President Rajoy...uuusssshhh...

A mesura que van passant els dies estic adonant-me de que cada cop tinc més arguments per pensar que el PP guanyarà les eleccions del dia 9 de març; i només em va faltar veure el "debat" del dilluns per acabar d'enfonsar-me.

Abans que res, aclarir que poso "debat" entre cometes perquè crec que el que ens van col·lar l'altra nit no era un debat ni res que s'hi assemblés. Tan controlats havien d'estar els temps i tan preparats estaven els guions de l'un i de l'altre que en cap moment hi va haver discussió ni contrast d'idees; sinó que el que vam veure va ser una contraposició de monòlegs. Cada candidat exposava el seu monòleg amb interrupcions de dos minuts que l'altre candidat aprofitava per anar articulant el seu. Semblava un muntatge de l'APM fet amb fragments de diferents intervencions inconnexes i descontextualitzades. Això no és debat ni és res! això és una pantomima!..amb lo macos que eren els Gonzalez vs Aznar!

Malgrat tot, vaig treure la meva particular conclusió del "debat"; i em va sorprendre molt veure que la meva opinió contrastava absolutament amb els resultats que van fer públics els mitjans de comuniació.

Segons el meu criteri, el bon jan del Mariano va guanyar el debat a l'estil Real Madrid.
El Bambi va tenir dos moments estel·lars, sí, quan va mostrar les regularitzacions d'immigrants a partir del bonobús i quan es va preguntar com era possible que al final de la darrera legislatura d'Aznar ETA estés acabada quan després, ells mateixos, van atribuir-los l'autoria de l'atemptat de l'11-M. Això van ser dos bons partits, estil Barça (Celtic i Llevant) en mig d'una temporada gris, desenfocada i descol·locada que per a Zapatero van ser la resta de les dues hores del "debat".

En Rajoy per la seva banda, tot i caure en els dos errors que acabo de comentar, va estar molt més regular, més gris, menys estel·lar, sí. Però més efectiu. Millor preparat i amb molts més arguments. Amb un discurs molt més ferm i amb un to de veu molt menys crispat (havia pres pope en Zapatitos? estava espitós!). Va tractar sobre l'educació, immigració, imflació, atur i vivenda; temes que són els que afecten el ciutadà normal i corrent. Mentre l'altre només treia gràfics i més gràfics del seu carpessano de 4t d'ESO. Lamentable.

Li va espetar a la cara al candidat del PSOE que perquè va negociar amb ETA. Segons el meu punt de vista, una ocasió única per a Zapatero per a lluïr-se defensant la seva teoria sobre la pau; però per contra, en Zapatitos es va passar la pregunta pel forro, no la va contestar. Com si sentís ploure. Per què? perquè en el seu guió no hi entrava aquest tema i perquè no té arguments (jo sí els tindria) per defensar-se. Perquè és un titella sense idees; només uns dolços ulls blaus i cara de no haver trencat mai un plat, que fan guanyar vots.

Rajoy parlava de la (encara) vigent legislatura, i Zapatero saltava parlant de fa 4 anys enrere. Parlant de l'11-M, de les teories de la conspiració i anunciant amb traca i platerets que sí, que efectivament, si no hagués estat pels atemptats de l'11-M, ell no hauria guanyat aquelles eleccions. Donant a entendre que les argumentacions esgrimides pel PP els dies previs al 14-M del 2004 sobre aplaçar les eleccions, estaven fonamentades.

En Zapatero, segons el meu punt de vista, es va destruir. No només políticament, sinó també la seva imatge de TALANTE. Interrompia continuament, amb frases repetitives de nen de 5 anys: "retíralo...retíralo...retíralo"..uf!

No sé com païr-ho això. El cor em diu que tant de bò no governi el PP, però el cap em diu que el Senyor de los ilillos està molt més preparat que el senyor amic dels famosos bohemis adictes al gest ^.

Per acabar, una reflexió:

Des de que es va reestablir la democràcia i que a Espanya hi ha, de nou, eleccions lliures, aquest és el primer cop que el candidat a la reelecció està frec a frec a les enquestes amb el candidat de l'oposició. Fins ara sempre, sempre, el candidat a la reelecció no lluitava per repetir govern, sinó que la lluita estava en assolir la majoria absoluta: segon govern de González, majoria absoluta. Segon govern d'Aznar, majoria absoluta.
Mireu com estem ara. Frec a frec.

Aneu traïent la pols al vostre castellà perquè el 10 de març tindrem president gallec. (Tant de bò que no!)

Free Kosovo. Escac i mat.

Els darrers vint anys la realitat balcànica s’ha caracteritzat per tot un seguit de catastròfics despropòsits i vergonyes humanitàries absolutament intolerables. El caldo de cultiu generat per la convergència en un territori concret de diverses sensibilitats socials i religioses va convertir l’antiga Iugoslàvia en un camp de batalla brutal, sanguinari i despietat inconcebible en el sí d’una Europa que començava a unir-se i marcava les pautes del seu esdevenir en el proper segle XXI.
Una guerra, i una catàstrofe humanitària que transcorria a hora i mitja en avió d’aquí i a la que la comunitat internacional va assistir impassible durant molt temps emparant-se en el fet de que es tractava d’una guerra civil (segurament si als Balcans hi hagués hagut petroli, la cosa hauria estat molt diferent; però aquest és un altre tema), que va esdevenir en una seqüència de guerres successives: Croàcia, Bòsnia i, finalment, Kosovo.

El resultat final de tot això ha estat el desmembrament de l’estat iugoslau i la creació de noves repúbliques independents com Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro i Sèrbia ( o les runes del que havia estat Iugoslàvia). Ara ha arribat el torn a la futura república de Kosovo.

Les guerres (en plural) als Balcans, en els preludis del segle XXI i, com he dit abans, en el marc d’una Europa que començava a unir-se de forma ja tangible; van fer ressuscitar els fantasmes de la segona guerra mundial quan es van fer evidents les neteges ètniques practicades, cal destacar, per tots els bàndols. Semblava impossible que allò estigués passant a Europa; però passava.
Les comunitats musulmanes de Bòsnia eren aniquilades per el simple fet de ser-ho; i els serbo-croats feien el mateix a Croàcia etc. Els Balcans van ser un camp de batalla grotesc i intolerable del qual tots en tenim imatges encara gravades a la retina. I fruit de tot això a mi, i a motíssima gent més se’ns fa molt difícil no fer la discriminació següent:
“Els croats i els bosnis són els bons i els serbis són els dolents”

I aquí cometem un error. En una guerra no hi ni bons ni dolents perquè la pròpia naturalesa de la guerra no entèn de raons, ni encara menys d’ètica. En una guerra només hi ha víctimes i botxins; i aquests hi són en tots els bàndols.

Malauradament, crec que s’ha estès a tota la comunitat internacional aquesta idea subconscient de que els serbis són els dolents; i conscient o inconscientment, s’està donant suport a totes i cada una de les iniciatives sobiranistes que neixen a la zona; encara que, en alguns casos, siguin, com a mínim, discutibles.
Aquest és el cas de Kosovo. Una província Sèrbia colindant amb la república veïna d’Albània.
Durant els anys 80 Iugoslàvia era un país prou pròsper com per organitzar uns jocs olímpics (Sarajevo 1984. Recordem que aquí no va ser possible com a mínim fins 8 anys més tard). Albània mentrestant, era un dels països més pobres d’Europa.
Aquest fet porta a que des de fa dècades Iugoslàvia rebi una forta onada migratòria de refugiats albanesos que fugen de la pobresa i s’instal·len, per proximitat, a la província sèrbia de Kosovo.

Passen els anys, Iugoslàvia desapareix, i sèrbia es debilita. Rep pressions internacionals molt fortes mentre la població albanesa de Kosovo arriba a representar el 90% del total. Neix la guerrilla independentista de l’UCK ( si no fossin kosovars se’ls anomenaria “Terroristes”) i sèrbia desplega l’exercit a Kosovo per derrotar la guerrilla i la cosa comença a escampar-se de nou en una guerra inter-ètnica.. L’OTAN, espantada per els recents esdeveniments succeïts en altres ex-provincies sèrbies, intervé en “defensa” de Kosovo.....i ara, febrer del 2008, Kosovo assolirà la independència. Sèrbia perdrà una nova província i Kosovo esdevindrà una nova república. República que neix fruit, tinguem-ho clar, d’una invasió albanesa progressiva duta a terme al llarg de desenes d’anys.

Em costa decidir-me per estar-hi a favor o en contra d’aquesta declaració d’independència.
Imagineu-vos que a Catalunya comencessin arribar milions d’immigrants (cas hipotètic) d’alguna regió propera, i que cada cop fossin més. Fins que arriba un dia que diuen: “Ens volem independitzar i formar el nostre propi estat; total som més que vosaltres”.

Imagineu ara que la ONU, els Estats Units i la UE els donen la raó.

Delicat, oi?

Vaga de mestres i professors

Pel proper dia 14 hi ha convocada, per part dels sindicats majoritaris, una vaga de mestres i professors en defensa de l'ensenyament públic i en contra de la nova Llei d'Educació que el Departament d'Educació vol proposar en un futur.

Presumiblement, el seguiment de la protesta serà majoritari i un percentatge molt alt dels docents de Catalunya exerciran el seu dret a vaga.

Jo aniré a treballar.

Segurament, hi haurà poca gent que estigui més a favor que jo del sistema públic d'ensenyament; i poca gent el defensarà posant-hi més entranyes de les que jo hi poso en la seva defensa. Els que em coneixeu sabeu que tota la meva escolarització ha estat en col·legis públics, i no només això, sinó que me'n sento molt orgullós.

Aleshores, per què no faig vaga si, segons diuen els sindicats, aquesta nova llei que proposen des del govern, presumiblement, encamina l'ensanyament públic cap a una privatització encoberta?

Doncs, senzillament, perquè ARA NO ÉS EL MOMENT PER FER UNA VAGA.

M'explico:

La vaga és un dret que tenim els treballadors com a mesura de força davant la patronal, o en aquest cas el govern, per mostrar el nostre desacord amb la gestió dels nostres llocs de treball i les nostres condicions laborals.

Jo estic en desacord en que es convoqui una vaga de docents ara perquè el que el Conseller Maragall ha donat a conèixer són el que en un futur serien les bases del que conformaria l'esborrany del que, en un reiterat futur, acabaria sent una proposta de llei que hauria de passar tots els tràmits parlamentaris per aprovar-se i, un cop fet això, convertir-se, ara sí, en una nova llei d'educació.

Per a més inri, aquestes bases encara estan obertes al diàleg i a les aportacions que tothom vulgui fer-hi.

Estic d'acord en que algunes d'aquestes propostes que han sortit a la llum són, si més no, polèmiques, i que poden dur a interpretacions controvertides. No entraré però a valorar-les: en primer lloc perquè segurament no n'estic prou informat, i en segon lloc perquè s'hauria d'esperar a que es publiqués un esborrany del projecte de llei, per tenir l'articulat a les mans i poder-lo valorar objectivament.

La meva protesta va encaminada cap a l'actitud dels sindicats i cap a com estan portant aquesta situació. La vaga és un dret, sí. Però també és un últim recurs. És la cavalleria pesada que no s'ha de treure a escena si no és que no hi ha més remei. I ara, no és el moment.

Quden moltíssims tràmits a fer i moltíssim temps perquè aquesta llei arribi al Parlament, es discuteixi, es puleixi i s'aprovi. Moltíssim temps que és el que els sindicats tenen per dialogar amb el govern i fer veure en què no estan d'acord.

Jo crec que fer una vaga a aquestes alçades el que fa és desautoritzar els sindicats; convertir-los en interlocutors NO vàlids i en representants nefastos pels interessos dels treballadors. Treure la cavallria pesada a aquestes altures és com dir: "no tinc arguments, no sé defensar-me, només sé contraatacar de forma desmesurada en un mal moment". I això ens deixa a tots amb el cul a l'aire de cara a futures negociacions perquè a partir del dia 14 els sindicats seran interlocutors no vàlids amb qui el Govern ja no negociarà. És a dir, si ara ja ho feia poc, imagineu d'ara en endavant...

Encara queda molt temps i encara hi ha molts cartutxos a cremar abans que aquesta llei passi els tràmits parlamentaris que en permetin l'aplicació; i una vaga s'ha de reservar fins el moment en que es té l'articulat definitiu, i com a últim recurs.

Hem llençat la cavalleria a la primera de canvi i ara ens hem quedat amb la reraguarda descoberta.

No faré vaga ara perquè no vull sentir-me còmplice de la no savoir faire dels sindicants majoritaris de l'Ensenyament. (Ens deixen amb el cul a l'aire!!)

La llei de la igualtat

Trobo que és absolutament lamentable i reprovable que es tiri endavant la Llei de la igualtat entre homes i dones.

Queda molt bonic a primera vista si no profunditzem una mica en el significat d’aquesta llei. Però si us dediqueu a pensar-hi durant un parell de minuts us adonareu que una llei d’aquest estil, l’únic que fa, és cavar una mica més fondo en l’esquerda que hi ha entre homes i dones a l’hora d’oferir igualtat d’oportunitats i igualtat de drets.

Que per llei sigui obligatori que el 40% dels membres d’una llista electoral hagin de ser dones és lamentable, incoherent, estúpid i molt misogin. Que per obligació s’hagi de tenir un 40% de dones és només una mesura per fer bonic. Simplement això. És perquè el cap de llista d’un partit polític pugui sortir a la foto de bracet de dues dones, a poder ser en bikini, al més pur estil 1, 2, 3.
És un acte d’hipocresia política; tot i que això no ens hauria d’estranyar ja que hipocresia i política haurien d’aparèixer com a sinònimes en el diccionari de la Llengua.

Realment s’està fomentant la igualtat entre homes i dones si per obligació he de posar un mínim de dones en la meva llista? Segur? Igualtat no seria que en la meva llista electoral hi anessin les persones més preparades en cada camp independentment del seu gènere? Penso que igualtat hauria de referir-se a “indiferència”, és a dir: a tenir en cada lloc de treball la persona millor qualificada; entenent com a “persona” a ésser humà, ja sigui dona o home.
Que per llei s’hagi de tenir un 40% de dones en una llista és un exercici de discriminació positiva. I no ens equivoquem; no agafem “positiva” com la paraula més important, sinó que ens hem de fixar en “discriminació” que vol dir evidenciar una diferència.

Que la llei sobre la igualtat es basi en evidenciar la diferència se’m fa poc més que incomprensible, antagònic, absurd i menyspreable.

Si realment es vol acabar amb la discriminació, si realment es vol assolir la igualtat d’oportunitats, si realment es vol acabar amb els estereotips, i sincerament crec que això és absolutament necessari perquè en aquest país les dones ocupen càrrecs de menor rang en les empreses i cobren menys que homes d’igual condició laboral pel simple fet de ser dona, el que s’ha de fer és exercir la igualtat, veure que és així, que és real i no fer lleis de cara a la galeria per poder presumir com ho fa l’empresari que té contractat un treballador amb una discapacitat!
Aquesta és una llei tan insultant per el col·lectiu femení que crec que seria necessària una mobilització en contra; és una llei altament discriminatòria, perquè el que s’està afavorint és que a les dones se les valori per el fet de ser dones i no per les seves capacitats, la seva intel·ligència i la seva preparació.

“Ets dona? Doncs et fitxo, perquè sempre queda bé. Que ets Enginyera? I què!?...com si vols ser camionera. L’important és que ets dona. Ja en tinc una per la llista, la farem secretària d’alguna cosa i au!”

Al tanto amb aquests gols que ens volen col·lar per l’escaire.
Si per assolir la igualtat hem de fer-ho a còpia de lleis hipòcrites, vol dir que estem molt endarrerits en aquest camp; i per tant, no ens hauríem de congratular de quant en som de moderns i avançats, sinó que hauríem d’avergonyir-nos-en. La llei que promouen no se la creuen ni ells, i desenganyem-nos, no tindrà cap repercussió a nivell domèstic. El cromosoma XX continuarà estant discriminat.

El barri del Raval

La setmana passada ens llevàvem al matí amb la notícia de la detenció de 14 persones al barri del Raval de Barcelona, pressumptament implicades en una cèl·lula terrorista d'ideologia fonamentalista islàmica.

A mida que van anar passant els dies es van anar sabent més detalls sobre la detenció i poc a poc es va anar generant una corrent d'opinió en el barri i en alguns mitjans de comunicació enfocada en el que ha de ser políticament correcte. M'explico:

La societat catalana en general peca de pedant i de prepotent; i sovint ens dediquem a cercar, localitzar i identificar els problemes dels demés i obviem els nostres problemes intentant treure'n ferro recolzats en el tan nostrat pensament: "Això a Catalunya no passa".

Així les coses, de seguida els mitjans de comunicació van desplaçar-se al Carrer Hospital de Barcelona, lloc de les detencions, i es van buscar alguns testimonis de les detencions fins a conformar un mosaic composat per familiars dels detinguts i associacions dedicades a la integeració dels immigrants en un barri, el del Raval, que ha derivat amb els anys de barri dedicat a la prostitució a paradígma de gueto per a refugiats polítics.

El missatge definitiu durant els primers dies de la setmana passada va ser, doncs, similar al següent:

"És una llàstima que es filtrin notícies com aquestes detencions, sense fonament, perquè això dinamita la bona convivència que fins ara hi ha hagut sempre al Raval entre immigrants i autòctons. Segurament en pocs dies quedaran tots en llibertat, però serà molt difícil treure després l'estigma de pressumpte terrorista a qualsevol dels immigrants que viuen aquí."

I els testimonis que sonaven per les emissores catalanes eren de l'estil:

"El meu fill em pregunta que on és l'avi i perquè se'l van emportar. Què li he de dir al meu fill? el mal que estan fent a la meva família no me'l podran compensar mai."

Perquè clar, a Catalunya, aquestes coses no passen.

A mitjans d'aquesta setmana es feien públics els resultats de les primeres investigacions. Dos dels catorze detinguts eren posats en llibertat, se'ls pagava el bitllet d'autobús des de Madrid fins a Barcelona i se'ls demanava disculpes.

Dotze persones van passar a disposició judicial. Sis d'elles, pressumptes kamikazes, suïcides, disposats a immolar-se en transports públics, centres comercials de Barcelona i llocs de culte sunites. Els altres integrants del comando es dedicaven a la captació de gent al Pakistan, a l'obtenció d'explosius i, l'avi per el que el nen preguntava al seu pare, al rentat de cervell a través de la predicació en mesquites de la filosofia Tariq, absolutament contrària a la integració dels musulmans al món occidental i oposada a qualsevol relació amb occidentals més enllà del menyspreu i la condemna pel fet de ser infidels. Per cert, les mesquites on es predica la doctrina Tariq formen part del Consell islàmic de Catalunya i, suposo per tant, que reben també subvencions i totes les ajudes que fan falta. Però clar, no cal controlar el discurs que hi fan perquè a Catalunya aquestes coses no passen.

Hem de ser tots conscients que creure en "a mi això no em passarà mai" és un pensament infantil i absolutament infonamentat. Tampoc hem de viure sense que la camisa ens toqui el cos, però sí sent realistes i estant alerta perquè aquest, és un perill real.

L'islam és una religió que promou el respecte a qualsevol ésser viu i no hem de caure en l'error de pensar que qualsevol musulmà és un pressumpte terrorista igual que no pensem que tots els bascos són d'ETA; però cal deixar la correcció política de banda quan el que està en joc és la nostra llibertat, la nostra seguretat i fins i tot la nostra vida.

A Catalunya, i a tot arreu, aquestes coses poden passar, i passen. No s'hi val a tapar-se els ulls i fer veure que no es veuen. Ja hem jugat molts cops a fet i amagar i sabem que no pel fet de tapar-nos els ulls l'altre persona tampoc ens veu a nosaltres.

El Conseller Saura apareixia a la pantalla mig descamisat i amb les ulleres tortes i plenes de ditades; ha estat l'última persona en assabentar-se'n perquè els cossos de seguretat que ell mana no vigilaven el barri del Raval i no vigilaven els discursos que es divulgaven de les mesquites del Tariq....perquè clar, a Catalunya aquestes coses, no passen.

Ni us imagineu com em dol pensar això però, gràcies a déu encara hi ha guàrdia civil sota el comandament del govern espanyol patrullant per Catalunya, perquè si per nosaltres fos, Barcelona hauria esdevingut una gran barbacoa.

Per acabar només una darrera reflexió: El ministre ha afirmat que els atemptats havien de ser imminents; però que la quantitat d'explosiu que s'ha trobat era molt poc important i insuficnet per cometre qualsevol acte.

La meva pregunta és: no podria ser que els explosius que es van trobar fossin només les restes dels que ja s'han utilitzat i estan preparats amagats en qualsevol lloc de Catalunya apunt per començar la seva particular V de vendetta?? Ho sabrem en pocs dies...

Enquestes electorals

Ahir a la tarda va trucar el telèfon a casa i vaig contestar jo demostrant la gran col·laboració que ofereixo en les feines domèstiques: administratiu.

A l'altra banda del fil telefònic ( i com vaig esbrinar més tard també a l'altra banda de qualsevol escola de dicció) una senyoreta amb veu estrident i accent marcadament xava em va demanar una mica del meu temps per respondre unes preguntes.

- Seran dos minutets només - em va assegurar, i jo vaig accedir. No perquè m'interessés especialment ser consultat, sinó perquè em rallo pensant que si no accepto respondre les preguntes potser la noia o noi en qüestió seran despatxats de l'empresa d'enquestes en la que treballen per no haver aconseguit persuadir un nombre mínim de persones per passar el tall.

Bé, sigui com sigui, vaig donar el meu consentiment. Vaig seure, i em vaig disposar a respondre amb eloqüència i sinceritat les preguntes.

A l'altra banda del telèfon, en un desptax emplaçat en un soterrani fosc i humit plè d'escarabats i paperassa per classificar, la noia va escurar-se la gola, va agafar el carpessano amb l'enquesta que tenia a l'abast de la seva mà dreta i se'l va posar davant els ulls. Va respirar fondo i va pitjar l'accelerador a fons:

- Està content amb l'actual gestió de govern?

- Va votar en les darreres eleccions?

- Creu que un pacte PSOE -CiU seria positiu per Catalunya?

- ...

Vocalitzar: v. Relatiu a la veu. 1. Parlar poc a poc i amb claretat per tal de facilitar la comprensió a l'interlocutor.

La noia, segurament contractada per obra i servei, no coneixia aquest verb. Va començar la bateria de preguntes a un ritme elevadíssim fins i tot trepitjant-se a ella mateixa, la qual cosa em va confirmar que cobrava per entrevista feta i no per hores; pronunciant igual els sons "s", "ss" i "x" i tot això empitjorat per el deficient sò que emeten els diminuts micròfons que les teleoperadores duen enganxat a la galta. Així les coses, les meves cinc primeres respostes van ser:

- Perdona?

- Pots repetir?

- Parles molt depressa

- Com?

- Pots tornar-hi si us plau?

Finalment vam aconseguir entendre'ns minimament i llavors va venir la segona tanda de preguntes, les que són del tipus: "respongui: molt bé, bé, regular, malament o molt malament".

M'encanten aquestes preguntes! Et fan sentir com El gran sancionador! agafo la visió de mi mateix vestit en cuir, amb les natges nues sortint a través de sengles forats al cul del pantalò arrapat i amb un fuet a la mà: "el gobierno a sido malote, eh?? quiere que le den su merecido, ehhh??" A més, crec que la meva imatge no dista molt de la realitat perquè aquestes preguntes són cent per cent sado-massoquistes, ningú pren mesures al respecte, només volen que els diguis que han sigut dolents.

Tot això s'allarga durant una bona estona, i quan ja et fa mal l'orella de tenir-la enganxada al telèfon i estàs maleïn-te a tu mateix pensant en el munt de coses útils que podries estar fent mentrestant, arriben les preguntes obertes, aquelles on has d'expressar la teva opinió i la pobra noia intenta copiar al peu de la lletra el que tu dius.

Personalement crec que aquesta part de l'enquesta no hauria de ser la última perquè els enquestats arribem a ella amb poca paciència al tinter i una mica de mala llet. Així que el que acaba succeïnt està cantat:

Aquesta és la teva.

T'oblides de la riuada d'empatia que has sentit quan has accedit a respondre l'enquesta, i et revenges de la incapacitat de vocalitzar de la noia, i et revenges per els deu minuts que portes enganxat al telèfon responent només "si", "no", " a vegades" i "molt malament". De manera que quan la noia et fa la primera pregunta, se't dibuixa un somriure malèvol a la cara:

- Que què milloraria de l'actual govern? (prepara't noia perquè avui t'has equivocat de número de telèfon, d'hora, i fins i tot de tanga)

Em sento culpable. Em sento culpable perquè no hauria hagut de vengar-me. No hauria hagut de submergir-me en el torrent de verborrea que em va innundar en aquell moment.

I em sento també culpable quan, a l'última pregunta vaig dinamitar tota l'enquesta provocant que la noia hagués d'arrencar el paper per llençar-lo a la paperera que tenia als seus peus de la qual n'escapaven alguns escarabats, i buscar sort en un altre número de telèfon:

- Enumeri de l'1 al 5 les principals preocupacions de la ciutadania:

- 1...accés a l'habitatge...mmmm...2...educació (escombrant cap a casa). 3..mmmm....la immigració, 4...a vereeee....la pau a orient mitjà i 5....5....L'ESTAT DE FORMA DE RONALDINHO!

Com cada dia

Surto al carrer i sempre miro al cel. Potser avui plourà. Però no agafo el paraigües, només perquè no solc fer-ho mai.
Més tard, plou.
Aparco i surto del cotxe. Em miro la sola de la sabata del peu dret. Durant el trajecte a casa des de la feina, sentia una forta olor a merda dins el cotxe i em temo el pitjor. Està neta. Canvio de peu i sota el peu esquerre es materialitza el meu temor. Una bafarada seca amb certa tonalitat dolça em colpeja la pituïtària.
He de trobar algun estri prou contundent i a l'hora "d'usar i llençar" per desfer-me d'aquest indesitjat polissó.
El primer esglaó del portal on viu el gordo del gos servirà. Quan m'he desfet d'un seixanta per cent de la matèria marró penso que, segurament, un xiclet hauria estat molt pitjor i continuo la tasca.
Després de dinar, mirant Friends, em faig un rot que em deixa un cert regust a ou dur a la boca. Repasso el menú: llenties i berat amb ceba i tomàquet. No hi ha ou en el menú. El gust del rot és per tant un mal símptoma. A partir d'aquest moment sé que passaré la resta de dia observant-me intentant detectar el més menor dolor estomacal o remor intestinal. Possiblement a la nit vomiti, sobre les dues o les tres.

Vaig a l'habitació i m'estiro. Potser si faig una mig diada la cosa millori. Em vé un pet. No sé si deixar-lo fluir o no, pot ser que sigui un vent traïdor amb potencial per tenyir. Fixo la vista al sostre i relaxo l'esfínter per deixar-lo escapar prestant gran atenció a l'evolució de la ventositat fins la seva completa expulsió. Falsa alarma. Ha estat un pet normal. Com que estic estirat sobre el llit no puc tapar-me fins els ulls i respirar-lo. Es dilueix en l'ambient de l'habitació.

Són les sis de la tarda. Crec que he dormit unes dues hores i ara me'n penedixo perquè sé que això farà que em costi dormir a la nit. Descobreixo que no m'he tret les sabates quan m'he estirat i que una petita llardarada marró tenyeix els peus del meu nòrdic. L'esglaó del portal on viu l'home gordo del gos no havia eliminat al cent per cent la tifa. Respiro fondo. Vaig al labavo i agafo una tovalloleta humida de la que fan servir les mares per netejar el cul dels bebès. Frego el nòrdic fins que la pujada del color deguda a la humitat acumulada per el teixit amaga el marró de la merda. Suficient. Llenço la tovalloleta al wàter i no estiro de la cadena perquè hi ha sequera i s'ha d'estalviar aigua. De totes maneres avui plou. Em puc permetre el luxe. Estiro de la cadena.

Quant falta per sopar?