Euskadi. Petit racó del món on, per activa i per passiva, es passen sistemàticament pel forro els drets humans bàsics. Els uns en nom de la "llibertat" i els altres en nom de la "justícia". I al final, entre una cosa i l'altra s'ha acabat formant una estranya amalgama difícil de digerir en la que ni uns ni els altres i, sobretot, absolutament ningú pot estar-hi content.

Aquest darrer més hem pogut ser testimonis d'un nou capítol de l'etern joc de despropòsits que suposo la política estatal i comunitària amb les eleccions al Parlament Basc. Ara resulta que PSOE i PP podrien pactar a Euskadi per tal de treure del poder als nacionalistes mentre que a Madrid aquestes dues agrupacions polítiques es tiren els trastos pel cap acusant-se mútuament de frau, d'espionatge, de corrupció, de nepotisme...i les demandes judicials entre uns i altres van que volen.

En què quedem? Si ja teníem sospita de que la política d'aquest país no era més que un circ, ara ja en veiem el cartell amb lletres lluminoses que anucnia CIRCUS!

I si ens hi aturem a pensar una mica més, la cosa es torna, si cap, encara més aberrant:

La creuada del PP per il·legalitzar sistemàticament partits polítics bascos funciona com una màquina ben engrassada; i més quan el PSOE els fa de palmero.

D'acord que és indignant que responsables d'un partit polític no condemnin els atemptats perpetrats per la banda terrorista ETA; i d'acord que l'enaltiment del terrorisme suposa un delicte; però il·legalitzar un partit polític és ètic en democràcia? No ho és! no es pot il·legalitzar un partit que representa el reflex de la voluntat d'una part del poble. Quina democràcia és aquesta? Compte! perquè el PP i el PSOE sumen prou majoria al congrés com per, si volen, proposar la il·legalització del partit polític que vulguin perquè, malgrat que el poder judicial hauria de ser un òrgan independent, des que els jutges del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional són escollits a dit per els líders polítics d'aquests dos partits que cap d'aquests dos òrgans jurídics ho són d'independents.

I a més: Amb quina poca vergonya poden PP i PSOE il·legalitzar un partit polític? en base a què? al codi civil? al codi penal? ambdós inscrits en el marc de la constitució??

D'acord que l'enaltiment del terrorisme és il·legal, i no condemnar un atemptat (que ja em direu de què serveix fer-ho, però buenu) és una opció personal (recordeu la llibertat de pensament??). Però que me'n dieu de la corrupció? què me'n dieu de l'estafa? que me'n dieu del nepotisme? això són DELICTES! Sí, delictes. No parlem de si és o no políticament correcte; estem parlant de delictes. I si són els delinqüents qui manen en aquest estat de merda ja em direu a on anirem a parar. Si són els delinqüents qui il·legalitza partits per eliminar competència expliqueu-me per què ningú no se'n queixa.

Podria algun il·luminat establir una diferència significativa entre el govern espanyol i la Camorra Napolitana? Ells manen, dominen la policia, i són corruptes.

Potser hauriem de canviar el títol de la Constitució per passar a anomenar-la GOMORRA.

President Obama

Els que llegiu aquest blog des de fa algun temps ja haureu detectat la meva predilecció per Barack Obama; i tenint en compte que aquesta setmana s'ha fet la cerimònia de la seva investidura com a president dels Estats Units trobo que és molt oportú fer-ne una petita reflexió aquí.

Ja he escrit sobre els motius de la meva admiració cap aquest afroamericà que ha arribat a ser president; crec que ara toca escriure sobre els per què de les meves esperances i sobre si un home sol pot ser capaç de donar un tomb radical al funcionament del nostre decadent món.

Davant les veus dels escèptics que darrerament s'estan alçant en vers les capacitats d'Obama i en vers la frustració que, segons diuen, tots viurem fruit d'unes espectatives sobredimensionades, em veig obligat a defensar i a argumentar les meves esperances que són les de molts. Davant aquells que es deixen endur per un pessimisme que anomenen "realitat" em veig obligat a fer-los veure que és el seu propi pessimisme qui els arrossega; perquè són persones com els que ara dubten després d'haver-se alçat amb l'estandart d'Obama a les mans qui poden fer trontollar el seu projecte.

Crec que la missió de tots, americans i no americans, en aquest moment és la de confiar, la de somiar, la de col·laborar per construir aquests somnis perquè només així serà possible que entre tots ho aconseguim.

La força de l'esperança, la força de la confiança que ens projecta l'ombra d'Obama és la mateixa força que pot fer que tot això canvïi. Que la confiança que ell ens dóna es reinverteixi en els mercats; que l'esperança que ell ens irradia es reinverteixi en les nostres accions de cada dia. Perquè si el despatx Oval només està ocupat per una persona, el món el formem tota la resta i som tots nosaltres qui hem de contribuir a que aquest únic home pugui redirigir tot el nostre món cap a una direcció correcta.

Aquells qui s'anomenen escèptics jo els anomeno traïdors de la causa humana que avui ens incumbeix perquè l'assoliment d'aquesta causa depèn directament de la confiança que tots tinguem en els nostres somnis i en les nostres possibilitats. I la figura de Barack Obama ha arribat fins on ha arribat perquè molts de nosaltres, de nou americans i no americans, hem vist en ell el reflex dels nostres somnis. No posem doncs traves al seu pas perquè amb ell viatja el nostre futur.

Jo confio en ell.

Raons per envair Andorra

Andorra, el país dels pirineus! o Andorra, l'escapada!...Andorra, Andorra, Andorra, Andorra!!..joder! ni que fossin els Estats Units o la Xina; per favor!

Andorra és una petita cagadeta de mosca al mig de les muntanyes, plena de tabac dolent barat i alcohol amb els mateixos adjectius. També són aplicables els mateixos adjectius a la policia andorrana (especialista en crear tals embussos de trànsit que poden arribar a colapsar tot el putu país...que ja sabem que no es molt gran, però és que per la mateixa regla de tres tampoc poden cabre-hi tants cotxes!!), a les carreteres andorranes, a la seva política econòmica...etc.

És a dir, que realment el que hauríen de dir és: "Andorra, el país lleig, col·lapsat, dolent i barat! vine i trafica amb nosaltres!".

El lema de l'Escapada sí que té més sentit! perquè la veritat és que escapar d'Andorra és una puta quimera! com pot ser tan difícil! Collons! si hi ha una merda d'scalextric a mode de xarxa viària doncs que siguin conseqüents i que no facin pistes d'esquí sobredimensionades a les seves possiblitats d'accés, ni fotin botigues per tot arreu si no poden fotre pàrkings cony! que si volen agafar tanta gent que haguessin fotut el putu país al mig dels monegros òstia! i l'haguessin fet més ample cony! que al mig de tanta muntanya no hi cap res! i per si fos poc, els putus guàrdies de trànsit, que per cert van vestits com els basurerus de Port Aventura, encara la lien més! És matemàtic: després d'un embús de mitja hora, segur que acabes passant pel costat d'un guàrdia que va bufant el pitu com el subnormal de Torrente 2 i, a partir d'allà, ja no hi ha embús....fins que albiris el proper guàrdia a 2km que estarà liant el seu embús particular.

Putu país! Si no saben fer bé les coses que no les fotin! si la seva superfície és més petita que un pis de protecció oficial que fotin un aforamen limitat al cony de país ostia! Ah no, clar, que si no llavors no poden fer diners gràcies a la gent que trafica amb el tabac dolent i barat i el whisky i tot això.

És un país de fireta....que quina raó d'existir té? la de causar càncer de pulmó i sirrosi als seus veïns del sud? au va! i a més, la caca i el pipi dels andorrans qui la neteja? si no tenen ni depuradora!! els hi hem de rentar el cul els de baix? I una merda home!

Des d'aquí faig una crida a tothom perquè feu un boicot a Andorra! i aquells que no hi esteu d'acord, aneu a Andorra i quan veieu lo bé que us ho passeu ja us afegireu al boicot ja.

I a més, perquè això no pugui tornar a repetir-se, emplaço a tots aquells que tingueu previst viatjar a la zona properament, que cada cop que travesseu l'Aduana deixeu un totxo; per anar construint, poc a poc, una presa a la frontera i, al final, construir un embassament de mida curiosa entre Catalunya i França. Els primers dies estarà plè de cigarrets flotant...i algun cadàver, però no passa res, la majoria són portuguesos.

Col·laboreu i arreglem una mica entre tots el sud d'Europa! Andorra caca! Andorra caca!

Ara sembla que sí que si

"Any nou vida nova" sempre hem sentit dir. I gairebé sempre, al cap d'un parell o tres de dies ens preguntem: vida nova? de què?. I és que gairebé sempre passa que qualsevol dia de gener de l'any nou que tot just comença es podria dissimular sense gaire esforç en el desembre passat. Però aquest cop no; serà perquè l'any nou és realment 9 o serà per el que serà, però el cas és que per mi sí que suposarà una vida nova.

Ara sí, ja tinc unes lluents claus noves per estrenar, a punt per desvirgar els panys del meu piset nou! Si tot va bé, en qüestió d'una setmana ja estaré operatiu al cent per cent al meu nou zulo de la dreta de Riera Blanca a punt per gaudir de la llibertat en el sentit més absolut d'aquesta maltractada paraula; independència, gallumbisme gratuït i menjar saborós i molt poc sà. Veure el futbol, beure birra, no fer-me el llit....siiiiiiiiii!!!! I estudiar, clar. I preparar-me les classes, i la feina i etc. Però no vull parlar de coses tristes ara que, per fi, sembla que les coses comencen a anar-me de cara.

No puc evitar esbossar un sumriure irreprimible quan penso en la meva música, el meu tò de llum, el meu silenci, els meus llibres; perquè a partir d'ara el meu temps lliure serà, per fi MEU. La decisió de quan dino, quan sopo, què dino, què sopo, quan vaig cap a casa, quan marxo cap a Valls, quan me'n torno a la ciutat gris; tot això només ho hauré de consultar i consensuar amb mi mateix i això és quelcom al que no sé si m'acostumaré. És fantàstic!!! YUHUUUUUUUUUUUUU!!!

Ja no tinc pis!

I'm back

Reapareixo en el món dels bits després d'una llarga, pesada, penosa i estressant etapa d'unes tres setmanes on, m'ha passat una mica de tot.

El cas és que ja no tinc pis i que tot plegat ha acabat com el Rosari de l'Aurora.

Fa dues setmanes vaig quedar amb la Basset per anar al susudichu pis per fer l'inventari i tal; i el dimecres passat, mentre passejava tan tranquil·lament per via Laietana, em truca i em diu que ja ni hi ha pis ni hi ha res perquè la propietària té un problemapersonalmoltgreu i ara no pot llogar.

A mi se'm va inflar la vena del costat dret del front, em vaig arromengar, i me'n vaig anar a l'altra puta punta de Barcelona a trencar les cames a algú. Quan vaig arribar a la immobiliària no vaig voler donar la mà al senyor Enric H. (avui ja amb una denúncia en tràmit a l'Agència catalana de consum) perquè, segons vaig argumentar: "cada cop que et dono la mà acabeu donant-me pel cul" (en clara referència a quan em van dir que el ditxós pis no estaria disponible fins el mes de gener).

Us estalvio la discussió que va venir a continuació. Només comentar que va ser la més forta que jo mai hagi tingut i que, si no ens vam pegar va ser perquè no ho he fet mai...que si no li faig menjar el putu ficus (a més, amb el ramalassu de plumero que tinc això hauria reforçat la meva imatge varonil davant la Sara que estava allà al peu del canó observant la meva vomitona de testosterona).

El cas és que, deprimit, desesperat...vaig deixar de buscar armes de llarg abast amb mira telescòpica per internet per tornar a buscar pisos i...què em trobo??? VOILÀ! si senyor! el mateix susuduchu pis en lloguer en una altra immobiliària.

Vaig treucar-hi i em diuen que aquell pis ja està llogat.

Iamgineu un cohet enlairant-se des de Cap Canyaveral...molt bé, aquest era el meu estat de fúria.

Plego de la feina i me'n vaig de pet a aquesta nova immobiliària que em diu que el pis està llogat des de fa dues setmanes. Recapitulem:

1. Quan a FINCAS BLANCO em diuen que ho tirem endavant i que anem a fer l'inventari, aquell pis ja està llogat per algú altre.
2. Quan em diuen que la propietària té un problemapersonalgreu, és mentida.
3. Quan discutim i em diuen que és la propietària que es fa enrere i s'embranquen en una discussió en la que em diuen cap quadrat i em tracten de "tu tiu"...ho fan per sostenir una mentida.
4. No han fet la seva feina perquè no han llogat el pis, cosa per la qual jo els havia contractat.

L'endemà de saber això, em presento allà de nou, els explico que han de saber que ho sé tot i els demano un full de reclamació i denúncia on, a més de tot això, recalco el tracte vexatori rebut per part del "sr."Enric H. de l'oficina de FINCAS BLANCO de l'Av. de Madrid de Barcelona.

Estic a l'espera de que hi hagi una resolució al respecte. Només vull que em tornin els diners dipositats fins aleshores (300 euros) i que consti que a FINCAS BLANCO hi treballa gent que, a més de ser incompetents, són uns maleducats.

Ja us explicaré què tal. De moment, limiteu-vos a no entrar en aquestes finques, en sortirieu escaldats!

Home, sweet home...

Senyores i senyors: ja tinc pis!

Ja tinc el meu propi zulo en el qual és possible fregir un ou ferrat mentre t'estàs assegut a la tassa del wàter llegint el pronto.

Efectivament les dimensions del pis deixen bastant que desitjar, però per el demés està prou bé: electrodomèstics, sofà, dues habitacions, etc.

El que no em convenç gens és la tia de la immobiliària que me l'ha col·lat. És una rubiadebote de quaranta i tants que cada matí passa hora imitja davant el mirall intentant corregir-ser per aparentar-ne dinou; cosa que no aconsegueix. Per sota dels 3cm de "pote" que porta a la cara se li poden intuir dues grans bosses sota dels ulls, d'aproximadament de litre i mig cada una el que li confereix certa aparença de Basset.

El cas és que després de firma un pre-acord (això de llogar un pis és més complicat que fitxar el Tierry Henry) ara m'han dit que no estarà disponible fins el gener. Clar, això no m'ha molat. I no m'ha molat que dissabte em diguessin que estaria disponible en "uns dies" i que ahir ja fos "un mes i mig". De manera que aquest matí, m'he dutxat, m'he vestit (predominantment de negre) m'he posat les ulleres per donar-me un aire més seriós, i me n'he anat cap a l'oficina (a l'altra punta de barcelona) tot articulant mentalment el discurs que els deixaria anar quan entrés per la porta.

Quan hi he sigut al davant m'he arromengat les mànigues, m'he escurat la gola i...cap dins!

Us estalvio els detalls. Bàsicament els he dit que em sentia enganyat, que entre "uns dies" i "un mes i mig" hi havia una substancial diferència tant qualitativa com quantitativa; que volia entrar al pis abans del dia 15 de desembre i que si no ho aconseguien m'estariem putejant, cosa que no els convenia ja que jo era el dels calés.

No sé si ha sonat convincent o no, perquè tot això ha estat pronunciat amb veu tremolosa, però, almenys, jo m'he quedat més tranquil.

Així que bé, de moment encara no sé si tinc pis o no tinc pis. Si tinc pis aviat o si el tinc l'any que vé o si no tinc pis i a sobre he perdut la pasta que ja he pagat a mode de reserva. Però buenu, tot això són nimietats si, com m'ha passat a mi, després de fotre la bronca et quedes ben a gust, i amb la personalitat reforçada en veure com la senyora Basset s'acollonia davant la teva presència en negre i, sobretot, amb ulleres d'iltel·lectual.

Com trobar pis a Barcelona i no morir en l'intent.

Intento concentrar-me per escriure mentre al passadís una mena d'abort que, déu sabrà per què, va aconseguir sobreviure, està muntant l'espectacle escridassant a tothom mentre calça una gorra bruta de gairó que es pensa que li queda genial quan el que ralment fa és etiquetar-lo amb el qualificatiu de: "seràsimbècilniñatodemerda"...

Buenu, odi irracional cap a certs especímens a banda, les darreres setmanes han estat una mica estressants degut al fet d'estar buscant pis a Barcelona per escapar-me de ca la iaia (llegir "A Bolívia vull anar").

La veritat és que hi ha molt mercat ara mateix, però també és cert que els pisos volen; ja sigui perquè la gent s'ha llançat al lloger en veure que era impossible l'opció d'una compra, ja sigui perquè les agències, perdó, volia dir: les PUTES agències, s'han llançat com mosques a la merda per tornar a fer el seu agost.

El cas és que, ja sigui a través d'agència, ja sigui a través de particulars, quan te'n vas veure un pis vius una situació bastant incòmoda; en especial si, com jo, busques un pis moblat perquè preveus una estada més o menys curta.

Quan entres a visitar un pis moblat, la primera pregunta que et vé al cap és: "Qui collons hi vivia aquí?" la segona és: "Vols dir que aquesta habitació no l'he vist en alguna peli porno?"... i la tercera apareix per sinèrgia de les dues anteriors: "Representa que he de dormir en aquest matalàs/sofà/dutxa...etc?".

No sé quina falera té la gent per les cortines de gassa fúcsia, o per les pintures de colors lila o verd kiwi (que coneixent la meva tendència intrínseca a la migranya resultaria un suïcidi)...i què me'n dieu de les habitacions sense finestres?

- No , és que aquí hi dormia el meu germà deforme Slot...

És que no hi trobo cap altra expicació tu...ai no sé.

D'altra banda m'agradaria arribar-me un dia al gremi/col·legi d'arquitectes de Catalunya i preguntar-los si el fet de posar finestres en cel oberts encarades a les canonades de plom de fa 200 anys té algun avantatge tècnic que desconec, però el cert és que Barcelona n'és plè!. És fantàstic, et lleves el matí, obres la finestra i enlloc de sentir els ocellets cantant i l'olor d'herba sents les rates xisclant i l'olor del cagalló que llisca a dos pams de la teva cara per dintre de la canonada que tens al davant.

Tot plegat és prou depriment com per no trobar tant tètric el fet de viure amb la iaia i la "Inri".

De totes maneres seguiré buscant, i la veritat és que ja he ampliat una mica més els meus criteris de cerca i ja miro també pisos sense moblar. Fotre un IKEAzo o un Expomobiazo tampoc surt tan car si així t'assegures de que les úniques ladilles que et trobaràs al sofà són les teves...glups!

Desitjeu-me sort!

Road to the White House

Avui és un dels dies més importants a la nostra vida; com cada vegada que canvia el cul que seu a la cadira del Despatx Oval.

Malgrat tot, tot un reguitzell de persones amb ànima de "pro-" es neguen a reconèixer-ho escudant-se darrere d'un antiamericanisme fàcil. Avui ja he sentit un parell de cops la frase:

- A mi m'és igual, jo sóc totalment antiamericà/na (donar entonació de pedant en llegir la frase, del tipus: "jo estic per sobre de tot això")

Realment no sé què vol dir ser antiamericà/na, i malgrat no saber-ho em costa d'entendre que algú pugui ser antiamericà o antiamericana...i menys si els seus arguments són el fast food, o polítiques errònies dels darrers anys.

El cert és que si el fast food s'ha escampat per tot arreu és perquè els altres països babejem amb el que fan els americans i els obrim la porta; i si babejem amb el que fan els americans és per alguna cosa. Perquè són una de les democràcies més antigues; perquè són una de les majors potències econòmiques, perquè són (sí, ho són!) els responsables d'inombrables processos de pau, perquè són els responsables de l'estabilitat que hi ha hagut al món els darrers 50 anys...

Algú podrà pensar que també són els responables del canvi climàtic perquè són un dels països que més contaminen, però qui estigui lliure de pecat en aquest sentit, que tiri la primera pedra. Altres diran que també són els culpables de l'actual escalada de violència fruit de la seva invasió de l'Iraq, o que es passen la resta del planeta pel forro perquè es pensen els millors...

Per què són tan importants per a tots nosaltres aquestes eleccions d'avui? Per què és tan important que en 24h Barack Obama o John McCain arribin a la Casa Blanca? doncs perquè depenent de qui guanyi, totes aquestes coses negatives podran canviar radicalment; i agradi o no agradi; se sigui antiamericà/na o no se'n sigui, no hi ha volta de full: el que passa a Washington, ens afecta a totes i a tots.

Aquestes són les autèntiques eleccions en les que ens hi juguem el futur. Oblideu-vos de la Carrera de San Jerónimo i del Parlament de Catalunya...i fins i tot de Brusseles perquè cap d'aquestes institucions no fa res sense estar mirant constantment de reüll el que passa als EUA. Que mani qui vulgui a Espanya, que la nostra economia, la nostra seguretat, el nostre futur en definitiva, està subeditat al que succeeixi avui a Amèrica. Per això és un dels dies més importants en la nostra vida; perquè avui es pot decidir el futur del món fins l'any 2016...i això és molt de temps.

El personatge més important del món està apunt de canviar; i si els presagis són certs, per primer cop, aquest serà un home de raça negra; una raça que ha estat discrimada als EUA, de forma explícita, fins fa 40 ò 50 anys; i avui, Barack Obama, és apunt de convertir-se en president. ¿Algú es pot imaginar una situació similar a Espanya per exemple? que d'aquí 20 anys hi hagi un president musulmà?...o per no anar tant a l'extrem. Tan antiamericans que som, i tant que en despotriquem; mirem-nos el melic: ¿Algú s'imagina un president d'Espanya català? Si parlem de països repugnants, no cal trevessar l'Atlàntic per trobar-ne. La major part del borrissol es queda al melic.

VOTE FOR BARACK OBAMA!

A Bolívia vull anar!

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

El catxondo del guionista em tenia guardat un cop amagat per alterar, desmanegar, desorganitzar...etc una mica més la meva vida! De sobte i com qui no vol la cosa, el destí se les ha manegat per acabar fent-me compartir pis amb una senyora Boliviana que es diu Íngrid (nom impronunciable per a totes aquelles persones majors de 70 anys).

L'Íngrid és de Bolívia, però no és d'aquelles que porten aquella mena de bombín al cap, és més moderneta pobreta i fins i tot porta piercings. Però la cosa no deixa de ser surrealista; tot i que reconec obertament que si dugués el vestit típic del seu país la cosa ja seria la bomba; semblaria que esic vivint a Port Aventura.

El cas és que els meus tiets (persones que dia a dia se'm mostren com gent de més baixa reputació) per tenir la consciència tranquil·la i no haver de moure els seus vetustos cossos obesos per travessar el carrer, han agafat aquesta noia perquè es faci càrreg d'una àvia en post-operatori amb la que estic vivint. De manera que, de retruc, m'han enxufat la boliviana a mi també.

Fins aquí vale, no deixa de ser curiós, però vale. El pitjor és que aquesta noia s'està a casa (de la iaia) 24 h al dia, és a dir, que dorm allà. I casa la iaia no es caracteritza per les seves dimensions faraòniques precisament; i només hi ha un lavabo que, per a més inri (així és com la iaia anomena a la noia) no té baldó a la porta. No crec que la noia tingui l'afició d'anar obrint portes quan la gent està cagant, però un accident pot succeir a qualsevol! No sé tu, una mica raro tot plegat.

Jo intento donar-li conversa a la noia, que està molt cohibida, clar. Però els propers dies anirà a millor perquè ja li vaig ensenyar on guardem el vi i li vaig dir:

- Saca el vino para cenar mujer!, que ya verás que después se duerme mejor.

I a fè de món que deuria dormir prou bé la Inri perquè es va fotre tant vi com jo i un servidor se'n va anar al llit fotent unes "S" bastant importants...és que beure ofega les penes..i si no, te les distorsiona prou com per no pensar-hi durant unes hores.

Ai senyor....algú sap d'algun pis que es llogui per Barcelona??

Help!

Quines coses

Seguint l'exemple del blogger ign77 (Orange feelings, també molt recomanable), us explico una mica les experiències surrealistes que dia a dia van colpejant-me en aquest racó de Catalunya on les muntanyes són altes, els matins freds i la gent bastant especial...

El dimarts passat vaig veure l'òstia més gran del món mundial; una òstia digna de ser number one del you tube, una òstia majúscula una òstia d'aquelles que et fan tapar els ulls, d'aquelles que, en veure-la, fan que se t'escapi un: "Oupgghhh!!!"

Era l'hora del menjador i pujava de la sala de profes cap al departament després d'haver dinat. Just quan encarava el passadís del primer pis, on hi ha el departament, vaig quedar-me uns instants mirant per la finestra com jugaven a futbol els cadellets; i mentre gaudia d'aquests instants de pau i de silenci dins el centre, en un angle pervers de la meva visió, en un punt no excessivament enfocat (per desgràcia) vaig veure un moviment estrany, us explico:

Hi havia un grupet de nenes assegudes en dos bancs de fusta amb respatller que havien posat un davant de l'altra i que estaven situats paral·lels a la pista de ciment on hi ha els camps de futbol i de bàsquet. Total, que una de les nenes, l'anomenarem XX, es va posar dreta en un dels bancs (el que estava de cara a la pista de ciment), i amb un gràcil moviment va saltar per sobre del respatller del banc que tenia al davant (d'esquena a la pista de ciment) amb la mala fortuna d'ensopegar amb el respantller d'aquest i precipitar-se, traçant un perfecte arc de cirfumferència amb el fron a l'aire, directe de cara cap a la pista.

Qualsevol de nosaltres hauria parat el cop amb les mans, però els nens de l'ESO són molt especialets i ella deuria pensar: "Ui no! que amb les mans em pentino! millor parar el cop amb el jeto"...el resultat us el podeu imaginar. Espectacular!

Aquest matí he viscut una altra experiència una mica més asquerosa:

Quan baixo del tren he de pujar a la carretera a fer autostop perquè algú em porti fins l'institut, que està a uns 5km. Cada dia passa algun company que et recull i et porta fins allà.

Aquest matí m'ha recollit un company que anomenarem YY amb el seu 4x4; molt agraït, evidentment, he pujat al cotxe i mentre el "bon dia" de rigor i tal, que noto una fortor una mica estranya dins el cotxe. En un principi no li dono més importància, penso: "cony, quina olor més rara", però a mida que passaven els minuts allò era cada cop més insuportable...se m'ha col·lapsat la pituïtària i casi em marejava i tot...YY anava xarrant a la seva bola escoltant Catalunya Ràdio mentre a mi se'm posaven els ulls en blanc. No sé si ha estat per l'evidència de les bàsques que em venien o què, però al final YY ha deixat anar, com qui no vol la cosa:

"Potser noteu una mica d'olor rara" i jo que penso: "¿¿una mica?? joder! estic apunt de desmaiar-me"...però clar, he respost un correcte:" ah..no..vols dir?". I el cony de YY va i diu: "És que ahir portava el gos aquí assegut i es va marejar i va vomitar"..

Quèèèèè!!!??? Me cagun la puta! porto 10 minuts respirant eflubis de rojat de putu gos!?!? i a més em dius que va rojar on estic assegut?? quin fàstig! la veritat és que el que no em passi en aquest racó del món no em passarà enlloc. O és que algú mai s'ha assegut damunt d'un rojat fresc de gos??

Cuideu-vos

Aires del Montseny

Rotllo Doctor en Alaska vaig pululant pel món fins fer cap un ombrívol poble a la falda del Montseny. Si jo fos Davi Lynch i no un pobre contribuent ras, crec que aprofitaria per rodar alguna epílog de Mulholland Drive i Twin Peaks aquí. No perquè cregui que existeix cap relació argumental entre la meva vida i aquesta peli i sèrie, només és que no he entès mai els arguments de David Lynch i tampoc acabo d'entendre gaire bé l'argument de la meva vida per aquestes contrades. Possiblement la relació sigui el surrealisme bàsicament.

La cosa és la següent: es tracta de llevar-te ben d'hora al matí, baixar al metro i agafar el tren; tot això en una Barcelona càlida fins a cansar en la que pots estar a 28ºC a les 7 del matí, i un cop dins el tren iniciar un viatge a través d'isotermes que cada cop estan més juntes: 27ºC, 25ºC, 23ºC...fins arribar als 11ºC ò 12ºC habitals de cada matí a les 8h aquí on sóc ara; però no me n'he de fer mala sang perquè només som a l'octubre i ja m'han dit que l'any passat al novembre estaven a -5ºC alguns dies al matí. Així que l'argument de Doctor en Alaska crec que cada dia m'escau més, sobretot per la part de "Alaska".

El surrealisme continua un cop abrigat i adaptat a la temperatura; i és que el tren em deixa a més de 5 km d'allà on he d'anar, exactament al mig del bosc, metre amunt, metre avall. De manera que has d'agafar un caminet, pujar a la carretera i esperar a que allà algú et reculli.

El dimarts estava a l'estació aclimatant-me quan vaig sentir un cotxe que s'apropava amb música màquina a tot drap. No vaig girar el cap, però (gràcies a l'efecte Doppler) vaig notar que s'aturava. No vaig donar-li més importància fins que vaig sentir una fina veueta que em preguntava: "Dónde va?!"

No vaig donar-me per aludit en un primer instant, però en insistir la fina veueta, va aconseguir cridar la meva atenció. Vaig girar el cap i vaig veure que des d'un Peugeot205 de l'any 80 una dona d'edat avançada es dirigia a mi entre batecs i batecs d'un subbouffer (o com s'escrigui) absolutament sobredimensionat per la mida del cotxe en el que es trobava.

Vaig respondre-li, a viva veu per superar els espetecs dels "xumba-xumba" que emetien els bafles del cotxe, que anava a Palau i em va dir amb un graciós accent peruà:

"Pués suba nomás, que le llevo!".

Vaig arribar a l'institut a l'hora, dins una carraca amb música a tot drap; i mentre baixava del cotxe la dona em va comentar:

- Ahorita mismo me voy a la farmássia porque tengo un doló de cabeeesssa..

Jo no vaig gosar, perquè m'havia fet un favor i no volia afendre-la, però vaig estar a punt de respondre-li:

- no me extranya, con la música que lleva...

Però ves a saber, potser el bacalao la feia ser més bona persona i per això feia favors altruïstament a pobres desamparats com jo.

Pel que fa a la feina, no té desperdici. La fauna que hi predomina és, si més no, curiosa. No sé si és el fet de passar-me 3 hores al tren cada dia, però em fixo (encara més de l'habitual) molt en tothom i els diagnostico dins la meva pròpia escala de patologies diverses; i aquí dalt, de divesitat n'hi ha molta.

Confiem en que, de moment, no se me n'encomani cap altra que l'encostipat que ja duc a sobre...que déu n'hi dó.

He arribat a pensar que això dels mega constipats potser és una maledicció que el Montseny fa pagar a tots aquells que, com jo, hem pensat: "estic al cul del món" tan aviat com hem posat els peus a terra en aquestes contrades.

Doneu-me ànims!..i Frenadol!

Nous descobriments

Avui comparteixo amb vosaltres un nou descobriment del món de la música que he trobat remenant per el gran calaix de sastre que és el Youtube. El senyor en qüestió es diu Estanislau Verdet i el mega hit: "Som tots uns desgraciats"; però n'hi ha d'altres com: "M'agradaria ser un Lemür" on hi apareixen frases com : "m'agradaria ser un llimac i babejar amb dignitat, no com un merda"....GENIAL!!! L'acabo de descobrir i ja en sóc un fan!

Personalment no m'agrada gaire el hip-hop; però això val la pena! Escolteu be la lletra, és boníssima...fins i tot diria que podria estar llegint algun dels posts que hi ha per aquí penjats jeje.

Algú va dir que la música catalana estava de baixa? el que passa és que no som amples de mires i quan parlem de música catalana ens limitem a pensar en el famós rock català que es queda amb Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Sau, Sangtraït i els Pets; i tota la colla de pseudogrups pseudoconeguts que van fer-se un lloc pujant al carro d'aquests cinc grups punters però, que de fet, mai no van arribar ni arribaran a estar al seu nivell; amb l'excepció, potser, dels Antònia Font.
Doncs resulta que en estils menys ortodoxos hi ha gent tan bona com l'Estanislau Verdet, amb lletres divertides i música amb una bona harmonía i molt molt digestiva. Us convido a no quedar-vos només amb el video que aquí us penjo i a buscar més material d'aquest paio, perquè val molt la pena!

La veritat és que aquest bitxo raro és digne d'anar-lo seguint; frases com: "he tornat a sortir amb l'inhalàmbric en comptes del mòbil" són pura poesia friki que valen molt la pena i que cal que ressonin amb estridència a través dels altaveus dels vostres ordinadors, ja siguin PC's o MAC (em moria per escriure una frase com aquesta)i alguna cosa em diu que es convertirà en el cantautor fetitxe del Goblin. Per cert, algú sap on es pot trobar una disfressa d'òs panda desinflat com la que porta el bò de l'Estanislau?

Tot s'hi val

"Poca feina? Fes-te un blog!" Aquesta frase, títol d'un post d'un blog amic, altrament mooooolt recomanable (Maybe someday) m'ha fet recordar quin va ser el motiu de fons que em va dur a fer aquest blog. I donat que la situació actual no dista gaire d'aquella situació primigènia he decidit que he de començar a reengegar tot això i anar escribint sovint. A més, no cal que t'hagi passat res especialment espectacular per escriure, ni tan sols cal que tinguis un tema. Per exemple...avui fa fred, oi? doncs, comencem a divagar sobre el tema...

De sobte, així sense avisar, et lleves i dius: "cony! quin fred que fot avui"; i aquesta sensació física de sobte es tradueix en una sèria de reaccions fisiològiques com l'enduriment dels mugrons, la contracció dels genitals i que se't posi la pell de gallina. És impressionant! tot sol, automàticament succeeix.

La pell de gallina diuen que és per disminuir la superficie del cos que queda exposat a l'exterior i, per tant, fa que tinguis menys fred; la contracció dels genitals succeeix per acostar els testicles (en llenguatge tècnic en diríem "pilotes" o "ous") al cos i mantenir-los a una temperatura de maduració espermàtica correcta; i els tremolins consisteixen en contraccions ràpides de la musculatura encaminades a generar calor; però....¿per què es posen tiessos els mugrons?

Algun expert en el tema segurament us donarà una resposta tècnica del pal fisiològic que sonarà convincent, però jo tinc una teoria diferent al respecte i que, crec, és més encertada:

Un mugronet a punt per tallar vidre vindria a ser com un petit cartell de neons que diu: "Vine i toca'm". Així a primer cop d'ull pot semblar fred, valgui la redundància, de broma fàcil i babós; però res més lluny de la veritat. Compte amb els mugrons tiessos amics!! són una trampa mortal! són la viuda negra de l'atracció sexual!! perquè el que genera un "vine i toca'm" tetal (tetal: adv. Relatiu a la teta) és un contacte físic que, lluny de cercar el plaer sexual més immediat, el que busca és, simple i planament: Calor.

El noi o noia amb empinament tetal absorvirà la calor del palmell de les teves mans i de les puntes dels teus dits. L'empinament tetal és una trampa mortal encaminada a absorvir la vostra calor en benefici del subjecte tetalment empinat/ada sota l'engany d'una bona magrejada. L'energia ni es crea ni es destrueix; es transforma, es transfereix; i els mugrons empinats són grans centres transmissors de calor, d'energia que en qüestió de segons poden deixar les mans gelades d'aquell qui els toca...i ja sabeu el mal que fa quan et fots un cop en un dit que tens glaçat...

Així que quan vegeu un mugró tiessu, fixeu-hi bé els ulls, però amb les mans quietes! que malgrat que per contacte refreda les mans, a través de la vista escalfa el cos.

I recordeu: "teta que la mano no cubre, no es teta sino ubre"...i és que en el tema tetal també hi ha armes de destrucció massiva.

Has d'escriure alguna cosa

"Has d'escriure alguna cosa" em repeteixo cada vegada que faig un cop d'ull al blog, però resulta que hi ha èpoques que són notablement menys prolífiques que d'altres i en les que sembla que prèmer les lletres del teclat de l'ordinador requereixi un esforç titànic.

En defensa pròpia he de dir que no fa tant que no escric, de fet vaig penjar un post nou no fa gaire però va ser bastant efímer i aviat es va despenjar per motius diversos. D'altra banda he de reconèixer que havia promès un post sobre com havia anat al viatge a Londres i que no l'he fet. No us penseu que encara segueixo allà, que va! fa 1 mes que vaig tornar, el que passa és això que dic, que hi ha èpoques en les que escriure requereix esforços titànics.

Això fa pensar una mica. Segurament si la meva vida fos..què et diré ara...com la del James Bond, cada dia podria escriure pàgines i pàgines, de manera que, per una senzilla regla de tres dedueixo que la meva vida, més aviat, s'assimilaria a la d'algun animal del zoo. No sé, trieu el que vulgueu, qualsevol m'està bé. Jo triaria el Tigre, no per la majestuositat del felí en qüestió sinó per que està rallat.

Mira, ara el viatge a Londres em vindrà que ni pintao per escriure alguna cosa. Allà va:

El cas és que Londres és molt gran. I hi ha moltes coses a veure, però sobretot moltes coses a viure. Suposo que molts de vosaltres ja hi haureu anat algun cop i que ara us descobriré la sopa d'all, però m'és igual, necessito treure'm de sobre la pressió d'escriure alguna cosa nova.

Doncs com deia, hi ha molt per viure...i no em refereixo a llocs com Camden o el Soho; estic pensant en el transport públic. Naltrus estàvem en un hotel un pèl allunyat del centre i cada dia ens movíem en metro i/o bus a oysterazo limpio*, i la veritat és que és molt curiós. És curiós perquè si vas a la City veuràs que tothom va entrajat com si anés de casament; si vas a Camden veuràs que tothom va tirat com si anés a okupar, vomitar, pegar i graffitejar alguna cosa, i si te'n vas a Westminster veuràs que tothom porta una càmara de fotos i és guiri. La gràcia del metro i/o bus és que tot això ho tens junt en un sol vagó; i la mescla és, poc o molt curiosa. Perquè pots trobar-te assegut entre un kinki i un gentleman que mútuament s'estan ignorant però que són ben conscients de que hi ha l'altre al costat; i mentre l'un rebutja ideològicament a l'altre, tinc la sospita, que, simultàniament, cada un desitjaria estar en el lloc de l'altre.

Filosofia d'anar per casa a banda, a Londres s'hi menja fatal. No és culpa dels xefs ni dels productes, estic segur que la iaia va allà a fer una truita i li queda dolenta...deu ser algo ancestral de la zona; ¿existeix la genètica geogràfica? no sé com dir-ho. És com la incapacitat dels noruecs de ballar la dansa del ventre...Allà no s'hi pot menjar i ja està. No és culpa de ningú.

Alguns de seguida caureu en el tòpic i pensareu que el que sí s'hi pot fer és beure. Doncs tampoc. La birra és aigua amb gas. Els guiris són delicats i no beuen birra de més de 3º i això fa que la desitjada "Pinta" esdevingui un gran got torturador impossible de buidar...ah! i per si algú té la il·lusió de menjar el típic fish&chips, podeu anar a la Sirena i agafar uns lloms de lluç arrebossat, d'aquells que l'arrebossat fa 2cm; li poseu maonesa i unes patates i voilà! Welcome to London!

Malgrat tot, val molt la pena anar-hi perquè, com va dir aquell:

Osti tu! això d'aquí és el futuru!

*NOTA PER A PROFANS: A Londres pots comprar una targeta que et permet viatjar en transport públic lliurement per la ciutat tants camins com vulguis; i aquesta targeta rep el nom de oyster. Ale, ja està, un toc pedant al blog.

God save the Queen (We will Rock You)

Després d'un llarg temps sense donars senyals de vida degut a que he estat molt ocupat pensant en la mandra que em feia escriure al blog, més que res perquè no tenia moltes coses a explicar, avui ha arribat el dia en el que davant la disjuntiva de passar-me el matí davant el llibre de Física he preferit seure a l'ordinador i escriure una miqueta.

El cas és que dillus me'n vaig a Londres a passar una setmaneta (prometo post posterior) i volia compartir-ho amb tothom, especialment aquells que us passareu tota la setmana currant per aquí mentre jo m'inflo a fish & chips, pintes i pastissets de qüestionable valor nutritiu.

He de confessar però que vaig una mica a cegues. No he estat mai a Londres i quan he volgut mirar un plànol per posar-me en antecedents, ha resultat que la ciutat és tan gran que m'he cansat de buscar abans de trobar Picadilly Circus, el Big-Ben o Buckingham; però sí vaig trobar un dels monuments dignes de visitar de la ciutat: WEMBLEY! no sé si veuré el Parliament, però l'estadi cau segur (xut de Koemaaaaan....goooooool, gol, gol!!..ejem!) oh! i també haurà de caure una visita a l'abadia de Westminster per veure la tomba d'Isaac Newton, Rutherford, Kelvin i Darwin. A veure si entre tots una mica m'inspiren per tirar edavant aquestes opos; tot i que tenint en compte que darrerament estic amb la Quàntica i la Relativitat, les aportacions que pugui fer-me el pobre desfastat Sir Isaac em serviran de poc.

Objectius secundaris: fer-me una foto amb un dels soldats tiessos que fan guàrdia al palau reial amb aquell barret pelut enorme, fe-me una foto amb un bobby (tinc predilecció pels homes amb uniforme...uuiii), trucar des duna cabina telefònica vermella i pujar al pis de dalt d'un dels autobusos típics de Londres; tot i que darrerament crec que els han canviat i ja no són els típics, així que aquesta opció pot ser substituïda per qualsevol altra; com llogar un cotxe i fotre'm a la rotonda de Picadilly contra direcció!

Res més, lo bueno si breve, dos veces bueno!

God save the Queen, the Metallica, the Rolling Stones, i els Pets de Constantí!

Salut!

Vaga de transportistes

La vaga de transportistes que ens ha afectat els darrers dies ha tingut importants repercussions econòmiques, a més de les repercussions socials que han derivat, en alguns casos en moments de pànic al més pur estil guerra freda; amb gent recol·lectant aliments en conserva per passar mesos tancats al búnker subsistint a base de blat de moro i tomàquets ressecs durant mesos.

El que més em va impactar va ser que el primer en esgotar-se fos l'aigua. Anaves al súper i les primeres estanteries en buidar-se eren les de les ampolles i garrafes d'aigua.

Ho vaig trobar curiós; primer perquè l'aigua ens arriba a tots a casa sense camions de pel mig. Obrim l'aixeta, i raja. Per tant, que la gent vagi a comprar aigua indica que la gent no confia en la salubritat del líquid element que els arriba a casa... I en segon lloc, ho vaig trobar curiós perquè: podent comprar cervesa, per què volem l'aigua?

Els efectes econòmics van ser diversos, per exemple, les benzineres van acabar l'estoc, i tots vam córrer a omplir el dipòsit just en el moment de la història en el que el combustible va més car. Quina incongruència, no? ¿què se n'ha fet de la llei del mínim esforç? per una setmana que hauria col·lat dir a la feina: "No puc venir a currar perquè el cotxe m'ha deixat tirat"...

Els agricultors, ramaders, empreses de vehicles, distribuïdores, etc. Van patir pèrdues multi milionàries (cosa que ens hauria de fer pensar en el dineral que ens estalviaríem si anéssim nosaltres mateixos a comprar als mercats); però aquests col·lectius cobraran indemnitzacions per part de les asseguradores, del govern o de les institucions europees. Malgrat tot però, hi ha un altre sector econòmic que també es va veure molt perjudicat per la vaga, però del que no se'n va parlar; un col·lectiu que no rebrà indeminització de cap mena i que també ha patit pèrdues, si més no, importants. Em refereixo a:

LES PUTES DE CARRETERA

Les putes de carretera, més conegudes com: "les noies de cinturó ample que són més eficaces que els radars per aconseguir reduir la velocitat a la que circulen els cotxes per la carretera", han sofert també pèrdues molt importants, molt més que, per exemple les àrees de servei de les autopistes, ja que, mentre que un carajillo i un donut generen el moviment de 3 euros de capital, una mamadeta a les 7:30 del matí, genera una transacció entre 5 i 10 vegades més valor que el carajillo i el donut.

Si els transportistes han fet vaga durant 4 ò 5 dies, i el volum de camions circulant per les carreteres s'ha reduït en un 90%, és fàcil deduir que el volum de negoci de les putes de carretera s'haurà vist reduït en un 90% durant una setmana, el que suposa un 20% mensual que repercutirà en el càlcul del PIB interanual.

Això semblarà una tonteria, però si us hi fixeu, en el proper càlcul de l'Euribor, això es notarà. Segur que puja per compensar.

I és que les putes de carretera tenen un paper molt important en aquest país:

• 
  
  Disminuir la velocitat dels cotxes a les carreteres


• 
  
  Augmentar la rendabilitat de l'obra pública


• 
  
  Alleugerar el volum de trànsit pesat de les vies on no hi ha servei


• 
  
  Augmentar el consum de preservatius de colors i gustos

Fent un càlcul ràpid, la vaga de transportistes ha generat unes pèrdues importantíssimes en molts sectors que mai rebran subvencions; les putes de carretera tenen un valor afegit importantíssim per l'economia d'aquest país.

Així que, si us plau, partir d'ara, quan vegis una puta de carretera, no passis mai per el seu davant sense dir-li res; ella mai no ho faria.

Torna a ploure

No sé per què demano que em passin musiques per bluetooth, si després em desperto en sentir el soroll del mòbil vibrant sobre la taula abans que comenci a sonar la música que sempre arrenca amb una cadència a l'alça...A més, cada matí quan poso els peus a terra, allargo la mà ben ràpid per intentar parar el despertador del telèfon abans no comenci a sonar la música. Potser perquè prefereixo despertar-me també poc a poc, també amb una cadència a l'alça i no espantat de cop per l'estrident cançó del Dr Slump que sona cada dia a les 7.

M'estiro...més...més...sí!, fins aquí. Ostres, perquè és tan agradable estirar-se? i per què sempre toca llevar-te quan millor estàs dormint? ...Era l'Scarlett Johanson? estava somiant amb l'Scarlett Johanson o no...ja sóc incapaç de recordar-ho. Tant se val, vaig a posar la tele per entarar-me de les quatre notícies imprescindibles abans d'engegar el dia.

A veure què diu el Cuni... Guaita! l'Scarlett Johanson parlant de la peli de Woody Allen...

...¿he somiat amb l'Scarlett Johanson?

La noia del temps diu que plou.

Mmmm segons el radar meteorològic, a veure?, sí aquí hi plou.

Em llevo i enretiro les cortines del balcó que tinc a l'habitació.

Sí, plou. Que bé. Amb la falta que feia que plogués.

...S'hi està bé a la platja al maig. Pfff....potser ja seria hora que fes una mica de sol. Un parell de dies. El just per carregar les piles.

I ara que plou tant què faran? -torno a seure al llit-. Faran la canonada igual aquests pallassos del govern? pobre Conseller Baltasar. Té nom de Rei negre...i la veritat és que deu estar ben negre amb el càrrec que li han donat i el paper que està fotent. Quin paio més incompetent. Crec que cada dia de pluja se li clava a l'esquena com un punyal traïdor. Que curiós: un ecologista a favor de la sequera. Segur que posa ciris a Mahoma perquè foti un clatellot a St Pere (o un parell de piules) perquè no faci ploure més jeje.

Quina hora és? mmm..encara tinc temps.

En teoria no l'haurien de fer la canonada, no? Perquè van dir que era només per una situació puntual d'extrema gravetat que estàvem vivint. Doncs bé, si ara ja hi ha aigua en teoria no caldria no? Perquè no diuen que no cal? Van tardar 5 minuts en dir que ja es podien omplir piscines després que el primer vaixell carregat d'aigua amarrés a port; i ara que plou perquè no diuen que ja no hi haurà transvassament i que la canonada que han comprat l'aprofitaran per..no sé...reparar la famosa fuita de Badalona..ai no sé. Qui els entengui que els compri...

Però clar! com les obres continuin se'ls veurà la segona i tercera i fins i tot quarta capa del llautó, no? No crec que siguin tan burros. Suposo que...clar, és que deuen estar agafats pels ous per les empreses a les que es van adjudicar les obres, no? què faran ara? és molta pasta, clar. Vaja, quin lio. Potser els de Madrid els donaran un cop de mà i diran que ara, el transvassament, no. I així el govern ja no tindrà cap responsabilitat i el pobre Baltassar podrà tornar a empassar saliva jeje...ostres, en el fons, últimament som incapaços de fotre res sense Madrid. Quin cony d'Estatut vam fotre doncs?..ens van vendre un Estatut que deien que era potent, amb un gobern "amic" a Madrid...i cada cop estem més limitats...

..quina hora és?...osti...potser que espavili.

M'aixeco del llit i vaig a fer el pipi del matí.

El pipi es podria destil·lar - penso.

A veure si hi ha madalenes per sucar al cola-cao?..

"Si Cataluña quire guerra, tendrá guerra"

"Si Cataluña quiere guerra, tendrá guerra"

Aquesta sentència, pròpia de règims militars pseudo-medievals on les amenaces i cops de puny sobre la taula eren el pa de cada dia a l'hora de mostrar la força i el punt de xuleria a base de dir les coses sense pensar-les, data de l'any 2008, exactament del 7 de maig del 2008. I el subjecte (eufemisme d'"energumen") que les va pronunciar no va ser un cap rapat, no va ser un qualsevol que surt a prendre el cigaló i comenta amb els companys de partida de mus, ni tan sols va ser Jiménez Losantos, no. La cosa és molt més greu. Qui firma aquesta sentència és ni més ni menys que Guillermo Fernández Vara, molt honorable (?) president d'Extremadura...per cert, del PSOE.

I és que la cabra tira al monte i de tal palo tal astilla. Si pensàvem que amb la retirada de Juan Carlos Rodríguez Ibarra la tírria extremenya vers Catalunya quedaria com a cosa del passat, anàvem ben equivocats; i és que ha estat molt pitjor el remei que la malaltia.

El (senyor) Fernández Vara va escupir aquestes paraules mentre es referia al nou sistema de finançament autonòmic que s'ha d'aplicar segons l'Estatut del 2006 aprovat per majoria absoluta al Congrés dels diputats de Madrid, amb els vots a favor del conjunt del PSOE ( partit al que pertany similar energumen), segons el qual, les percepcions econòmiques per a Catalunya s'han d'incrementar de manera notable d'acord amb la llei per compensar el dèficit fiscal (ja no parlo de l'històric acumulat) que pateix Catalunya que, avui en dia, ratlla ja el robatori.

Davant la intenció oficial del Ministre Pedro Solbes d'aplicar el nou finançament durant el curs 2008-2009, Fernández Vara va respondre:

"Entonces nos vamos a ver las caras, porqué si tocan nuestros intereses, nos van a encontrar"

El cas és senyor meu, que Extremadura rep molts més diners per habitant que Catalunya. De fet, darrere del País Basc i Navarra (ambdós, paradisos fiscals dintre d'una España incomprensible cada día més), Extremadura és la comunitat autònoma que més rep; en concret 2372 euors per habitant. Catalunya, la comunitat que més ha contribuït històricament a incrementar els ingressos de l'Estat, està en la 12ena posició d'aquest rànquing de comunitats que més reben (per a qui no estigui molt posat en el tema, Espanya té 17 comunitats autònomes), en concret, Catalunya rep 1950 euros per habitant més de 400 euros menys que els que reben els extremenys.

Evidentment, si Catalunya obté un nou sistema de finançament (no us feu il·lusions perquè ens acabaran donant pel cul com han fet sempre gràcies a la nostra incompetent classe política), haurà de rebre més diners i, presumiblement, en tocarien menys per els Extremenys (que per cert, són la comunitat autònoma que menys contribueix).

Segurament, si el president d'Extremadura tingués el graduat escolar i fos un ésser bípede, sabria que si és president d'alguna cosa és gràcies als catalans i la nostra lluita històrica per assolir l'Autonomia que després es va repartir a tothom com si fossin cromos gràcies al famós "café para todos" i que, per tant, la seva tírria segurament l'hauria de derivar cap a altres bandes (per què no al País Basc? a qui tothom llepa al cul sense saber encara per què? serà perquè tenen armes?...interessant i perillosa deducció...) i no cap als catalans precisament, gràcies als quals Extremadura avui en dia és Extremadura.

De totes maneres no cal patir, totes les pel·lícules tenen segones parts, i el Café para todos no n'és una excepció. El nostre Estatut retallat per tot arreu i amb recursos d'inconstitucionalitat al Tribunal constitucional imposats per el PP, amb penes i treballs es posarà en funcionament mentre, al darrere, altres comunitats han calcat el nostre estatut i l'han tunejat fins fer-lo fins i tot molt més potent, com és el cas del del País Valencià (estatut aprovat, per cert, per el PP i que evidentment no té cap recurs d'inconstitucionalitat ). No pateixi (senyor) Fernández Vara, que ja s'ho faran venir bé per millorar el finançament de tothom abans que el dels catalans per deixar-nos de nou a nosaltres a la cua i a vostè amb la butxaca ben plena.

Deprés ens pregunten per què volem la independència?

Visca Catalunya lliure!!

Sant Jordi

Són matins assolellats i amb colors vius i tardes en les que sovint algun cap de núvol deixa caure quatre gotes per enretirar-se de nou al tard i deixar-nos gaudir d’un final de dia radiant.
Sant Jordi és un dia diferent, un dia molt de tothom, un dia especial dintre de cada ú perquè a diferència d’altres dates assenyalades de l’any, el 23 d’Abril no és festiu i això fa que sigui més nostre, més teu, més “meu” dintre de cada un de nosaltres. Cada Sant Jordi és especial perquè tu, perquè jo, el fem especial perquè dins nostre sentim que és Sant Jordi i sentim que és especial. No cal que ningú ens ho digui; ho sabem només en obrir els ulls quan les nostres pupil·les es contrauen irradiades per la llum especial que respira aquest dia.

Vas a treballar i, a diferència de la resta de dies, en sortir no tens ganes d’anar a casa, tens ganes de quedar-te al carrer, de caminar la rambla, de donar un tomb per la plaça de trobar-te gent que coneixes, d’escoltar mil converses a l’hora que es produeixen al teu voltant, de mirar el dors de cent llibres, de buscar la rosa més bonica. I no et sents empès per la pressió comercial, et sents empès pel que realment tens ganes de fer; perquè aquesta festa és teva, de dintre teu i per un dia, respons a la teva voluntat més íntima. Et compraràs o no el llibre, però segur que compraràs la rosa. La rosa com a símbol de tot allò que la cultura popular ens transmet mitjançant metàfores submergides en una llegenda:

La Llegenda de Sant Jordi.

Reis, Princeses, Cavallers, Dracs, Herois, Èpica...tots els ingredients d’una pel·lícula fantàstica amb el segell de Disney que resulta que marca una de les tradicions més maques de la nostra cultura; és curiós oi?
Suposo que tot radica en el nostre dia a dia; en el fet de cada dia, per cada un de nosaltres, està ple d’èpica; perquè tots nosaltres tenim la nostra princesa per algun lloc, perquè a tots ens amenaça un drac i perquè a tots ens agradaria ser els herois que pogués vèncer el nostre drac i viure amb la nostra princesa particular. Perquè el que aquesta llegenda representa és el somni que tots nosaltres anhelem complir algun dia; amb els nostres matisos particulars: el drac pot ser el banc, o la hipoteca, o el jefe...i la princesa pot ser el príncep, o qualsevol altre desig...però en cada un de nosaltres s’escriu també una llegenda. No tenim un cavall blanc ni segurament la protecció divina; i potser la nostra història s’allarga irremeiablement en el temps i se’ns farà molt difícil poder vèncer el drac; però estem segurs que un dia o altre ho aconseguirem. N’estem tant segurs que cada any regalem la rosa, com a mostra del nostre compromís, com a penyora, assegurant i assegurant-nos que, tard o d’hora, vencerem el drac i la nostra història podrà ser també digna de llegenda.

Newton i el J&B

No us heu plantejat mai com els grans pensadors del passat van arribar a les seves sabies conclusions? com podien esbossar un "eureka!" de sobte en tenir una idea genial i comprendre de cop algun dels grans enigmes de la naturalesa?

Jo sí, sovint m'hi aturo a pensar i recentment, després de moltes hores de pensar i de donar-hi voltes, crec que he entès com es construeix tot i quines són les bases de tant precises connexions neuronals. Així que me'n torno als origens de la física moderna per replantejar-la de nou de zero. De manera que em planto al mig de la campinya anglesa, prop de Cambridge, sota un pomer compartint ombra amb el bon jan de sir Isaac Newton, segons abans que una oportuna poma es despenji de la seva branca per impactar sobre tan il·luminada closca.

Molt bé. Primer error: començar la història amb Newton ja ajagut a terra. Clar que no!! el més important és el que hi ha abans de tot això. Així que us convido a recular un parell d'hores abans i ara sí, ara sí som en l'escenari ideal per la ploriferació d'idees genials que expliquin el funcionament del nostre món: La Cantina!

L'Isaac està al bar, amb un bon got de whiskey a les mans i amb un bon pedal, rodejat dels seus col·legues, cada qual amb el seu pedal corresponent. Ai amics i amigues, oi que ara tot agafa més sentit?? Costa d'entendre que una migdiada sota un pomer aporti idees genials, però un bon pedal...Quants de nosaltres no hem tret teories sensacionals al voltant d'unes quantes ampolles ja buides de birra? No té cap mèrit això! Poc a poc tot va agafant sentit.

En Newton surt de la cantina borratxo, veu un pomer i diu als amics que té ganes de menjar una poma, els amics li diuen que no, i ell, que sí! i se'n va cap allà i intenta enfilar-se a l'arbre. Amb tot això, els amics se'n cansen, veuen passar un grup de noietes britàniques tajes i amb moreno gamba (made in Salou) i se n'hi van al darrere. Total, que se'ns queda l'Isaac tot tocat, intentant enfilar-se a un pomer. Evidentment no se'n surt i acaba per adormir-se sota el pomer fins que, dues hores més tard, una poma que li cau al mig de la closca, el desperta i, en plè deliri trascencental (més conegut com el moment: "tiu, que t'estimo moltíssim, ets el meu millor amic..") comença a pensar en : "osti tu...per què cauen les pomes ??"

Vist així, qualsevol de nosaltres podem ser objecte d'estudi per les generacions futures si escribim totes aquelles coherents teories que engendrem repenjats a una barra de bar ja enganxosa.

Jo mateix l'altre dia, en plè apogeu post sopar de celebració, brindis de celebració, birres de celebració etc. Vaig completar la Teoria de la Gravitació Universal (TGU) postulada per Newton a partir de la seva taja ara fa 350 anys i que estava incomplerta. Així que preneu nota perquè això s'estudiarà a Física d'aquí un parell de segles:

TGU: Annexos imprescincibles per entendre la dinàmica de l'Univers

1. 
   
   1. La força amb la que dos cossos s'atrauen és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per tots dos.


2. 
   
   2. La força amb la que un cos és projectat contra altres cossos en posar-se en contacte amb un tercer cos que traça una òrbita definida és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per el primer.


3. 
   
   3. La repulsió gravitacional generada en un cos femení per un cos masculí és directament proporcional a la quantitat d'alcohol ingerida per el segon.

...i 4:

El Robocop.