meu punt de vista, l'educació hauria de ser independent. Que la llibertat que té un professor per desenvolupar-se dintre de l'aula es fes extensiva al departament al qual pertanyi, i així fins el conjunt del centre. Els governs haurien de limitar-se a fixar objectius, però no continguts; o ni tan sols això. Ningú com les professores i professors sap quins són els conceptes importants a aprendre, perquè per això som educadors. I ningú com les professores i professors per conèixer l'autèntica composició de la societat i determinar per tant què cal aprendre bé i què servirà per obrir camí als nanos.
Si les escoles i instituts d'aquest país tinguessin la llibertat per redactar els seus propis currículums i per temporitzar les diferents assignatures, estic segur...bé, tinc la certesa absoluta, de que la qualitat de l'esenyament augmentaria moltíssim. El professorat estaria motivat i la seva motivació s'encomanaria als alumnes.

Els governs pequen de prepotents. Creuen que poden educar la societat com a ells els convé per poder crear tota una generació d'afins a la seva causa, al més pur estil de les dictadures més retrògrades, i això és un error molt gran.
Promouen per davant de l'educació i la formació dels nostres infants, els seus interessos electorals, i això no hauria de permetre's.

Em pregunto: Quina és la funció que realitzen els sindicats d'educació?

Hola món!

Hola món!

Avui pot ser un gran dia, planteja-t'ho així. Surto en viu i en directe per el teu monitor sense que ni tan sols jo sàpiga què cony hi haurà escrit d'aquí una estona unes línies més avall.
M'he creat aquest bloc perquè és el que toca: o tens bloc, o no exiteixes. El matiex va pensar Athuck, quan els seus amics neanderthals li van dir que havien fabricat una roda. Ell va pensar: "Athuck, o et fas una roda o seràs l'últim mono"....mai millor dit: De fet, els avis d'Athuck eren realment monos, simis vull dir. Ja sabeu, la teoria de l'evolució i tal.
Total, que des d'Athuck fins a mi han passat mil·lenis però aquí estem; seguint la tendència que ens marca el nostre entorn.

Això és una notícia? Doncs bé, jo crec que no però és que no sé ben bé com funciona això i tenia ganes d'escriure alguna cosa per veure com quedava la pàgina i tal.

A per cert! respecte el títol del bloc; això de Neurones al paro vé del fet que podira ser un reflexe de la meva situació personal, però ara me n'adono que, no tinc neurones i que de fet, no estic al paro, així que és un eufemisme políticament correcte per anomenar la meva situació personal real, que vindria a ser: M'ESTIC TOCANT LES PILOTES.

M'agrada pensar i escriure sobre la marxa. Esperem que el senyor blogspot no em sensuri aviat...