Road to the White House

Avui és un dels dies més importants a la nostra vida; com cada vegada que canvia el cul que seu a la cadira del Despatx Oval.

Malgrat tot, tot un reguitzell de persones amb ànima de "pro-" es neguen a reconèixer-ho escudant-se darrere d'un antiamericanisme fàcil. Avui ja he sentit un parell de cops la frase:

- A mi m'és igual, jo sóc totalment antiamericà/na (donar entonació de pedant en llegir la frase, del tipus: "jo estic per sobre de tot això")

Realment no sé què vol dir ser antiamericà/na, i malgrat no saber-ho em costa d'entendre que algú pugui ser antiamericà o antiamericana...i menys si els seus arguments són el fast food, o polítiques errònies dels darrers anys.

El cert és que si el fast food s'ha escampat per tot arreu és perquè els altres països babejem amb el que fan els americans i els obrim la porta; i si babejem amb el que fan els americans és per alguna cosa. Perquè són una de les democràcies més antigues; perquè són una de les majors potències econòmiques, perquè són (sí, ho són!) els responsables d'inombrables processos de pau, perquè són els responsables de l'estabilitat que hi ha hagut al món els darrers 50 anys...

Algú podrà pensar que també són els responables del canvi climàtic perquè són un dels països que més contaminen, però qui estigui lliure de pecat en aquest sentit, que tiri la primera pedra. Altres diran que també són els culpables de l'actual escalada de violència fruit de la seva invasió de l'Iraq, o que es passen la resta del planeta pel forro perquè es pensen els millors...

Per què són tan importants per a tots nosaltres aquestes eleccions d'avui? Per què és tan important que en 24h Barack Obama o John McCain arribin a la Casa Blanca? doncs perquè depenent de qui guanyi, totes aquestes coses negatives podran canviar radicalment; i agradi o no agradi; se sigui antiamericà/na o no se'n sigui, no hi ha volta de full: el que passa a Washington, ens afecta a totes i a tots.

Aquestes són les autèntiques eleccions en les que ens hi juguem el futur. Oblideu-vos de la Carrera de San Jerónimo i del Parlament de Catalunya...i fins i tot de Brusseles perquè cap d'aquestes institucions no fa res sense estar mirant constantment de reüll el que passa als EUA. Que mani qui vulgui a Espanya, que la nostra economia, la nostra seguretat, el nostre futur en definitiva, està subeditat al que succeeixi avui a Amèrica. Per això és un dels dies més importants en la nostra vida; perquè avui es pot decidir el futur del món fins l'any 2016...i això és molt de temps.

El personatge més important del món està apunt de canviar; i si els presagis són certs, per primer cop, aquest serà un home de raça negra; una raça que ha estat discrimada als EUA, de forma explícita, fins fa 40 ò 50 anys; i avui, Barack Obama, és apunt de convertir-se en president. ¿Algú es pot imaginar una situació similar a Espanya per exemple? que d'aquí 20 anys hi hagi un president musulmà?...o per no anar tant a l'extrem. Tan antiamericans que som, i tant que en despotriquem; mirem-nos el melic: ¿Algú s'imagina un president d'Espanya català? Si parlem de països repugnants, no cal trevessar l'Atlàntic per trobar-ne. La major part del borrissol es queda al melic.

VOTE FOR BARACK OBAMA!

A Bolívia vull anar!

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

El catxondo del guionista em tenia guardat un cop amagat per alterar, desmanegar, desorganitzar...etc una mica més la meva vida! De sobte i com qui no vol la cosa, el destí se les ha manegat per acabar fent-me compartir pis amb una senyora Boliviana que es diu Íngrid (nom impronunciable per a totes aquelles persones majors de 70 anys).

L'Íngrid és de Bolívia, però no és d'aquelles que porten aquella mena de bombín al cap, és més moderneta pobreta i fins i tot porta piercings. Però la cosa no deixa de ser surrealista; tot i que reconec obertament que si dugués el vestit típic del seu país la cosa ja seria la bomba; semblaria que esic vivint a Port Aventura.

El cas és que els meus tiets (persones que dia a dia se'm mostren com gent de més baixa reputació) per tenir la consciència tranquil·la i no haver de moure els seus vetustos cossos obesos per travessar el carrer, han agafat aquesta noia perquè es faci càrreg d'una àvia en post-operatori amb la que estic vivint. De manera que, de retruc, m'han enxufat la boliviana a mi també.

Fins aquí vale, no deixa de ser curiós, però vale. El pitjor és que aquesta noia s'està a casa (de la iaia) 24 h al dia, és a dir, que dorm allà. I casa la iaia no es caracteritza per les seves dimensions faraòniques precisament; i només hi ha un lavabo que, per a més inri (així és com la iaia anomena a la noia) no té baldó a la porta. No crec que la noia tingui l'afició d'anar obrint portes quan la gent està cagant, però un accident pot succeir a qualsevol! No sé tu, una mica raro tot plegat.

Jo intento donar-li conversa a la noia, que està molt cohibida, clar. Però els propers dies anirà a millor perquè ja li vaig ensenyar on guardem el vi i li vaig dir:

- Saca el vino para cenar mujer!, que ya verás que después se duerme mejor.

I a fè de món que deuria dormir prou bé la Inri perquè es va fotre tant vi com jo i un servidor se'n va anar al llit fotent unes "S" bastant importants...és que beure ofega les penes..i si no, te les distorsiona prou com per no pensar-hi durant unes hores.

Ai senyor....algú sap d'algun pis que es llogui per Barcelona??

Help!

Quines coses

Seguint l'exemple del blogger ign77 (Orange feelings, també molt recomanable), us explico una mica les experiències surrealistes que dia a dia van colpejant-me en aquest racó de Catalunya on les muntanyes són altes, els matins freds i la gent bastant especial...

El dimarts passat vaig veure l'òstia més gran del món mundial; una òstia digna de ser number one del you tube, una òstia majúscula una òstia d'aquelles que et fan tapar els ulls, d'aquelles que, en veure-la, fan que se t'escapi un: "Oupgghhh!!!"

Era l'hora del menjador i pujava de la sala de profes cap al departament després d'haver dinat. Just quan encarava el passadís del primer pis, on hi ha el departament, vaig quedar-me uns instants mirant per la finestra com jugaven a futbol els cadellets; i mentre gaudia d'aquests instants de pau i de silenci dins el centre, en un angle pervers de la meva visió, en un punt no excessivament enfocat (per desgràcia) vaig veure un moviment estrany, us explico:

Hi havia un grupet de nenes assegudes en dos bancs de fusta amb respatller que havien posat un davant de l'altra i que estaven situats paral·lels a la pista de ciment on hi ha els camps de futbol i de bàsquet. Total, que una de les nenes, l'anomenarem XX, es va posar dreta en un dels bancs (el que estava de cara a la pista de ciment), i amb un gràcil moviment va saltar per sobre del respatller del banc que tenia al davant (d'esquena a la pista de ciment) amb la mala fortuna d'ensopegar amb el respantller d'aquest i precipitar-se, traçant un perfecte arc de cirfumferència amb el fron a l'aire, directe de cara cap a la pista.

Qualsevol de nosaltres hauria parat el cop amb les mans, però els nens de l'ESO són molt especialets i ella deuria pensar: "Ui no! que amb les mans em pentino! millor parar el cop amb el jeto"...el resultat us el podeu imaginar. Espectacular!

Aquest matí he viscut una altra experiència una mica més asquerosa:

Quan baixo del tren he de pujar a la carretera a fer autostop perquè algú em porti fins l'institut, que està a uns 5km. Cada dia passa algun company que et recull i et porta fins allà.

Aquest matí m'ha recollit un company que anomenarem YY amb el seu 4x4; molt agraït, evidentment, he pujat al cotxe i mentre el "bon dia" de rigor i tal, que noto una fortor una mica estranya dins el cotxe. En un principi no li dono més importància, penso: "cony, quina olor més rara", però a mida que passaven els minuts allò era cada cop més insuportable...se m'ha col·lapsat la pituïtària i casi em marejava i tot...YY anava xarrant a la seva bola escoltant Catalunya Ràdio mentre a mi se'm posaven els ulls en blanc. No sé si ha estat per l'evidència de les bàsques que em venien o què, però al final YY ha deixat anar, com qui no vol la cosa:

"Potser noteu una mica d'olor rara" i jo que penso: "¿¿una mica?? joder! estic apunt de desmaiar-me"...però clar, he respost un correcte:" ah..no..vols dir?". I el cony de YY va i diu: "És que ahir portava el gos aquí assegut i es va marejar i va vomitar"..

Quèèèèè!!!??? Me cagun la puta! porto 10 minuts respirant eflubis de rojat de putu gos!?!? i a més em dius que va rojar on estic assegut?? quin fàstig! la veritat és que el que no em passi en aquest racó del món no em passarà enlloc. O és que algú mai s'ha assegut damunt d'un rojat fresc de gos??

Cuideu-vos

Aires del Montseny

Rotllo Doctor en Alaska vaig pululant pel món fins fer cap un ombrívol poble a la falda del Montseny. Si jo fos Davi Lynch i no un pobre contribuent ras, crec que aprofitaria per rodar alguna epílog de Mulholland Drive i Twin Peaks aquí. No perquè cregui que existeix cap relació argumental entre la meva vida i aquesta peli i sèrie, només és que no he entès mai els arguments de David Lynch i tampoc acabo d'entendre gaire bé l'argument de la meva vida per aquestes contrades. Possiblement la relació sigui el surrealisme bàsicament.

La cosa és la següent: es tracta de llevar-te ben d'hora al matí, baixar al metro i agafar el tren; tot això en una Barcelona càlida fins a cansar en la que pots estar a 28ºC a les 7 del matí, i un cop dins el tren iniciar un viatge a través d'isotermes que cada cop estan més juntes: 27ºC, 25ºC, 23ºC...fins arribar als 11ºC ò 12ºC habitals de cada matí a les 8h aquí on sóc ara; però no me n'he de fer mala sang perquè només som a l'octubre i ja m'han dit que l'any passat al novembre estaven a -5ºC alguns dies al matí. Així que l'argument de Doctor en Alaska crec que cada dia m'escau més, sobretot per la part de "Alaska".

El surrealisme continua un cop abrigat i adaptat a la temperatura; i és que el tren em deixa a més de 5 km d'allà on he d'anar, exactament al mig del bosc, metre amunt, metre avall. De manera que has d'agafar un caminet, pujar a la carretera i esperar a que allà algú et reculli.

El dimarts estava a l'estació aclimatant-me quan vaig sentir un cotxe que s'apropava amb música màquina a tot drap. No vaig girar el cap, però (gràcies a l'efecte Doppler) vaig notar que s'aturava. No vaig donar-li més importància fins que vaig sentir una fina veueta que em preguntava: "Dónde va?!"

No vaig donar-me per aludit en un primer instant, però en insistir la fina veueta, va aconseguir cridar la meva atenció. Vaig girar el cap i vaig veure que des d'un Peugeot205 de l'any 80 una dona d'edat avançada es dirigia a mi entre batecs i batecs d'un subbouffer (o com s'escrigui) absolutament sobredimensionat per la mida del cotxe en el que es trobava.

Vaig respondre-li, a viva veu per superar els espetecs dels "xumba-xumba" que emetien els bafles del cotxe, que anava a Palau i em va dir amb un graciós accent peruà:

"Pués suba nomás, que le llevo!".

Vaig arribar a l'institut a l'hora, dins una carraca amb música a tot drap; i mentre baixava del cotxe la dona em va comentar:

- Ahorita mismo me voy a la farmássia porque tengo un doló de cabeeesssa..

Jo no vaig gosar, perquè m'havia fet un favor i no volia afendre-la, però vaig estar a punt de respondre-li:

- no me extranya, con la música que lleva...

Però ves a saber, potser el bacalao la feia ser més bona persona i per això feia favors altruïstament a pobres desamparats com jo.

Pel que fa a la feina, no té desperdici. La fauna que hi predomina és, si més no, curiosa. No sé si és el fet de passar-me 3 hores al tren cada dia, però em fixo (encara més de l'habitual) molt en tothom i els diagnostico dins la meva pròpia escala de patologies diverses; i aquí dalt, de divesitat n'hi ha molta.

Confiem en que, de moment, no se me n'encomani cap altra que l'encostipat que ja duc a sobre...que déu n'hi dó.

He arribat a pensar que això dels mega constipats potser és una maledicció que el Montseny fa pagar a tots aquells que, com jo, hem pensat: "estic al cul del món" tan aviat com hem posat els peus a terra en aquestes contrades.

Doneu-me ànims!..i Frenadol!

Nous descobriments

Avui comparteixo amb vosaltres un nou descobriment del món de la música que he trobat remenant per el gran calaix de sastre que és el Youtube. El senyor en qüestió es diu Estanislau Verdet i el mega hit: "Som tots uns desgraciats"; però n'hi ha d'altres com: "M'agradaria ser un Lemür" on hi apareixen frases com : "m'agradaria ser un llimac i babejar amb dignitat, no com un merda"....GENIAL!!! L'acabo de descobrir i ja en sóc un fan!

Personalment no m'agrada gaire el hip-hop; però això val la pena! Escolteu be la lletra, és boníssima...fins i tot diria que podria estar llegint algun dels posts que hi ha per aquí penjats jeje.

Algú va dir que la música catalana estava de baixa? el que passa és que no som amples de mires i quan parlem de música catalana ens limitem a pensar en el famós rock català que es queda amb Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Sau, Sangtraït i els Pets; i tota la colla de pseudogrups pseudoconeguts que van fer-se un lloc pujant al carro d'aquests cinc grups punters però, que de fet, mai no van arribar ni arribaran a estar al seu nivell; amb l'excepció, potser, dels Antònia Font.
Doncs resulta que en estils menys ortodoxos hi ha gent tan bona com l'Estanislau Verdet, amb lletres divertides i música amb una bona harmonía i molt molt digestiva. Us convido a no quedar-vos només amb el video que aquí us penjo i a buscar més material d'aquest paio, perquè val molt la pena!

La veritat és que aquest bitxo raro és digne d'anar-lo seguint; frases com: "he tornat a sortir amb l'inhalàmbric en comptes del mòbil" són pura poesia friki que valen molt la pena i que cal que ressonin amb estridència a través dels altaveus dels vostres ordinadors, ja siguin PC's o MAC (em moria per escriure una frase com aquesta)i alguna cosa em diu que es convertirà en el cantautor fetitxe del Goblin. Per cert, algú sap on es pot trobar una disfressa d'òs panda desinflat com la que porta el bò de l'Estanislau?

Tot s'hi val

"Poca feina? Fes-te un blog!" Aquesta frase, títol d'un post d'un blog amic, altrament mooooolt recomanable (Maybe someday) m'ha fet recordar quin va ser el motiu de fons que em va dur a fer aquest blog. I donat que la situació actual no dista gaire d'aquella situació primigènia he decidit que he de començar a reengegar tot això i anar escribint sovint. A més, no cal que t'hagi passat res especialment espectacular per escriure, ni tan sols cal que tinguis un tema. Per exemple...avui fa fred, oi? doncs, comencem a divagar sobre el tema...

De sobte, així sense avisar, et lleves i dius: "cony! quin fred que fot avui"; i aquesta sensació física de sobte es tradueix en una sèria de reaccions fisiològiques com l'enduriment dels mugrons, la contracció dels genitals i que se't posi la pell de gallina. És impressionant! tot sol, automàticament succeeix.

La pell de gallina diuen que és per disminuir la superficie del cos que queda exposat a l'exterior i, per tant, fa que tinguis menys fred; la contracció dels genitals succeeix per acostar els testicles (en llenguatge tècnic en diríem "pilotes" o "ous") al cos i mantenir-los a una temperatura de maduració espermàtica correcta; i els tremolins consisteixen en contraccions ràpides de la musculatura encaminades a generar calor; però....¿per què es posen tiessos els mugrons?

Algun expert en el tema segurament us donarà una resposta tècnica del pal fisiològic que sonarà convincent, però jo tinc una teoria diferent al respecte i que, crec, és més encertada:

Un mugronet a punt per tallar vidre vindria a ser com un petit cartell de neons que diu: "Vine i toca'm". Així a primer cop d'ull pot semblar fred, valgui la redundància, de broma fàcil i babós; però res més lluny de la veritat. Compte amb els mugrons tiessos amics!! són una trampa mortal! són la viuda negra de l'atracció sexual!! perquè el que genera un "vine i toca'm" tetal (tetal: adv. Relatiu a la teta) és un contacte físic que, lluny de cercar el plaer sexual més immediat, el que busca és, simple i planament: Calor.

El noi o noia amb empinament tetal absorvirà la calor del palmell de les teves mans i de les puntes dels teus dits. L'empinament tetal és una trampa mortal encaminada a absorvir la vostra calor en benefici del subjecte tetalment empinat/ada sota l'engany d'una bona magrejada. L'energia ni es crea ni es destrueix; es transforma, es transfereix; i els mugrons empinats són grans centres transmissors de calor, d'energia que en qüestió de segons poden deixar les mans gelades d'aquell qui els toca...i ja sabeu el mal que fa quan et fots un cop en un dit que tens glaçat...

Així que quan vegeu un mugró tiessu, fixeu-hi bé els ulls, però amb les mans quietes! que malgrat que per contacte refreda les mans, a través de la vista escalfa el cos.

I recordeu: "teta que la mano no cubre, no es teta sino ubre"...i és que en el tema tetal també hi ha armes de destrucció massiva.

Has d'escriure alguna cosa

"Has d'escriure alguna cosa" em repeteixo cada vegada que faig un cop d'ull al blog, però resulta que hi ha èpoques que són notablement menys prolífiques que d'altres i en les que sembla que prèmer les lletres del teclat de l'ordinador requereixi un esforç titànic.

En defensa pròpia he de dir que no fa tant que no escric, de fet vaig penjar un post nou no fa gaire però va ser bastant efímer i aviat es va despenjar per motius diversos. D'altra banda he de reconèixer que havia promès un post sobre com havia anat al viatge a Londres i que no l'he fet. No us penseu que encara segueixo allà, que va! fa 1 mes que vaig tornar, el que passa és això que dic, que hi ha èpoques en les que escriure requereix esforços titànics.

Això fa pensar una mica. Segurament si la meva vida fos..què et diré ara...com la del James Bond, cada dia podria escriure pàgines i pàgines, de manera que, per una senzilla regla de tres dedueixo que la meva vida, més aviat, s'assimilaria a la d'algun animal del zoo. No sé, trieu el que vulgueu, qualsevol m'està bé. Jo triaria el Tigre, no per la majestuositat del felí en qüestió sinó per que està rallat.

Mira, ara el viatge a Londres em vindrà que ni pintao per escriure alguna cosa. Allà va:

El cas és que Londres és molt gran. I hi ha moltes coses a veure, però sobretot moltes coses a viure. Suposo que molts de vosaltres ja hi haureu anat algun cop i que ara us descobriré la sopa d'all, però m'és igual, necessito treure'm de sobre la pressió d'escriure alguna cosa nova.

Doncs com deia, hi ha molt per viure...i no em refereixo a llocs com Camden o el Soho; estic pensant en el transport públic. Naltrus estàvem en un hotel un pèl allunyat del centre i cada dia ens movíem en metro i/o bus a oysterazo limpio*, i la veritat és que és molt curiós. És curiós perquè si vas a la City veuràs que tothom va entrajat com si anés de casament; si vas a Camden veuràs que tothom va tirat com si anés a okupar, vomitar, pegar i graffitejar alguna cosa, i si te'n vas a Westminster veuràs que tothom porta una càmara de fotos i és guiri. La gràcia del metro i/o bus és que tot això ho tens junt en un sol vagó; i la mescla és, poc o molt curiosa. Perquè pots trobar-te assegut entre un kinki i un gentleman que mútuament s'estan ignorant però que són ben conscients de que hi ha l'altre al costat; i mentre l'un rebutja ideològicament a l'altre, tinc la sospita, que, simultàniament, cada un desitjaria estar en el lloc de l'altre.

Filosofia d'anar per casa a banda, a Londres s'hi menja fatal. No és culpa dels xefs ni dels productes, estic segur que la iaia va allà a fer una truita i li queda dolenta...deu ser algo ancestral de la zona; ¿existeix la genètica geogràfica? no sé com dir-ho. És com la incapacitat dels noruecs de ballar la dansa del ventre...Allà no s'hi pot menjar i ja està. No és culpa de ningú.

Alguns de seguida caureu en el tòpic i pensareu que el que sí s'hi pot fer és beure. Doncs tampoc. La birra és aigua amb gas. Els guiris són delicats i no beuen birra de més de 3º i això fa que la desitjada "Pinta" esdevingui un gran got torturador impossible de buidar...ah! i per si algú té la il·lusió de menjar el típic fish&chips, podeu anar a la Sirena i agafar uns lloms de lluç arrebossat, d'aquells que l'arrebossat fa 2cm; li poseu maonesa i unes patates i voilà! Welcome to London!

Malgrat tot, val molt la pena anar-hi perquè, com va dir aquell:

Osti tu! això d'aquí és el futuru!

*NOTA PER A PROFANS: A Londres pots comprar una targeta que et permet viatjar en transport públic lliurement per la ciutat tants camins com vulguis; i aquesta targeta rep el nom de oyster. Ale, ja està, un toc pedant al blog.