No al transvassament!

Assisteixo estupefacte a una recent guerra, fins ara inèdita entre les comarques catalanes, deguda a la extrema sequera a la que ens enfrontem tot just quan falten dos mesos per arribar a l'estiu.

Les conques del Ter i del Llobregat, de les que s'abasteix la metròpoli de Barcelona, estan seques i els seus pantans es buiden com es buida una banyera quan en treus el tap; i els de can Fanga s'han posat nerviosos i, com aquell soldat cagat de por que surt corrent de la trinxera disparant a tort i a dret sense apuntar enlloc per poder arribar a un altre refugi, el govern comença a llançar propostes, tan poc certeres com les bales del soldat desesperat.

D'entre totes (les dessaladores també tenen tela, però de moment no en dic res), les propostes de trasnvassament d'aigua de l'Ebre o del Segre, em semblen les més desafortunades, inviables i immorals.

Resulta però que a can TV3, a can Catalunya Ràdio, a can RAC1 etc etc (i per extensió a la gran majoria de la seva audiència, Barcelona) el tema del criteri, de la ideologia, de la personalitat, del saber estar, del mantenir l'opinió amb les seves conseqüencies, és a dir, els principis, els han oblidat. I si fa uns anys tots a una ens encoratjàvem perquè el PP no portés l'aigua de l'Ebre a Múrcia, ara els tarragonins i els lleidatans som tractats d'insolidaris per oposar-nos a que aigua d'aquí es porti a Barcelona.

És tal el nivell de crispació que s'està creant que l'altre dia al programa dels matins de TV3 un contertuli va dir textualment:

"No ens volen donar aigua, als de Barcelona no ens volen ni veure però després bé que volen els euros de Barcelona!"

I ningú no el va replicar.

Euros de Barcelona?? ostres, jo els que utilitzo són els euros de la UE, no sabia que Barcelona tenia moneda pròpia, però sabent-ho, si me n'ofereixen no n'acceptaré perquè naltrus utilitzem els euros de la Unió Europea i a les botigues no n'accepten d'altres.

Trobo vergonyós, vorejant l'insult que se'ns digui que som uns insolidaris...però com poden?? Econòmicament parlant, la província de Tarragona és la que més ha crescut en els darrers anys, i crec que som prou autosuficients com perquè un contertuli de TV3 (televisió nacional de barcelona) s'erigeixi com el portaveu d'UNICEF que porta pà i eurus als pobres moribunds del sud.

I ja posats, potser que ens plantegem més coses. Que som insolidaris?? miri senyor meu, si fossim insolidaris potser hauríem de fotre una central nuclear a la diagonal i una altra a Sant Cugat perquè puguin funcionar els llumets de Nadal del Corte Inglés. Que a Tarragona som tan insolidaris que en tenim QUATRE de CENTRALS NUCLEARS, ah! i també una tèrmica de cicle convinat que quedaria monísssima al mig del Parc Güell. També els hauríem de recordar que si tant insolidaris fossim, potser hauríem d'enfonsar el Fòrum per construir-hi una refineria de petroli, perquè els cotxes de Barcelona no funcionen amb l'aire del cel...i com no paren de recordar-nos: "som 5 milions de persones que passem set"..i tant! i els seus cotxes també!

Insolidaris?? mmmm...ho dubto. Quantes sirenes té instal·lades el senyor Cuní prop de casa seva que l'avisin en cas d'accident químic? nosaltres moltes...vivim en mig del complex petroquímic més gran d'europa, ara, això sí: les seus de les empreses estan a la Diagonal contant els "euros de barcelona" que en realitat respirem nosaltres.

Tothom està d'acord en contra de la MAT, però clar, és que a Girona son rics i tenten arbres i són tan monos que ningú els diu que són uns insolidaris que s'oposen a portar electricitat a Barcelona. Collons! aquí hi ha un greuge comparatiu bastant important...no ens enganyem: des de sempre es mira al nord amb il·lusió, i al sud amb cara de fàstig, i nosaltres limitem amb Barcelona per el sud.

Voleu que siguem insolidaris? doncs cap problema: D'AIGUA, NI UNA GOTA.

Per què? perquè aquí tampoc no hi plou i perquè aquí som 500000 persones que també patim set. Potser si deixessin de regar el parc güell i que la sargantana deixés de vomitar litres i litres d'aigua cada dia, i no reguessin els jardins de pedralbes, i deixessin de regar els carrers cada cap de setmana a la 01:00h de la matinada, potser si paressin TOTES les fonts, potser si TV3 deixés de regar la gespa del seu voltant, potser si es reparessin les fuites de les canonades que perden 11000 litres d'aigua a Badalona, potser....potser llavors...però no, ens oblidem d'una cosa: això suposaria que Barcelona fos solidària amb ella mateixa i això no passa mai, bé, sí, només a la Marató...de TV3, clar.

Que bonic és el turisme!

En aquestes èpoques de l'any en que, poc o molt, tothom té uns quants dies de vacances te n'adones de l'estupidesa humana, sobretot quan t'ho mires una mica des de fora i intentant imaginar què pensaria de nosaltres una civilització extraterrestre que ens observés des de fora.

"Vacances" és un terme que deu provenir del llatí suposo però sóc molt profà en matèria lingüísitca, ara bé, no cal ser un erudit per adonar-se que de "vacances" a "vagància" no hi dèu haver massa diferència a nivell d'arrels lingüístiques. El cas és que poc a poc anem perdent de vista que les vacances són per descansar, fins arribar al punt de pensar que, potser, enlloc de "vacances" les hauríem d'anomenar "estressant-se's".

"Què faràs aquestes vacances?"-et pregunta la gent. I tu respons: "no ho sé, res". Aleshores ells, mantenint el seu centre de gravetat inmòbil llencen una mica el cap cap enrere i deixen anar un expressiu: "ah"- que sempre va acompanyat d'um: "jo me'n vaig a jordània"*

((*) Jordània, Suïssa, París, Londres, NY...tant se val)

I tu penses: "joder...sóc un pringat. Em quedaré a casa veient, una darrere l'altra totes les pel·lícules que, per l'època de l'any, són de rigor: Ben-uhr, Els deu manaments, Jesus de natzaret, Rei de reis (i tot el llarg etcètera que tots tenim en ment) mentre la gent se'n va de picos pardos per Europa!"

El cas és que després, quan estàs a casa avorrit i pensant en l'enveja que et fa la gent que se'n va por ahí, poses la tele i surt la informació del trànsit i, tot seguit, com si es dissolés en un gran got d'aigua calenta, tota l'enveja que senties desapareix:
17 km de cua a l'AP7 a Tarragona, cues interminables per facturar al Prat, vols perduts per culpa de les cues, presses corredisses...uf! de bon una me n'he salvat tu! visca la precarietat vacacional!

La gent se'n va de casa per desconnectar, per canviar d'aires, per descansar i es troben atrapats en infernals embussos de trànsit que els fan perdre mig dia de vida i mig miocardi als cors neguitosos, per arribar tard, cansats i de mal humor a un apartament en el que estaran molt menys còmodes que a casa seva i, a sobre, amb el company de feina com a veí, o amb el veí que no et cau bé al pis de sota...sempre, sempre acabes troban-te algú. I a sobre, algú que no et cau bé i que et fa veure que les teves vacances no eren tan excepcionals com creies, i que, a sobre et fa adonar que el teu gust per viatjar és tan pèssim com el del jilipolles amb el que t'acabes de trobar. Però tot això és normal, perquè recorda, tothom venia a la mateixa direcció que tu; per això hi havia l'embús!

Els que opten per l'avió pateixen un tràfec diferent, per vé que no molt més agradable. Has d'arribar a l'aeroport, que no té perquè ser cosa fàcil, i un cop allà intentar facturar les maletes abans que es tanqui l'hora d'embarcament. Falten 10 minuts perquè això passi, encara tens 4 parelles al teu davant que estan facturant fins i tot a l'agüela, i a sobre, el noi que s'encarrega del check-in és un sapastre que no sap enganxar bé les etiquetes a les nanses de les maletes i que porta mitja hora tontejant amb la companya del seu costat que, per cert, va molt més depressa fent que, la cua en la que ella despatxa vagi molt més ràpid que la teva i llavors recordes que fa una hora t'havies canviat de cua perquè veies que en la del noi hi havia menys gent...i ara entens per què!

Si no perds el vol, arribaràs al teu destí, a un lloc que no coneixes de res, amb massa equipatge i et cagaràs amb l'operardor turístic perquè l'hotel que t'han venut només s'assembla al del catàleg en els botons de l'ascensor i, a sobre, t'hauràs de passejar per els carrers d'on sigui que hagis anat a parar amb la motxilla penjada al davant perquè algú ja s'ha encarregat de dir-te que allà, hi ha molt mangui de turistes (això us ho diran d'Itàlia, Londres, Barcelona, Turquía, Egipte, etc).

En definitiva, que la gent que va de vacances se la reconeix de seguida perquè estan cremats (i no em refereixo només al color gamba típicament guiri), enfadats, perduts, i amb la motxilla penjada sobre la panxa...i el pitjor, sabent que a la tornada hauran de soportar de nou les caravanes a la carretera i el mal tràngol dels aeroports.

Imagineu-vos que sou marcianos i que des del vostre OVNI gti observeu tot això: Quan els humans tenen temps lliure per descansar es dediquen a ...patir i agobiar-se!! envair ciutats i amogollonar-se al voltant d'un plat de paella dolenta en una terrassa on passen cotxes a mig metre.... Millor no envaïm la Terra, que com descobreixin la vida extraterrestre ens monten un Marina d'Or a Plutó i col·lapsen les autopistes interestel·lars perquè, per norma general, descansar tranquils a casa, amb una cerveseta i mirant fotos de quan érem petits, no se'ls dóna bé a aquests humans...

Visca la vagància! ui...me'n vaig, que fan "Las sandalias del pescador"! Passi-ho bé!

tinc pipi

Les persones tenim la virtut de complicar-nos la vida gratuïtament de la manera més absurda escudant-nos en l'excusa de la modernitat, de ser més in o estar més a la última. Entenc que cal adaptar-nos als nous temps, evolucionar i entendre el món que ens envolta, però potser no cal dur-ho a extrems. Per exemple, quan ens decidim a anar al lavabo:

Són les 18:30h, d'aquí mitja hora començo anglès i vaig a fer un cafetó per fer una mica de temps. Entro a una cafeteria i en un petit mostrador a la meva dreta hi veig exposat un apetitós donut de xocolata. Peco. No tinc gana però la gula és una amiga plasta que sempre m'acompanya. Com que el meu propòsit a l'hora d'entrar a la cafetería era prendre un cafetó, també me'n demano un. Sec a una petita tauleta i espero a que em portin el cafè i el donut.

Al cap d'una estona m'agafen ganes d'anar a fer un riu; ens passa sovint a les persones, i senyalant una porta que queda a la meva esquerra pregunto al cambrer si aquella és la porta del lavabo. Em respon assentint amb el cap. Així que m'aixeco i entro al lavabo i davant meu em trobo dues portes. El llum està apagat i com que no conec el local no sé quin dels dos és l'urinari d'homes. Podria encentre el llum, però no m'atrau la idea de refregar la mà per la paret d'un lavabo "públic" fins trobar l'interruptor.

Solució? mirar d'aprop el cartellet i veure quin lavabo és el d'homes.

En la porta de la meva esquerra, s'hi veu un petit cartronet rectangular en el que hi ha dibuixada una figura rubbensiana nua, d'esquena, que està pentintant-se mentre es mira en un mirall.

En la porta de la meva dreta, la metixa figura, que no s'està pentinant.

Els dibuixos són molt macos, però...quin és el lavabo d'homes? Per eliminació, dedueixo que la figura que no es pentina, i encerto. Serà que els nois no ens pentinem.

Tant costa escriure "Dones" a un cantó i "Homes" en l'altre? Per què ens entestem en complicar-ho? En alguns locals et trobes un Sol i una Lluna. Molt bé, el Sol és masculí i la Lluna femení. Això és lògic perquè el Sol és una estrella i la Lluna un satèl·lit. Algun altre cop m'he trobat un Volcà. Així de primeres: lavabo d'homes o de dones? Depèn del que hi hagi en l'altra porta! i decideixes per eliminació: si en l'altra porta hi ha un cohet, una pistola, un tren...serà que el volcà és el de dones. I si el que hi trobem és un bosc, una planta, o una fruita; serà que el volcà és el d'homes.

Per quan un local en el que en el lavabo d'homes i trobem una bola vermella i en el de dones una vola taronja? Sí home sí!! la bola vermella és Mart, i la bola taronja és Venus! si està claríssim. Mart era el déu de la guerra i Venus la deesa de la bellesa; per tant, el d'homes és Mart i el de dones és Venus.

Però què cony passa!? que només vull anar a pixar coi! si vull enigmes ja llegiré el Codi DaVinci un altre cop! Que això m'agafa amb 70 anys i fluixera de pròstata i em pixo a terra! Que al darrere de la porta hi ha una tassa de wàter que fa molta pudor i en la que, segurament, hi ha una lleparada de l'última cagarada home! deixa la poesia visual per un altre moment; aquí la gent s'hi caga i s'hi pixa!

Què volen? que la caguem (mai millor dit) en resoldre l'enigma i que protagonitzem una situació violenta? no en tinc cap ganes de trobar-me de cara amb una senyora amb la faixa a mig pujar; i segur que les noies no es daleixen per trobar-se de cara un paio que juga a fer punteria al forat del pixadero i a gastar la pastilleta blava que hi posen (sí, això és el que fem).

Potser per això les noies van sempre en grup al lavabo; perquè entre totes poden decidir millor quin és el lavabo adequat.

Un gran món el dels lavabos de bar; un gran món...

Si algun dia tinc un bar propi, al lavabo de paios hi dibuixaré una gran polla! i en el de dones un tros de cony! ni eufemismes visuals ni res home! les coses clares!

Us convido a que compartiu amb mi en aquest blog els dibuixos surrealistes que us aneu trobant pel món dels bars i demés. A veure què en traiem! Mentrestant, jo portaré un orinal a la motxilla pel que pugui ser.

President Rajoy...uuusssshhh...

A mesura que van passant els dies estic adonant-me de que cada cop tinc més arguments per pensar que el PP guanyarà les eleccions del dia 9 de març; i només em va faltar veure el "debat" del dilluns per acabar d'enfonsar-me.

Abans que res, aclarir que poso "debat" entre cometes perquè crec que el que ens van col·lar l'altra nit no era un debat ni res que s'hi assemblés. Tan controlats havien d'estar els temps i tan preparats estaven els guions de l'un i de l'altre que en cap moment hi va haver discussió ni contrast d'idees; sinó que el que vam veure va ser una contraposició de monòlegs. Cada candidat exposava el seu monòleg amb interrupcions de dos minuts que l'altre candidat aprofitava per anar articulant el seu. Semblava un muntatge de l'APM fet amb fragments de diferents intervencions inconnexes i descontextualitzades. Això no és debat ni és res! això és una pantomima!..amb lo macos que eren els Gonzalez vs Aznar!

Malgrat tot, vaig treure la meva particular conclusió del "debat"; i em va sorprendre molt veure que la meva opinió contrastava absolutament amb els resultats que van fer públics els mitjans de comuniació.

Segons el meu criteri, el bon jan del Mariano va guanyar el debat a l'estil Real Madrid.
El Bambi va tenir dos moments estel·lars, sí, quan va mostrar les regularitzacions d'immigrants a partir del bonobús i quan es va preguntar com era possible que al final de la darrera legislatura d'Aznar ETA estés acabada quan després, ells mateixos, van atribuir-los l'autoria de l'atemptat de l'11-M. Això van ser dos bons partits, estil Barça (Celtic i Llevant) en mig d'una temporada gris, desenfocada i descol·locada que per a Zapatero van ser la resta de les dues hores del "debat".

En Rajoy per la seva banda, tot i caure en els dos errors que acabo de comentar, va estar molt més regular, més gris, menys estel·lar, sí. Però més efectiu. Millor preparat i amb molts més arguments. Amb un discurs molt més ferm i amb un to de veu molt menys crispat (havia pres pope en Zapatitos? estava espitós!). Va tractar sobre l'educació, immigració, imflació, atur i vivenda; temes que són els que afecten el ciutadà normal i corrent. Mentre l'altre només treia gràfics i més gràfics del seu carpessano de 4t d'ESO. Lamentable.

Li va espetar a la cara al candidat del PSOE que perquè va negociar amb ETA. Segons el meu punt de vista, una ocasió única per a Zapatero per a lluïr-se defensant la seva teoria sobre la pau; però per contra, en Zapatitos es va passar la pregunta pel forro, no la va contestar. Com si sentís ploure. Per què? perquè en el seu guió no hi entrava aquest tema i perquè no té arguments (jo sí els tindria) per defensar-se. Perquè és un titella sense idees; només uns dolços ulls blaus i cara de no haver trencat mai un plat, que fan guanyar vots.

Rajoy parlava de la (encara) vigent legislatura, i Zapatero saltava parlant de fa 4 anys enrere. Parlant de l'11-M, de les teories de la conspiració i anunciant amb traca i platerets que sí, que efectivament, si no hagués estat pels atemptats de l'11-M, ell no hauria guanyat aquelles eleccions. Donant a entendre que les argumentacions esgrimides pel PP els dies previs al 14-M del 2004 sobre aplaçar les eleccions, estaven fonamentades.

En Zapatero, segons el meu punt de vista, es va destruir. No només políticament, sinó també la seva imatge de TALANTE. Interrompia continuament, amb frases repetitives de nen de 5 anys: "retíralo...retíralo...retíralo"..uf!

No sé com païr-ho això. El cor em diu que tant de bò no governi el PP, però el cap em diu que el Senyor de los ilillos està molt més preparat que el senyor amic dels famosos bohemis adictes al gest ^.

Per acabar, una reflexió:

Des de que es va reestablir la democràcia i que a Espanya hi ha, de nou, eleccions lliures, aquest és el primer cop que el candidat a la reelecció està frec a frec a les enquestes amb el candidat de l'oposició. Fins ara sempre, sempre, el candidat a la reelecció no lluitava per repetir govern, sinó que la lluita estava en assolir la majoria absoluta: segon govern de González, majoria absoluta. Segon govern d'Aznar, majoria absoluta.
Mireu com estem ara. Frec a frec.

Aneu traïent la pols al vostre castellà perquè el 10 de març tindrem president gallec. (Tant de bò que no!)

Free Kosovo. Escac i mat.

Els darrers vint anys la realitat balcànica s’ha caracteritzat per tot un seguit de catastròfics despropòsits i vergonyes humanitàries absolutament intolerables. El caldo de cultiu generat per la convergència en un territori concret de diverses sensibilitats socials i religioses va convertir l’antiga Iugoslàvia en un camp de batalla brutal, sanguinari i despietat inconcebible en el sí d’una Europa que començava a unir-se i marcava les pautes del seu esdevenir en el proper segle XXI.
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.

El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.

Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”

I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.

Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.

Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.

Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.

Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.

Delicat, oi?

Vaga de mestres i professors

Pel proper dia 14 hi ha convocada, per part dels sindicats majoritaris, una vaga de mestres i professors en defensa de l'ensenyament públic i en contra de la nova Llei d'Educació que el Departament d'Educació vol proposar en un futur.

Presumiblement, el seguiment de la protesta serà majoritari i un percentatge molt alt dels docents de Catalunya exerciran el seu dret a vaga.

Jo aniré a treballar.

Segurament, hi haurà poca gent que estigui més a favor que jo del sistema públic d'ensenyament; i poca gent el defensarà posant-hi més entranyes de les que jo hi poso en la seva defensa. Els que em coneixeu sabeu que tota la meva escolarització ha estat en col·legis públics, i no només això, sinó que me'n sento molt orgullós.

Aleshores, per què no faig vaga si, segons diuen els sindicats, aquesta nova llei que proposen des del govern, presumiblement, encamina l'ensanyament públic cap a una privatització encoberta?

Doncs, senzillament, perquè ARA NO ÉS EL MOMENT PER FER UNA VAGA.

M'explico:

La vaga és un dret que tenim els treballadors com a mesura de força davant la patronal, o en aquest cas el govern, per mostrar el nostre desacord amb la gestió dels nostres llocs de treball i les nostres condicions laborals.

Jo estic en desacord en que es convoqui una vaga de docents ara perquè el que el Conseller Maragall ha donat a conèixer són el que en un futur serien les bases del que conformaria l'esborrany del que, en un reiterat futur, acabaria sent una proposta de llei que hauria de passar tots els tràmits parlamentaris per aprovar-se i, un cop fet això, convertir-se, ara sí, en una nova llei d'educació.

Per a més inri, aquestes bases encara estan obertes al diàleg i a les aportacions que tothom vulgui fer-hi.

Estic d'acord en que algunes d'aquestes propostes que han sortit a la llum són, si més no, polèmiques, i que poden dur a interpretacions controvertides. No entraré però a valorar-les: en primer lloc perquè segurament no n'estic prou informat, i en segon lloc perquè s'hauria d'esperar a que es publiqués un esborrany del projecte de llei, per tenir l'articulat a les mans i poder-lo valorar objectivament.

La meva protesta va encaminada cap a l'actitud dels sindicats i cap a com estan portant aquesta situació. La vaga és un dret, sí. Però també és un últim recurs. És la cavalleria pesada que no s'ha de treure a escena si no és que no hi ha més remei. I ara, no és el moment.

Quden moltíssims tràmits a fer i moltíssim temps perquè aquesta llei arribi al Parlament, es discuteixi, es puleixi i s'aprovi. Moltíssim temps que és el que els sindicats tenen per dialogar amb el govern i fer veure en què no estan d'acord.

Jo crec que fer una vaga a aquestes alçades el que fa és desautoritzar els sindicats; convertir-los en interlocutors NO vàlids i en representants nefastos pels interessos dels treballadors. Treure la cavallria pesada a aquestes altures és com dir: "no tinc arguments, no sé defensar-me, només sé contraatacar de forma desmesurada en un mal moment". I això ens deixa a tots amb el cul a l'aire de cara a futures negociacions perquè a partir del dia 14 els sindicats seran interlocutors no vàlids amb qui el Govern ja no negociarà. És a dir, si ara ja ho feia poc, imagineu d'ara en endavant...

Encara queda molt temps i encara hi ha molts cartutxos a cremar abans que aquesta llei passi els tràmits parlamentaris que en permetin l'aplicació; i una vaga s'ha de reservar fins el moment en que es té l'articulat definitiu, i com a últim recurs.

Hem llençat la cavalleria a la primera de canvi i ara ens hem quedat amb la reraguarda descoberta.

No faré vaga ara perquè no vull sentir-me còmplice de la no savoir faire dels sindicants majoritaris de l'Ensenyament. (Ens deixen amb el cul a l'aire!!)

La llei de la igualtat

Trobo que és absolutament lamentable i reprovable que es tiri endavant la Llei de la igualtat entre homes i dones.

Queda molt bonic a primera vista si no profunditzem una mica en el significat d’aquesta llei. Però si us dediqueu a pensar-hi durant un parell de minuts us adonareu que una llei d’aquest estil, l’únic que fa, és cavar una mica més fondo en l’esquerda que hi ha entre homes i dones a l’hora d’oferir igualtat d’oportunitats i igualtat de drets.

Que per llei sigui obligatori que el 40% dels membres d’una llista electoral hagin de ser dones és lamentable, incoherent, estúpid i molt misogin. Que per obligació s’hagi de tenir un 40% de dones és només una mesura per fer bonic. Simplement això. És perquè el cap de llista d’un partit polític pugui sortir a la foto de bracet de dues dones, a poder ser en bikini, al més pur estil 1, 2, 3.
És un acte d’hipocresia política; tot i que això no ens hauria d’estranyar ja que hipocresia i política haurien d’aparèixer com a sinònimes en el diccionari de la Llengua.

Realment s’està fomentant la igualtat entre homes i dones si per obligació he de posar un mínim de dones en la meva llista? Segur? Igualtat no seria que en la meva llista electoral hi anessin les persones més preparades en cada camp independentment del seu gènere? Penso que igualtat hauria de referir-se a “indiferència”, és a dir: a tenir en cada lloc de treball la persona millor qualificada; entenent com a “persona” a ésser humà, ja sigui dona o home.
Que per llei s’hagi de tenir un 40% de dones en una llista és un exercici de discriminació positiva. I no ens equivoquem; no agafem “positiva” com la paraula més important, sinó que ens hem de fixar en “discriminació” que vol dir evidenciar una diferència.

Que la llei sobre la igualtat es basi en evidenciar la diferència se’m fa poc més que incomprensible, antagònic, absurd i menyspreable.

Si realment es vol acabar amb la discriminació, si realment es vol assolir la igualtat d’oportunitats, si realment es vol acabar amb els estereotips, i sincerament crec que això és absolutament necessari perquè en aquest país les dones ocupen càrrecs de menor rang en les empreses i cobren menys que homes d’igual condició laboral pel simple fet de ser dona, el que s’ha de fer és exercir la igualtat, veure que és així, que és real i no fer lleis de cara a la galeria per poder presumir com ho fa l’empresari que té contractat un treballador amb una discapacitat!
Aquesta és una llei tan insultant per el col·lectiu femení que crec que seria necessària una mobilització en contra; és una llei altament discriminatòria, perquè el que s’està afavorint és que a les dones se les valori per el fet de ser dones i no per les seves capacitats, la seva intel·ligència i la seva preparació.

“Ets dona? Doncs et fitxo, perquè sempre queda bé. Que ets Enginyera? I què!?...com si vols ser camionera. L’important és que ets dona. Ja en tinc una per la llista, la farem secretària d’alguna cosa i au!”

Al tanto amb aquests gols que ens volen col·lar per l’escaire.
Si per assolir la igualtat hem de fer-ho a còpia de lleis hipòcrites, vol dir que estem molt endarrerits en aquest camp; i per tant, no ens hauríem de congratular de quant en som de moderns i avançats, sinó que hauríem d’avergonyir-nos-en. La llei que promouen no se la creuen ni ells, i desenganyem-nos, no tindrà cap repercussió a nivell domèstic. El cromosoma XX continuarà estant discriminat.