Fa uns dies van sortir publicats els resultats de l'informe Pisa sobre la qualitat de l'ensenyament a diferents indrets del món. Tots els mitjans de comunicació, associacions i sindicats de mestres s'han posat les mans al cap en veure els resultats que situen a Catalunya, i el global d'Espanya, en posicions més que discretes i molt allunyades dels resultats obtinguts pels països capdavanters.
Automàticament els governs reaccionen, el conseller d'educació surt en roda de premsa amb tot un seguit de solucions sota el braç i promet arribar,a mig termini, a resultats similars als obtinguts per Finlàndia en aquest últim exercici.
La veritat és que hauríem de mirar-nos més el melic en aquest cas i deixar de banda els models educatius que tenen en altres països. Finlàndia no ha de ser ni pot ser un referent a prendre com a exemple, perquè el que passa en aquest país a nivell d'educació i polítiques socials és absolutament paradigmàtic. El model finlandès és un paradígma, paraula que porta implícit el concepte d' "inabastable". Un paradígma s'ha d'admirar però no s'ha d'intentar assolir, perquè qualsevol intent de fer-ho ens portarà, irremeiablement, a una seqüència inacabable de fracassos.
Finlàndia és un país amb poc més de 5 milions d'habitants la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt baixa. A aquestes dades cal sumar-li l'elevat nivell de vida del que gaudeixen els finlandesos. Això fa que en les aules dels centres d'aquest país hi convergeixin: pocs alumnes, i molts recursos, la qual cosa desenvoca en una sinèrgia de qualitat en l'ensenyament que a Catalunya no podem, en cap mesura, ni tansols ensumar.
Aquí som més de 7 milinos d'habitants escampats per una superfície 10 vegades més petita, la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt elevada en algunes zones del territori. Per una simple regla de tres, això provoca massificació en les aules i que hi hagi una important manca de recursos a mans dels docents per poder dur a terme una feina de qualitat.
Ara bé, malgrat tot, hem de tenir en compte que aquest no és, ni de lluny, el principal problema.
A Catalunya, i també en el conjunt d'Espanya, l'educació no és independent, sinó que està estretament lligada a la ideosincràcia del govern. Això fa que a cada canvi de govern que es produeix li segueixi un projecte de nova Llei Orgància sobre l'educació amb la finalitat d'adaptar l'ensenyança als valors que el govern en qüestió creu més importants.
Degut a que la tramitació parlamentària de les lleis és altament costosa i llarga, en la majoria dels casos aquestes no arriben a entrar mai en vigor; o si ho fan, cauen dins d'una legislatura posterior en la qual pot haver succeït un canvi de color polític en el govern, que de nou, promourà una nova Llei sobre l'educació per revocar la que acaba d'entrar en vigor aprovada per el govern anterior.
Aquesta seqüència de despropòsits parlamentaris fa que, des de l'entrada en vigor de la malaurada LOGSE, Espanya està inmersa en un caòtic remolí de LOE's, LOCE's...etc que provoquen que existeixi per pat dels docents certa sensació de descontrol i inseguretat ja que a cada curs que comença canvien els currículums dictats per el ministeri, o departaments d'educació allà on aquest organisme mani, i per tant, cada professor ha de refer les seves programacions i adaptar-les a l'antull del ministre en qüestió. En què es tradueix a la llarga aquesta situació? Doncs només cal buscar al Google "Resultats informe Pisa 2006".
Segons el meu punt de vista, l'educació hauria de ser independent. Que la llibertat que té un professor per desenvolupar-se dintre de l'aula es fes extensiva al departament al qual pertanyi, i així fins el conjunt del centre. Els governs haurien de limitar-se a fixar objectius, però no continguts; o ni tan sols això. Ningú com les professores i professors sap quins són els conceptes importants a aprendre, perquè per això som educadors. I ningú com les professores i professors per conèixer l'autèntica composició de la societat i determinar per tant què cal aprendre bé i què servirà per obrir camí als nanos.
Si les escoles i instituts d'aquest país tinguessin la llibertat per redactar els seus propis currículums i per temporitzar les diferents assignatures, estic segur...bé, tinc la certesa absoluta, de que la qualitat de l'esenyament augmentaria moltíssim. El professorat estaria motivat i la seva motivació s'encomanaria als alumnes.
Els governs pequen de prepotents. Creuen que poden educar la societat com a ells els convé per poder crear tota una generació d'afins a la seva causa, al més pur estil de les dictadures més retrògrades, i això és un error molt gran.
Promouen per davant de l'educació i la formació dels nostres infants, els seus interessos electorals, i això no hauria de permetre's.
Em pregunto: Quina és la funció que realitzen els sindicats d'educació?
Automàticament els governs reaccionen, el conseller d'educació surt en roda de premsa amb tot un seguit de solucions sota el braç i promet arribar,a mig termini, a resultats similars als obtinguts per Finlàndia en aquest últim exercici.
La veritat és que hauríem de mirar-nos més el melic en aquest cas i deixar de banda els models educatius que tenen en altres països. Finlàndia no ha de ser ni pot ser un referent a prendre com a exemple, perquè el que passa en aquest país a nivell d'educació i polítiques socials és absolutament paradigmàtic. El model finlandès és un paradígma, paraula que porta implícit el concepte d' "inabastable". Un paradígma s'ha d'admirar però no s'ha d'intentar assolir, perquè qualsevol intent de fer-ho ens portarà, irremeiablement, a una seqüència inacabable de fracassos.
Finlàndia és un país amb poc més de 5 milions d'habitants la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt baixa. A aquestes dades cal sumar-li l'elevat nivell de vida del que gaudeixen els finlandesos. Això fa que en les aules dels centres d'aquest país hi convergeixin: pocs alumnes, i molts recursos, la qual cosa desenvoca en una sinèrgia de qualitat en l'ensenyament que a Catalunya no podem, en cap mesura, ni tansols ensumar.
Aquí som més de 7 milinos d'habitants escampats per una superfície 10 vegades més petita, la qual cosa fa que la densitat de població sigui molt elevada en algunes zones del territori. Per una simple regla de tres, això provoca massificació en les aules i que hi hagi una important manca de recursos a mans dels docents per poder dur a terme una feina de qualitat.
Ara bé, malgrat tot, hem de tenir en compte que aquest no és, ni de lluny, el principal problema.
A Catalunya, i també en el conjunt d'Espanya, l'educació no és independent, sinó que està estretament lligada a la ideosincràcia del govern. Això fa que a cada canvi de govern que es produeix li segueixi un projecte de nova Llei Orgància sobre l'educació amb la finalitat d'adaptar l'ensenyança als valors que el govern en qüestió creu més importants.
Degut a que la tramitació parlamentària de les lleis és altament costosa i llarga, en la majoria dels casos aquestes no arriben a entrar mai en vigor; o si ho fan, cauen dins d'una legislatura posterior en la qual pot haver succeït un canvi de color polític en el govern, que de nou, promourà una nova Llei sobre l'educació per revocar la que acaba d'entrar en vigor aprovada per el govern anterior.
Aquesta seqüència de despropòsits parlamentaris fa que, des de l'entrada en vigor de la malaurada LOGSE, Espanya està inmersa en un caòtic remolí de LOE's, LOCE's...etc que provoquen que existeixi per pat dels docents certa sensació de descontrol i inseguretat ja que a cada curs que comença canvien els currículums dictats per el ministeri, o departaments d'educació allà on aquest organisme mani, i per tant, cada professor ha de refer les seves programacions i adaptar-les a l'antull del ministre en qüestió. En què es tradueix a la llarga aquesta situació? Doncs només cal buscar al Google "Resultats informe Pisa 2006".
Segons el meu punt de vista, l'educació hauria de ser independent. Que la llibertat que té un professor per desenvolupar-se dintre de l'aula es fes extensiva al departament al qual pertanyi, i així fins el conjunt del centre. Els governs haurien de limitar-se a fixar objectius, però no continguts; o ni tan sols això. Ningú com les professores i professors sap quins són els conceptes importants a aprendre, perquè per això som educadors. I ningú com les professores i professors per conèixer l'autèntica composició de la societat i determinar per tant què cal aprendre bé i què servirà per obrir camí als nanos.
Si les escoles i instituts d'aquest país tinguessin la llibertat per redactar els seus propis currículums i per temporitzar les diferents assignatures, estic segur...bé, tinc la certesa absoluta, de que la qualitat de l'esenyament augmentaria moltíssim. El professorat estaria motivat i la seva motivació s'encomanaria als alumnes.
Els governs pequen de prepotents. Creuen que poden educar la societat com a ells els convé per poder crear tota una generació d'afins a la seva causa, al més pur estil de les dictadures més retrògrades, i això és un error molt gran.
Promouen per davant de l'educació i la formació dels nostres infants, els seus interessos electorals, i això no hauria de permetre's.
Em pregunto: Quina és la funció que realitzen els sindicats d'educació?
2 comentaris:
Moltes felicitats!!! A sobre comences amb un tema complicat.
Estic d'acord en lo que tu dius que els governs volen exercir un control sobre els continguts que els xavals han d'aprendre a l'escola. I això resulta completament tendenciós. Per altre banda, si t'he entès bé dius que serieu els mateixos professors els que hauríeu de controlar els continguts. Però jo em pregunto...llavors com es controlaria, per exemple, que un professor d'història decidís suprimir la part d'història corresponent a Catalunya i donés només la espanyola o la catalana molt de passada? O que el de mates decidís que les equacions diferencials no estan de moda i no les dones? O sigui... entenc i m'agrada la idea que els profes que estan molt més aprop de l'alumnat i dels pares dels alumnes, per tant, més pròxims a la societat, decidiu els continguts de les matèries. Però de quina manera us regularíeu vosaltres mateixos com a col·lectiu?
Au ja t'he fet una aportació!
Merci per la teva aportació!
Evidentment no seria de senzilla aplicació un canvi d'aquesta magnitud; i possiblement ideosincràcies diferents podrien xocar dins un mateix departament i seria feina del Consell escolar, Claustre i departaments consensuar un currículum. En qualsevol cas part dels continguts, com seria el cas de l'història d'espanya, equacions diferencials, etc; es donarien a classe perquè, en el cas del Batxillerat, hi ha l'horitzó d'una selectivitat que és comuna a tots els alumnes, i per això parlo de sí fixar uns objectius terminals tenint en compte aquesta circumstància, però fins arribar-hi, deixar als propis docents la màxima llibertat.
Publica un comentari a l'entrada