Des de temps immemorials, l'espècie humana s'ha reproduït amb la finalitat de perpetuar el seu ADN (si voleu podeu dir-ne "aconseguir la vida eterna") i un cop ja reproduïts, els humans s'han dedicat a criar, alimentar i preparar el millor possible els seus cadells perquè arribin a una situació de predominància i així, segueixin ells també perpetuant el mateix ADN.
Senyores, senyors: el final de la nostra era s'acosta.
Per primera vegada en molts anys podem afirmar que una generació de cadells humans serà, amb tota seguretat, més pobra, amb menys recursos i moltes més dificultats que la dels seus predecessors.
Possiblement una situació com aquesta no es produïa des de la Guerra Civil; i és que des d'aleshores: besavis, avis, pares tots hem estat testimonis de que cada generació aconseguia ser més rica i més benestant que la generació anterior. Els nostres avis van viure millor que els nostres besavis; i els nostres pares han viscut millor que els nostres avis:
Els nostres avis no van anar mai de vacances, i en canvi els nostres pares fins i tot tenen segona residència. Els nostres avis no tenien cotxe, i els nostres pares no tenen prou dits a les mans per contar els cotxes que han tingut al llarg de la seva vida. Els nostres avis vivien a la casa del poble i menjaven de l'hort; i els nostres pares van començar cobrant 25000 pessetes, que després van ser 100000 i així anant sumant. Aquesta progressió quasi geomètrica que ha passat de generació en generació es trenca ara.
Les noies i nois que hem nascut entre 1975 i 1985 serem la primera generació en molts anys que serem més pobres que els nostres pares.
A nosaltres ens serà impossible tenir una feina estable als vint-i-pocs, ens serà impossible ser pares abans dels 35, mai podrem comprar-nos un pis de més de 75 metres quadrats i, ho sento, mai tindreu la caseta de la Cerdanya.
Estem en un punt d'inflexió, on tot ha esdevingut difícil i ens toca païr-ho. Cal que ens allunyem del reflexe dels nostres pares i que no intentem ser com ells, no agafar-los com exemple a seguir perquè juguem en dimensions completament diferents.
A què conduirà tot això? doncs penso que la nostra generació no serà l'última que habitarà el planeta, està clar. Aconseguirem reproduïr-nos, però a edats més elevades que no pas van fer-ho els nostres predecessors, i això es traduirà en gametes de pitjor qualitat i, per tant, en descendència més dèbil i pitjor preparada. Congratuleu-vos: sou una espècie en extinció. Ben aviat podrem anar traient qualificatius sàpiens a la nostra pròpia espècie fins arribar al dia en que ens presentin el nostre besnet Athuck.
Fins aleshores no us sentiu malament de seguir jugant a la Playstation als trenta-i-tants; les espècies en extinció han de gaudir d'alguns privilegis, encara que siguin mínims.
Senyores, senyors: el final de la nostra era s'acosta.
Per primera vegada en molts anys podem afirmar que una generació de cadells humans serà, amb tota seguretat, més pobra, amb menys recursos i moltes més dificultats que la dels seus predecessors.
Possiblement una situació com aquesta no es produïa des de la Guerra Civil; i és que des d'aleshores: besavis, avis, pares tots hem estat testimonis de que cada generació aconseguia ser més rica i més benestant que la generació anterior. Els nostres avis van viure millor que els nostres besavis; i els nostres pares han viscut millor que els nostres avis:
Els nostres avis no van anar mai de vacances, i en canvi els nostres pares fins i tot tenen segona residència. Els nostres avis no tenien cotxe, i els nostres pares no tenen prou dits a les mans per contar els cotxes que han tingut al llarg de la seva vida. Els nostres avis vivien a la casa del poble i menjaven de l'hort; i els nostres pares van començar cobrant 25000 pessetes, que després van ser 100000 i així anant sumant. Aquesta progressió quasi geomètrica que ha passat de generació en generació es trenca ara.
Les noies i nois que hem nascut entre 1975 i 1985 serem la primera generació en molts anys que serem més pobres que els nostres pares.
A nosaltres ens serà impossible tenir una feina estable als vint-i-pocs, ens serà impossible ser pares abans dels 35, mai podrem comprar-nos un pis de més de 75 metres quadrats i, ho sento, mai tindreu la caseta de la Cerdanya.
Estem en un punt d'inflexió, on tot ha esdevingut difícil i ens toca païr-ho. Cal que ens allunyem del reflexe dels nostres pares i que no intentem ser com ells, no agafar-los com exemple a seguir perquè juguem en dimensions completament diferents.
A què conduirà tot això? doncs penso que la nostra generació no serà l'última que habitarà el planeta, està clar. Aconseguirem reproduïr-nos, però a edats més elevades que no pas van fer-ho els nostres predecessors, i això es traduirà en gametes de pitjor qualitat i, per tant, en descendència més dèbil i pitjor preparada. Congratuleu-vos: sou una espècie en extinció. Ben aviat podrem anar traient qualificatius sàpiens a la nostra pròpia espècie fins arribar al dia en que ens presentin el nostre besnet Athuck.
Fins aleshores no us sentiu malament de seguir jugant a la Playstation als trenta-i-tants; les espècies en extinció han de gaudir d'alguns privilegis, encara que siguin mínims.
4 comentaris:
Osti tú!No m'havia parat a pensar mai en tot això, crec que tens raó, ja que encara que els nostres pares es queixin de moltes coses que ells no van poder fer, la seva generació és molt millor que la nostra en aquest sentit, però clar, això depèn del que cadascú vulgui a la vida no? o sigui, que depen dels teus objectius....m'explico, poder jo prefereixo gaudir d'un cap de setmana a la Cerdanya, un altre a Londres, un altre al poble....i no vull pas una segona residència; o bé, prefereixo canviar de lloc de treball per no arribar als 50 i pensar....que cony fotu en aquesta empresa que se fins hi tot el número de rajoles que hi ha al labavo!!Nosé, poder si que ens encaminem cap a una "desgeneració de l'espècie" però....crec que encara podem canviar-ho, intentant canviar el pensament aquest de feina fixe, segona residència, nens als 23....Bé, crec que ja me enrollat prou, que seguiria, però ara no tinc més temps!!jejeje
Jo crec que no. Que ens agafa tard i que no podem adaptar el nostre esdevenir a un canvi tan sobtat. L'única solució viable per salvar-nos és girar la truita, és a dir, deixar de ser una societat que rep i acull immigrants i passar a ser immigrants nosaltres. Fotre el camp. La gent emigra perquè pensa que hi ha llocs on podrà viure millor i on podrà passar un ADN de millor qualitat. Nosaltres estem enganyats, ens diuen que vivim a Europa i que això és la panacea i no. Som mà d'obra de la gran maquinària capitalista que ens exprem per treure'n tot el suc i que després ens llença. Perquè no marxar i anar a viure a àfrica o a sud amèrica? perquè ens fa por la incertesa? no saber quin serà el nostre futur? sincerament em fa més por pensar en el futur que ens espera aquí, a la gran Europa...
Aaaaarg! havia fet un comentari súper llarg i súper xulo i filosòfic i resulta que no estava registrat. Em registro i desapareix. Passo de tornar-ho a escriure!
Us ho imagineu, vale? Era l'òstia i us ho hagués aclarit tot i per sempre però ho sento, no tinc temps.
Va Jordi......torna'l a escriure....necessito saber-ho perquè sinó poder caiem en una depressió infinita i....................jejejejee
Publica un comentari a l'entrada