Home, sweet home...

Senyores i senyors: ja tinc pis!

Ja tinc el meu propi zulo en el qual és possible fregir un ou ferrat mentre t'estàs assegut a la tassa del wàter llegint el pronto.

Efectivament les dimensions del pis deixen bastant que desitjar, però per el demés està prou bé: electrodomèstics, sofà, dues habitacions, etc.

El que no em convenç gens és la tia de la immobiliària que me l'ha col·lat. És una rubiadebote de quaranta i tants que cada matí passa hora imitja davant el mirall intentant corregir-ser per aparentar-ne dinou; cosa que no aconsegueix. Per sota dels 3cm de "pote" que porta a la cara se li poden intuir dues grans bosses sota dels ulls, d'aproximadament de litre i mig cada una el que li confereix certa aparença de Basset.

El cas és que després de firma un pre-acord (això de llogar un pis és més complicat que fitxar el Tierry Henry) ara m'han dit que no estarà disponible fins el gener. Clar, això no m'ha molat. I no m'ha molat que dissabte em diguessin que estaria disponible en "uns dies" i que ahir ja fos "un mes i mig". De manera que aquest matí, m'he dutxat, m'he vestit (predominantment de negre) m'he posat les ulleres per donar-me un aire més seriós, i me n'he anat cap a l'oficina (a l'altra punta de barcelona) tot articulant mentalment el discurs que els deixaria anar quan entrés per la porta.

Quan hi he sigut al davant m'he arromengat les mànigues, m'he escurat la gola i...cap dins!

Us estalvio els detalls. Bàsicament els he dit que em sentia enganyat, que entre "uns dies" i "un mes i mig" hi havia una substancial diferència tant qualitativa com quantitativa; que volia entrar al pis abans del dia 15 de desembre i que si no ho aconseguien m'estariem putejant, cosa que no els convenia ja que jo era el dels calés.

No sé si ha sonat convincent o no, perquè tot això ha estat pronunciat amb veu tremolosa, però, almenys, jo m'he quedat més tranquil.

Així que bé, de moment encara no sé si tinc pis o no tinc pis. Si tinc pis aviat o si el tinc l'any que vé o si no tinc pis i a sobre he perdut la pasta que ja he pagat a mode de reserva. Però buenu, tot això són nimietats si, com m'ha passat a mi, després de fotre la bronca et quedes ben a gust, i amb la personalitat reforçada en veure com la senyora Basset s'acollonia davant la teva presència en negre i, sobretot, amb ulleres d'iltel·lectual.

Com trobar pis a Barcelona i no morir en l'intent.

Intento concentrar-me per escriure mentre al passadís una mena d'abort que, déu sabrà per què, va aconseguir sobreviure, està muntant l'espectacle escridassant a tothom mentre calça una gorra bruta de gairó que es pensa que li queda genial quan el que ralment fa és etiquetar-lo amb el qualificatiu de: "seràsimbècilniñatodemerda"...

Buenu, odi irracional cap a certs especímens a banda, les darreres setmanes han estat una mica estressants degut al fet d'estar buscant pis a Barcelona per escapar-me de ca la iaia (llegir "A Bolívia vull anar").

La veritat és que hi ha molt mercat ara mateix, però també és cert que els pisos volen; ja sigui perquè la gent s'ha llançat al lloger en veure que era impossible l'opció d'una compra, ja sigui perquè les agències, perdó, volia dir: les PUTES agències, s'han llançat com mosques a la merda per tornar a fer el seu agost.

El cas és que, ja sigui a través d'agència, ja sigui a través de particulars, quan te'n vas veure un pis vius una situació bastant incòmoda; en especial si, com jo, busques un pis moblat perquè preveus una estada més o menys curta.

Quan entres a visitar un pis moblat, la primera pregunta que et vé al cap és: "Qui collons hi vivia aquí?" la segona és: "Vols dir que aquesta habitació no l'he vist en alguna peli porno?"... i la tercera apareix per sinèrgia de les dues anteriors: "Representa que he de dormir en aquest matalàs/sofà/dutxa...etc?".

No sé quina falera té la gent per les cortines de gassa fúcsia, o per les pintures de colors lila o verd kiwi (que coneixent la meva tendència intrínseca a la migranya resultaria un suïcidi)...i què me'n dieu de les habitacions sense finestres?

- No , és que aquí hi dormia el meu germà deforme Slot...

És que no hi trobo cap altra expicació tu...ai no sé.

D'altra banda m'agradaria arribar-me un dia al gremi/col·legi d'arquitectes de Catalunya i preguntar-los si el fet de posar finestres en cel oberts encarades a les canonades de plom de fa 200 anys té algun avantatge tècnic que desconec, però el cert és que Barcelona n'és plè!. És fantàstic, et lleves el matí, obres la finestra i enlloc de sentir els ocellets cantant i l'olor d'herba sents les rates xisclant i l'olor del cagalló que llisca a dos pams de la teva cara per dintre de la canonada que tens al davant.

Tot plegat és prou depriment com per no trobar tant tètric el fet de viure amb la iaia i la "Inri".

De totes maneres seguiré buscant, i la veritat és que ja he ampliat una mica més els meus criteris de cerca i ja miro també pisos sense moblar. Fotre un IKEAzo o un Expomobiazo tampoc surt tan car si així t'assegures de que les úniques ladilles que et trobaràs al sofà són les teves...glups!

Desitjeu-me sort!

Road to the White House

Avui és un dels dies més importants a la nostra vida; com cada vegada que canvia el cul que seu a la cadira del Despatx Oval.

Malgrat tot, tot un reguitzell de persones amb ànima de "pro-" es neguen a reconèixer-ho escudant-se darrere d'un antiamericanisme fàcil. Avui ja he sentit un parell de cops la frase:

- A mi m'és igual, jo sóc totalment antiamericà/na (donar entonació de pedant en llegir la frase, del tipus: "jo estic per sobre de tot això")

Realment no sé què vol dir ser antiamericà/na, i malgrat no saber-ho em costa d'entendre que algú pugui ser antiamericà o antiamericana...i menys si els seus arguments són el fast food, o polítiques errònies dels darrers anys.

El cert és que si el fast food s'ha escampat per tot arreu és perquè els altres països babejem amb el que fan els americans i els obrim la porta; i si babejem amb el que fan els americans és per alguna cosa. Perquè són una de les democràcies més antigues; perquè són una de les majors potències econòmiques, perquè són (sí, ho són!) els responsables d'inombrables processos de pau, perquè són els responsables de l'estabilitat que hi ha hagut al món els darrers 50 anys...

Algú podrà pensar que també són els responables del canvi climàtic perquè són un dels països que més contaminen, però qui estigui lliure de pecat en aquest sentit, que tiri la primera pedra. Altres diran que també són els culpables de l'actual escalada de violència fruit de la seva invasió de l'Iraq, o que es passen la resta del planeta pel forro perquè es pensen els millors...

Per què són tan importants per a tots nosaltres aquestes eleccions d'avui? Per què és tan important que en 24h Barack Obama o John McCain arribin a la Casa Blanca? doncs perquè depenent de qui guanyi, totes aquestes coses negatives podran canviar radicalment; i agradi o no agradi; se sigui antiamericà/na o no se'n sigui, no hi ha volta de full: el que passa a Washington, ens afecta a totes i a tots.

Aquestes són les autèntiques eleccions en les que ens hi juguem el futur. Oblideu-vos de la Carrera de San Jerónimo i del Parlament de Catalunya...i fins i tot de Brusseles perquè cap d'aquestes institucions no fa res sense estar mirant constantment de reüll el que passa als EUA. Que mani qui vulgui a Espanya, que la nostra economia, la nostra seguretat, el nostre futur en definitiva, està subeditat al que succeeixi avui a Amèrica. Per això és un dels dies més importants en la nostra vida; perquè avui es pot decidir el futur del món fins l'any 2016...i això és molt de temps.

El personatge més important del món està apunt de canviar; i si els presagis són certs, per primer cop, aquest serà un home de raça negra; una raça que ha estat discrimada als EUA, de forma explícita, fins fa 40 ò 50 anys; i avui, Barack Obama, és apunt de convertir-se en president. ¿Algú es pot imaginar una situació similar a Espanya per exemple? que d'aquí 20 anys hi hagi un president musulmà?...o per no anar tant a l'extrem. Tan antiamericans que som, i tant que en despotriquem; mirem-nos el melic: ¿Algú s'imagina un president d'Espanya català? Si parlem de països repugnants, no cal trevessar l'Atlàntic per trobar-ne. La major part del borrissol es queda al melic.

VOTE FOR BARACK OBAMA!

A Bolívia vull anar!

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

El catxondo del guionista em tenia guardat un cop amagat per alterar, desmanegar, desorganitzar...etc una mica més la meva vida! De sobte i com qui no vol la cosa, el destí se les ha manegat per acabar fent-me compartir pis amb una senyora Boliviana que es diu Íngrid (nom impronunciable per a totes aquelles persones majors de 70 anys).

L'Íngrid és de Bolívia, però no és d'aquelles que porten aquella mena de bombín al cap, és més moderneta pobreta i fins i tot porta piercings. Però la cosa no deixa de ser surrealista; tot i que reconec obertament que si dugués el vestit típic del seu país la cosa ja seria la bomba; semblaria que esic vivint a Port Aventura.

El cas és que els meus tiets (persones que dia a dia se'm mostren com gent de més baixa reputació) per tenir la consciència tranquil·la i no haver de moure els seus vetustos cossos obesos per travessar el carrer, han agafat aquesta noia perquè es faci càrreg d'una àvia en post-operatori amb la que estic vivint. De manera que, de retruc, m'han enxufat la boliviana a mi també.

Fins aquí vale, no deixa de ser curiós, però vale. El pitjor és que aquesta noia s'està a casa (de la iaia) 24 h al dia, és a dir, que dorm allà. I casa la iaia no es caracteritza per les seves dimensions faraòniques precisament; i només hi ha un lavabo que, per a més inri (així és com la iaia anomena a la noia) no té baldó a la porta. No crec que la noia tingui l'afició d'anar obrint portes quan la gent està cagant, però un accident pot succeir a qualsevol! No sé tu, una mica raro tot plegat.

Jo intento donar-li conversa a la noia, que està molt cohibida, clar. Però els propers dies anirà a millor perquè ja li vaig ensenyar on guardem el vi i li vaig dir:

- Saca el vino para cenar mujer!, que ya verás que después se duerme mejor.

I a fè de món que deuria dormir prou bé la Inri perquè es va fotre tant vi com jo i un servidor se'n va anar al llit fotent unes "S" bastant importants...és que beure ofega les penes..i si no, te les distorsiona prou com per no pensar-hi durant unes hores.

Ai senyor....algú sap d'algun pis que es llogui per Barcelona??

Help!

Quines coses

Seguint l'exemple del blogger ign77 (Orange feelings, també molt recomanable), us explico una mica les experiències surrealistes que dia a dia van colpejant-me en aquest racó de Catalunya on les muntanyes són altes, els matins freds i la gent bastant especial...

El dimarts passat vaig veure l'òstia més gran del món mundial; una òstia digna de ser number one del you tube, una òstia majúscula una òstia d'aquelles que et fan tapar els ulls, d'aquelles que, en veure-la, fan que se t'escapi un: "Oupgghhh!!!"

Era l'hora del menjador i pujava de la sala de profes cap al departament després d'haver dinat. Just quan encarava el passadís del primer pis, on hi ha el departament, vaig quedar-me uns instants mirant per la finestra com jugaven a futbol els cadellets; i mentre gaudia d'aquests instants de pau i de silenci dins el centre, en un angle pervers de la meva visió, en un punt no excessivament enfocat (per desgràcia) vaig veure un moviment estrany, us explico:

Hi havia un grupet de nenes assegudes en dos bancs de fusta amb respatller que havien posat un davant de l'altra i que estaven situats paral·lels a la pista de ciment on hi ha els camps de futbol i de bàsquet. Total, que una de les nenes, l'anomenarem XX, es va posar dreta en un dels bancs (el que estava de cara a la pista de ciment), i amb un gràcil moviment va saltar per sobre del respatller del banc que tenia al davant (d'esquena a la pista de ciment) amb la mala fortuna d'ensopegar amb el respantller d'aquest i precipitar-se, traçant un perfecte arc de cirfumferència amb el fron a l'aire, directe de cara cap a la pista.

Qualsevol de nosaltres hauria parat el cop amb les mans, però els nens de l'ESO són molt especialets i ella deuria pensar: "Ui no! que amb les mans em pentino! millor parar el cop amb el jeto"...el resultat us el podeu imaginar. Espectacular!

Aquest matí he viscut una altra experiència una mica més asquerosa:

Quan baixo del tren he de pujar a la carretera a fer autostop perquè algú em porti fins l'institut, que està a uns 5km. Cada dia passa algun company que et recull i et porta fins allà.

Aquest matí m'ha recollit un company que anomenarem YY amb el seu 4x4; molt agraït, evidentment, he pujat al cotxe i mentre el "bon dia" de rigor i tal, que noto una fortor una mica estranya dins el cotxe. En un principi no li dono més importància, penso: "cony, quina olor més rara", però a mida que passaven els minuts allò era cada cop més insuportable...se m'ha col·lapsat la pituïtària i casi em marejava i tot...YY anava xarrant a la seva bola escoltant Catalunya Ràdio mentre a mi se'm posaven els ulls en blanc. No sé si ha estat per l'evidència de les bàsques que em venien o què, però al final YY ha deixat anar, com qui no vol la cosa:

"Potser noteu una mica d'olor rara" i jo que penso: "¿¿una mica?? joder! estic apunt de desmaiar-me"...però clar, he respost un correcte:" ah..no..vols dir?". I el cony de YY va i diu: "És que ahir portava el gos aquí assegut i es va marejar i va vomitar"..

Quèèèèè!!!??? Me cagun la puta! porto 10 minuts respirant eflubis de rojat de putu gos!?!? i a més em dius que va rojar on estic assegut?? quin fàstig! la veritat és que el que no em passi en aquest racó del món no em passarà enlloc. O és que algú mai s'ha assegut damunt d'un rojat fresc de gos??

Cuideu-vos

Aires del Montseny

Rotllo Doctor en Alaska vaig pululant pel món fins fer cap un ombrívol poble a la falda del Montseny. Si jo fos Davi Lynch i no un pobre contribuent ras, crec que aprofitaria per rodar alguna epílog de Mulholland Drive i Twin Peaks aquí. No perquè cregui que existeix cap relació argumental entre la meva vida i aquesta peli i sèrie, només és que no he entès mai els arguments de David Lynch i tampoc acabo d'entendre gaire bé l'argument de la meva vida per aquestes contrades. Possiblement la relació sigui el surrealisme bàsicament.

La cosa és la següent: es tracta de llevar-te ben d'hora al matí, baixar al metro i agafar el tren; tot això en una Barcelona càlida fins a cansar en la que pots estar a 28ºC a les 7 del matí, i un cop dins el tren iniciar un viatge a través d'isotermes que cada cop estan més juntes: 27ºC, 25ºC, 23ºC...fins arribar als 11ºC ò 12ºC habitals de cada matí a les 8h aquí on sóc ara; però no me n'he de fer mala sang perquè només som a l'octubre i ja m'han dit que l'any passat al novembre estaven a -5ºC alguns dies al matí. Així que l'argument de Doctor en Alaska crec que cada dia m'escau més, sobretot per la part de "Alaska".

El surrealisme continua un cop abrigat i adaptat a la temperatura; i és que el tren em deixa a més de 5 km d'allà on he d'anar, exactament al mig del bosc, metre amunt, metre avall. De manera que has d'agafar un caminet, pujar a la carretera i esperar a que allà algú et reculli.

El dimarts estava a l'estació aclimatant-me quan vaig sentir un cotxe que s'apropava amb música màquina a tot drap. No vaig girar el cap, però (gràcies a l'efecte Doppler) vaig notar que s'aturava. No vaig donar-li més importància fins que vaig sentir una fina veueta que em preguntava: "Dónde va?!"

No vaig donar-me per aludit en un primer instant, però en insistir la fina veueta, va aconseguir cridar la meva atenció. Vaig girar el cap i vaig veure que des d'un Peugeot205 de l'any 80 una dona d'edat avançada es dirigia a mi entre batecs i batecs d'un subbouffer (o com s'escrigui) absolutament sobredimensionat per la mida del cotxe en el que es trobava.

Vaig respondre-li, a viva veu per superar els espetecs dels "xumba-xumba" que emetien els bafles del cotxe, que anava a Palau i em va dir amb un graciós accent peruà:

"Pués suba nomás, que le llevo!".

Vaig arribar a l'institut a l'hora, dins una carraca amb música a tot drap; i mentre baixava del cotxe la dona em va comentar:

- Ahorita mismo me voy a la farmássia porque tengo un doló de cabeeesssa..

Jo no vaig gosar, perquè m'havia fet un favor i no volia afendre-la, però vaig estar a punt de respondre-li:

- no me extranya, con la música que lleva...

Però ves a saber, potser el bacalao la feia ser més bona persona i per això feia favors altruïstament a pobres desamparats com jo.

Pel que fa a la feina, no té desperdici. La fauna que hi predomina és, si més no, curiosa. No sé si és el fet de passar-me 3 hores al tren cada dia, però em fixo (encara més de l'habitual) molt en tothom i els diagnostico dins la meva pròpia escala de patologies diverses; i aquí dalt, de divesitat n'hi ha molta.

Confiem en que, de moment, no se me n'encomani cap altra que l'encostipat que ja duc a sobre...que déu n'hi dó.

He arribat a pensar que això dels mega constipats potser és una maledicció que el Montseny fa pagar a tots aquells que, com jo, hem pensat: "estic al cul del món" tan aviat com hem posat els peus a terra en aquestes contrades.

Doneu-me ànims!..i Frenadol!

Nous descobriments

Avui comparteixo amb vosaltres un nou descobriment del món de la música que he trobat remenant per el gran calaix de sastre que és el Youtube. El senyor en qüestió es diu Estanislau Verdet i el mega hit: "Som tots uns desgraciats"; però n'hi ha d'altres com: "M'agradaria ser un Lemür" on hi apareixen frases com : "m'agradaria ser un llimac i babejar amb dignitat, no com un merda"....GENIAL!!! L'acabo de descobrir i ja en sóc un fan!

Personalment no m'agrada gaire el hip-hop; però això val la pena! Escolteu be la lletra, és boníssima...fins i tot diria que podria estar llegint algun dels posts que hi ha per aquí penjats jeje.

Algú va dir que la música catalana estava de baixa? el que passa és que no som amples de mires i quan parlem de música catalana ens limitem a pensar en el famós rock català que es queda amb Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Sau, Sangtraït i els Pets; i tota la colla de pseudogrups pseudoconeguts que van fer-se un lloc pujant al carro d'aquests cinc grups punters però, que de fet, mai no van arribar ni arribaran a estar al seu nivell; amb l'excepció, potser, dels Antònia Font.
Doncs resulta que en estils menys ortodoxos hi ha gent tan bona com l'Estanislau Verdet, amb lletres divertides i música amb una bona harmonía i molt molt digestiva. Us convido a no quedar-vos només amb el video que aquí us penjo i a buscar més material d'aquest paio, perquè val molt la pena!

La veritat és que aquest bitxo raro és digne d'anar-lo seguint; frases com: "he tornat a sortir amb l'inhalàmbric en comptes del mòbil" són pura poesia friki que valen molt la pena i que cal que ressonin amb estridència a través dels altaveus dels vostres ordinadors, ja siguin PC's o MAC (em moria per escriure una frase com aquesta)i alguna cosa em diu que es convertirà en el cantautor fetitxe del Goblin. Per cert, algú sap on es pot trobar una disfressa d'òs panda desinflat com la que porta el bò de l'Estanislau?